Amélie Nothomb gela el Maldà

13.02.2018

Amélie Nothomb és un d’aquests noms que els crítics de la literatura lloen amb fervor, però haig d’admetre que no he tingut un interès específic en llegir-lo. Recordo això sí, un exemplar de Stupeur et tremblements (traduïda com a Estupor i tremolors) a l’escriptori de la meva mare. Crec que fou ella mateixa qui em va parlar de l’autora i el llibre i la vaig entendre com una autora original, qui escrivia històries dures amb personatges en situacions extremes. I així sembla segons llegeixo en entrevistes. De fet la Nothomb mateixa sembla que li agrada viure la vida amb intensitat, sense amoïnar-se pels excessos ni les prudències. La Nothomb va escriure teatre també. I una de les seves peces és Les Combustibles. Ara, l’actor i traductor Roger Batalla, fundador de la Companyia Pyros, ha traduït aquesta crua història sota el títol clarificador de Llibres per cremar. Ens la representa junt amb el Ramon Vila i la Paula Sunyer a El Maldà.

Roger Batalla, Paula Sunyer i Ramon Vila protagonitzen ‘Llibres per cremar’ al Maldà.

La guerra ja fa més de dos anys que dura i acorrala als seus habitants a casa. El professor acull a casa seva el seu assistent Daniel i ben aviat a la xicota d’aquest últim, la Marina. A fora plouen bombes. Malgrat tot, encara proven de sortir a fora per, com un acte de resistència, anar a la universitat. O no. O més aviat és un acte de supervivència, a la cerca d’un racó (la biblioteca) on els radiadors ofereixen suficient escalfor. Estem en l’hivern més cru i el fred més extrem s’instal·la a les cases. Al pis del Professor ja han cremat a la petita estufa de llenya tots els mobles que servien de combustible, sols resten un parell de cadires i una pila de llibres apilats a terra. La Marina, veient la manca de combustible per cremar, és la que, sense embuts, ofereix la solució de cremar llibres. Els dos homes però s’hi neguen amb rotunditat esgrimint que això seria la fi de tot plegat, acceptar que ja han perdut la guerra. Però la guerra ja fa dos anys que l’han perdut, diu la Marina. Des que l’hivern es va instal·lar per primer cop en aquella estança. Més endavant diu que l’infern és l’hivern. No és la guerra, sinó el fred el que mou el conflicte. Un fred que afecta a la relació entre els tres personatges.

I de què vol parlar Nothomb en aquesta peça? Diu la mateixa directora, la Blanca Bardagil, que parla sobre el valor de la cultura. Indiscutible, és el tema que vertebra tot el conflicte: quins són els llibres que mereixen ser cremats, uns objectes d’estudi i de llargues tesis (escrites fins i tot ple propi professor) o uns altres de temàtica més lleugera, novel·letes romàntiques ben escrites, però que no aporten cap valor reflexiu? Però al voltant d’aquestes discussions en el fons es parla de la relació de poders entre els tres personatges, sobre la superioritat de gènere, sobre les armes que home i dona fan servir per sobreviure. Precisament en el segon acte assistim a la batalla més interessant i tensa de l’obra, una conversa entre el professor i la Marina on un i altre s’assetgen mútuament. Sexe, dominació o instint de supervivència?

Malgrat tot, hi ha una sensació de desafecció, de distanciament que planeja per sobre de tota l’obra: la seva manca de versemblança provocada per un excés de petulància en les reflexions i els diàlegs. És a dir, un s’acaba plantejant un posicionament més naturalista de les coses. Perquè coi gasten tantes energies en discutir sobre literatura, sobre qui és més intel·ligent o sobre si un està enamorat o és un passatemps? Els personatges surten a l’exterior, s’atreveixen a anar a la universitat (tot i les bombes caient, tot i que aquesta està mig derruïda), encara tenen forces per sortir al carrer i creuar la plaça que pot acabar sent la seva tomba. I un es pregunta doncs perquè no busquen fustes o altres combustibles a l’exterior? El problema està potser en el dibuix d’allò que passa a l’exterior. I un pensa en la guerra de Blasted de la Sarah Kane, més dura i inhumana. Hagués estat més creïble deixar els tres personatges en una situació d’enclaustrament absolut, que sortir d’aquella estança signifiqui la mort i que per tant la claustrofòbia porti a plantejar-se cremar els llibres com l’última i dramàtica solució. Sense aquest condicionant em patina el perquè del conflicte, però sobretot la transcendència que li donen. Però l’autora fa prevaldre més el conflicte cultural que no el que atenta realment contra la supervivència dels seus personatges. Perquè està clar que si un visqués una situació com aquesta, la discussió de cremar o no tota la biblioteca no duraria ni cinc minuts. Ni per un llibre de gran valor, ni per una novel·leta que actuï com a mirall idíl·lic que retorni una imatge romàntica d’un mateix.

Malgrat tot, l’obra es segueix amb interès doncs la tensió està ben escalada. Pel que fa a les interpretacions, però, pateixen d’uns certs desequilibris. Poc a rebatre pel que fa al professor que Ramon Vila dóna veu, un tipus que bascula entre el cinisme, la ironia i la petulància. La seva batalla dialèctica amb la Marina és el més interessant del personatge. Precisament Paula Sunyer és la que més creix, tot i entrar massa freda i poc intensa, és la que disposa del personatge que millor evoluciona i hi posa tota la desesperació i ràbia possible. És la que fa sentir més el fred al cos. El tercer vèrtex el trobem en el personatge del Daniel, l’assistent. Aquest s’acaba fent massa carregós, adoptant un paper d’heroi, de guardià de les essències de la literatura i la moral, sense tenir cap moment de dubte, de corruptibilitat. La interpretació de Roger Batalla no ajuda a trobar els matisos que hi pugui haver, ja que es manté en una intensitat massa alta des del primer minut fins a l’últim. Es nota que és el primer projecte que Batalla aixeca, que hi posa tot el cor, però un té la sensació que, i perdoneu-me la metàfora fàcil, no controla bé la seva flama. Amb més funcions esperem que tots trobin el to perquè els llibres cremin amb la intensitat necessària i ofereixin l’escalf necessari al públic.