Altaió, radical lliure

15.01.2018

Vicenç Altaió ha titulat el seu últim lliurament poètic, Radicals lliures (Tres i Quatre), una expressió que pertany al món científic. Molt en el seu estil, radical i lliure de fer. I és que, en art, hi ha molt camí fet però encara molt més camí per fer d’ençà d’Orfeu i els seus múltiples vestits, cada poeta un vestit, un gest, una veu.

Vicenç Altaió com a Casanova a Història de la meva mort

En un pròleg ben articulat, el poeta Ricard Mirabete informa que els radicals lliures de l’art, com els de la ciència que combinen àtoms i molècules, es basen en una combinatòria de conceptes en una nova combustió existencial. És a dir: en una alquímia per a la qual no només es necessiten elements a combinar sinó que, i és el meu parer, a l’atanor també s’hi ha de llançar el mateix poeta. L’art és exigent com la mateixa vida que si no es viu al cent per cent es viu mitja vida, o menys, tot depèn de la quantitat d’energia que posem en l’empeny. La radicalitat té molt d’extrem, d’autèntic, de profund. Però és que la vida viscuda en plenitud és tot això, per aquesta raó s’implica fins i tot en el que no veu, però sent, allò que ens transcendeix.

Estic ben d’acord amb l’anhel-desig de Vicenç Altaió, assenyalat per Mirabete quan diu que som partícules d’allò que anomenem Déu amb el propòsit existencial d’elevació material i espiritual. L’islamòleg Henry Corbin ho va dir d’aquesta altra manera: espiritualitzar la matèria i materialitzar l’esperit. Vasos comunicants, doncs, entre l’anhel, de natura espiritual, i el desig, de natura sensible, tot en comunió en l’atanor de la poesia en la qual el poeta s’ha de confondre, fer-se u amb el poema.

Els poemes aplegats a Radicals lliures responen sempre a una crida, ja sigui que provingui del sacseig d’una experiència –viscuda o imaginada-, o d’una meditació transitiva sobre diverses formes d’art, sovint estimulada per una exposició artística o una performance. En dóna notícia el mateix Vicenç Altaió en els textos que acompanyen alguns dels poemes. Textos-poemes, cal dir, inspirada prosa on el poeta reflexiona sobre el fet artístic, el seu misteri i la seva epifania en el temps.

Impressionant la presència de l’ull –imatge de la visió interna i externa- en l’apartat Jo-ull, on el poeta veu i transcriu el museu com un espai on habiten els ulls. Excel·lent i original idea: els ulls dels artistes, els ulls dels espectadors, i l’ull mateix com a instrument viu de la comunicació visual.

La poètica de Vicenç Altaió, la seva imaginació creativa, l’allunya dels llocs trepitjats, de les metàfores adotzenades. Radical i lliure es llança com un nou Prometeu a la invenció d’una combinatòria de conceptes i paraules que transita per camins abissals, sense por. Deconstrueix formes per tornar-les a construir, per conformar constel·lacions de nou encuny, profeta dels nous temps a qui convoca el meravellós perquè de l’ordinari de l’existència ell en fa terra extraordinària, vers on habitar perquè hi hagi llum, més llum, i es puguin posar dempeus llibres i lletres, radicals i lliures. El cos de la poesia de Vicenç Altaió anhela infinits que van més enllà de la imatge, de l’escriptura, de tot el que era i serà, i mentrestant és en una forma nova, cos on agafar-se per tot seguit deixar-lo anar, radical i lliure en la passió de l’art, forma càlida d’il·luminacions, terres que s’eleven. Singular Vicenç Altaió que en el mester d’escriure es despulla del jo que el podria enfarfegar en la mutació alquímica. Llull no és lluny, d’aquest postulat espiritual del nostre poeta, com a prop del cor hi té el cromatisme interior de Miró, i, en fraternitat de la mirada, J.V. Foix. Sens dubte, enamorat del vell l’exalta el nou.

Etiquetes: