Alice Munro. Entre dos títols

31.03.2019

In the old days,
the myths were the stories we used to explain ourselves
but how can we explain
the way we hate ourselves?
The things we’ve made ourselves into,
the way we break ourselves in two,

the way we overcomplicate ourselves?
But we are still mythical.
We are still permanently trapped

somewhere between the heroic and the pitiful.
We are still Godly,
that’s what’s made us so monstrous.

Kate Tempest

El 1977 va sortir la primera edició canadenca de The Beggar’s Maid, d’Alice Munro. Agafava el títol del més central dels contes que configuren el volum, en referència a un quadre prerafaelita on s’hi veu un rei embadalit davant d’una captaire. Munro ens hi explica com es coneixen, es casen i se separen en Patrick i la Rose (la protagonista del llibre) i ho fa amb un ús formidable del temps narratiu, que, accelerant i minorant, ens dona la sensació d’haver viscut tota una vida en menys de cinquanta pàgines. En Patrick és un jove ric i cavalleresc que veu la Rose com la captaire del quadre —ella és d’origen humil— i ja la primera frase, que a primer cop d’ull no té res d’especial, prefigura què passarà: “En Patrick Blatchfort estava enamorat de la Rose”. El motor és ell: ella es deixa estimar; al cap i a la fi, no és el que vol tothom? O, més aviat, la pregunta important és què som capaços de fer perquè ens estimin. El matrimoni i la vida de la Rose en són una resposta.

Alice Munro. |

A fora del Canadà, aquest llibre es va dir Who do you think you are?, ¿Qui et penses que ets? en la versió catalana de Dolors Udina, que acaba de publicar Club Editor. Aquest títol també l’agafa d’un altre dels contes del recull, l’últim, que explica una anècdota de la infància de la Rose, quan una mestra li demana que copiï un poema i ella no ho fa perquè ja se’l sap de memòria. Al llarg de tot el llibre, llegirem com la Rose es veu a si mateixa —qui es pensa que és— i com projecta qui vol ser quan s’explica als altres. L’autora pela la ceba dels personatges fins a l’última vergonya. Res no l’atura. Com una piconadora implacable, sense jutjar, conte rere conte —o més aviat, capítol rere capítol, perquè la centralitat de la Rose i el fil cronològic del llibre en fan més una novel·la que no pas un recull de narracions—, Munro ens fa acompanyar la protagonista de ben a prop, com si fos una càmera al clatell, de la infància humil a la universitat, del matrimoni al divorci, de la maternitat a la maduresa. Així: 

Orígens: “Hi havia gent pobra en aquell conte” —de la Katherine Mansfield—. “Vivien al costat de la via del tren, al fons del jardí. Se’ls miraven amb compassió. Tot molt bé. Però la Rose estava empipada i no era ben bé pel que explicava el conte. No entenia exactament què era que l’empipava, però tenia alguna cosa a veure amb la certesa que la Katherine Mansfield no s’havia trobat mai en l’obligació de mirar uns calçotets tacats; que els seus parents podien ser cruels o frívols, però tenien un parlar agradable; que la seva compassió flotava en núvols de bona fortuna, que segur que ella deplorava, però que la Rose menyspreava. La Rose cada cop era més esnob amb la pobresa, i ho seria durant molt de temps.”

Matrimoni: “Sempre havia pensat que passaria una cosa així, que algú la miraria i l’estimaria totalment i sense remei. Al mateix temps, havia pensat que ningú no la miraria, que ningú no l’estimaria mai i, fins aleshores, ningú no l’havia estimat. El que feia que t’estimessin no era res que fessis tu, era una cosa que tenies, ¿i com podies saber si la tenies? Es mirava al mirall i pensava: muller, enamorada. Dolces paraules encisadores. ¿Com podia aplicar-se-les? Era un miracle; era un miratge. Era el que havia somniat, no el que volia.”

Divorci i maternitat: “Era veritat que ja no es barallaven. Ella tenia cicatrius als canells i a tot el cos (no ben bé als punts més perillosos) que s’havia fet amb una fulla d’afaitar. Una vegada, a la cuina de casa, en Patrick havia intentat escanyar-la. Una altra vegada ella havia sortit corrents de casa amb camisa de dormir, s’havia agenollat a terra i s’havia posat a arrencar grapats d’herba. Tanmateix, per a l’Anna —la filla—, aquell violent entramat d’errors i discordances que havien teixit els seus pares, i que qualsevol s’adonava que s’havia d’estripar i llençar, encara era la xarxa de la vida, el pare i la mare, el principi i el refugi. Quin frau, pensava la Rose, quin frau per a tothom. Naixem d’enllaços que no contenen en absolut el que creiem que ens donaran.”

També és molt interessant com tracta el sexe, sempre des d’una perspectiva femenina —com la majoria de vegades en la seva narrativa. Margaret Atwood diu que poques narradores s’han encarat amb tanta franquesa a l’enamorament, a les infidelitats, a les mentides sexuals, a les coses vergonyoses que podem arribar a fer seguint un desig irresistible: Munro ho fa sense cap concessió a la sentimentalitat ni a les convencions. Com quan explica l’orgasme que acaba tenint la Rose durant un viatge en tren quan un pastor anglicà la toca: “La mà, en els quilòmetres següents, va començar les pressions i indagacions més delicades i tímides. (…) Era deplorable, infantil, aquella frisança, aquell moviment, aquella pressió. Teixits esponjosos, membranes inflamades, terminacions nervioses turmentades, olors vergonyants; humiliació. (…) La mà d’ell, una mà que ella ni hauria volgut encaixar (…), una mà pacient i tossuda, al capdavall, podia fer que les falgueres s’agitessin i els torrents fluïssin, que es despertés una luxúria furtiva.”   

El pinyol de la història és el matrimoni amb en Patrick i la construcció de la personalitat de la Rose, amb les seves il·lusions i tergiversacions constants. El títol del llibre ho diu tot: ¿Qui et penses que ets? és el que et pregunten quan fas alguna cosa que en teoria no et representa; és així que comences a ser el que vols i no el que ets: són els fonaments de la nova identitat que t’aniràs forjant. La Rose es passa la vida explicant el seu passat a d’altres amb una florida de recursos narratius, dramatitzant, exagerant, mentint, fingint: fa mans i mànigues per encaixar amb la idea del que vol ser i el que pensa que els altres esperen d’ella. L’autora retrata els personatges sense escatimar-ne la part infame en un acte de reconeixement de les seves pròpies mancances —bona part del material narratiu que utilitza és autobiogràfic— i, alhora, com un mirall que ens planta davant dels nassos: en algun moment el lector potser pensa que no cometria mai aquella baixesa, però en una altra escena s’hi identifica i ha de reconsiderar el rebuig, replantejar-se si no actuava en defensa pròpia amb la mateixa indulgència i falsedat de la Rose. 

En aquest llibre —pinçat entre dos títols— no hi ha cap lliçó explícita, cap moral. Amb Munro només s’aprèn subtilment, quasi inconscientment, a través del plaer de la ficció d’unes vides punyents que de vegades tenen més sentit que la nostra perquè estan més ben explicades —i això reconforta i desespera a la vegada. Ella mateixa diu que si les seves històries ens trasbalsen o ens qüestionen les trampes amb què ens inserim en l’statu quo, ja es dona per satisfeta. I això no és poc.