Amb coca (i joves talents), la nit de Sant Joan passa millor

22.06.2018

La sisena edició del festival Terrats en Cultura, iniciativa de la gent de Coincidències, fa estiu. Per un servidor és una de les propostes artístiques més estimulants i gustoses de veure i si a més a més venim d’una primavera un xic fastiguejant, encara es gaudeix més. Un vespre d’estiu a una terrassa del barri de Les Tres Torres veient com dos joves actors escalen pel terrat i fan un pas endavant en les seves carreres artístiques és un pla collonut. Si a més l’obra és de John O’Donovan, un autor irlandès que va debutar amb aquesta obra fa dos anys a Irlanda i va recollir nombrosos guardons, doncs és un pla de nassos. Afegim-hi a més a més que darrere aquest projecte hi ha l’actor Alberto Díaz, que té una altra faceta també explotada de director (El llarg dinar de Nadal) i professor d’interpretació al Col·legi del Teatre i a l’Estudi Laura Jou. La unió d’aquests elements ha donat forma a Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo.

Marc Balaguer i Pau Escobar a ‘Si tinguéssim més coca et demostraria com t’estimo’.

Al mateix terrat que l’any passat es va representar Estiu d’Helena Tornero i la Cia La Fil·loxera, Alberto Díaz ha fet pujar el Marc Balaguer (conegut pel seu paper a la sèrie Polseres vermelles) i el Pau Escobar, alumnes seus a l’Estudi Laura Jou, oferint-los un amagatall perquè la policia no els enxampi. Són el Miki i el Rai i venen de robar una gasolinera (poc botí han aconseguit, setze euros, un Kit Kat i un parell d’ampolletes de whisky) i de la casa del mateix Rai (amb un botí més abundós, un bon paquet de cocaïna i uns 200 i pico euros). El conflicte es presenta des del minut zero: no es poden moure d’aquell terrat fins que la policia no marxi. I ja se sap que quan un es veu obligat a estar tancat amb una altra persona en un espai delimitat hom pot acabar forçat a mostrar-se tal com és, a confessar les veritats més ocultes. No és que en Miki i en Rai no es coneguin, són amics, són companys, són parella. Però això no ho sabem de primer moment, sembla que són dos col·legues, però a poc a poc intuïm que tenen una relació més estreta.

No és que passi massa res durant bona part de la història, no hi ha quelcom que els faci moure, que els faci actuar cap a alguna direcció. És una obra en una gàbia i els seus personatges a poc a poc van despullant les seves capes. El que importa és el que diuen i el que no diuen, o tarden a dir. Tot i tenir una relació, en Miki i el Rai ho viuen en certa clandestinitat per por del Rai qui, a més a més, amaga la seva relació fent veure que és el xicot d’una tal Caty. Però aquesta informació la dosifica O’Donovan perquè l’espectador faci allò tan bonic de muntar el trencaclosques dins la seva ídem. Edat, relacions, lligams entre els personatges absents dels quals parlen, motivacions per haver fet aquest estrany robatori… Tot el passat marca el present i al mateix temps ens dibuixa el caràcter dels personatges. Miki és un quinqui, un xaval que porta anys barallant-se amb qui sigui i que no s’arronsa ni amaga la seva homosexualitat. Un personatge que barreja el gai orgullós amb el prototípic jove britànic conflictiu acostumat a fugir de la policia. Un personatge encantador i diferent. Al seu costat, però en Rai és bastant més apocat, la seva lluita està centrada més en la supervivència enfront d’un padrastre traficant i maltractador. Però el que planeja en tota l’obra és el sentit o no de la seva relació, trobar si realment s’estimen més enllà de la clandestinitat. Els dos demanen mostres d’afecte, dir les paraules exactes, però insegurs de si mateixos, encara es pregunten entre ells els motius pels quals s’estimen. I com ja se sap, en aquest tipus d’obres sempre acaba apareixent un element exterior que acaba accelerant els fets, abocant als personatges a una decisió transcendental.

Aquesta peça és una perla per descobrir noves cares, actors joves (els personatges tenen 19 i 21 anys) i en aquest cas la troballa de Marc Balaguer i de Pau Escobar és bona. Balaguer té molt bona fusta i aporta el carisma i la prepotència que se li suposa al personatge. Només un però: al principi el personatge esnifa tranquil·lament unes tres ratlles de coca i clava uns quants glops a la petaca. Amb tal còctel, l’acceleració de paraules i moviments s’hauria de notar més. De fet, ni el text tampoc incideix massa en els efectes de la coca. Per la seva banda, Pau Escobar defensa amb solvència i certa tendresa aquest personatge que es presenta com més reservat i que a poc a poc es va envalentint més, ocupant el seu espai i reclamant respostes al seu company. La clau però de l’obra està a trobar la química i tots dos actors la tenen. Tot i que Balaguer és sensiblement més baix que Escobar, sap dominar l’espai i superar amb arrogància els centímetres de diferència, mentre el seu company s’emmotlla i s’arrauleix a la seva falda. De fet, el mateix director, l’Alberto Díaz, va aixecar el projecte tenint en compte aquests dos actors amb qui ja havia treballat en un taller a l’Estudi Laura Jou. La química entre ells dos era instantània i sols han hagut de treballar a fons els personatges i el ritme que demanava l’obra, on es combinen diàlegs molt picats i tensos amb estones llargues de silenci. Molt bona feina del professor/director Alberto Díaz.

Ara es tractaria que volguessin i poguessin portar l’obra a algun teatre on se’ls permetés escalar de la mateixa manera que ho fan en la sorprenent entrada dels dos actors. És clar que explicar una història que succeeix durant la nit de Sant Joan a un terrat a una setmana de la revetlla i que tinguis, per sorpresa, una bona ràfega de coets i petards durant algun instant de l’obra serà difícil de repetir. És la màgia dels Terrats en Cultura.