Alguna cosa fa olor de podrit a Leenane

Celebrem que un any més la brutalitat de Martin McDonagh es faci un lloc a la cartellera teatral barcelonina.

Martí Figueras

Martí Figueras

Comunicador cultural

La lliçó ja la tenim apresa. Estem aquí per lluitar per un somni que ens hem format al principi de la nostra vida, un somni a vegades quimèric. I la nostra vida bascula entre la lluita i la resignació. A Irlanda també passa. També tenen somnis, però allà la vida és tan puta, tan pobre i tan miserable que els somnis es dilueixen com la fina pluja que rega els verds prats del comtat de Galway. Sobre la casa de la Maureen i la seva vella mare cau molta pluja. Tot fa pudor i les entranyes d’aquestes dues dones estan ennegrides. Però un somni s’escola en aquella casa i trastoca la violenta quietud  què hi impera. Desperta La reina de la bellesa de Leenane a la Biblioteca de Catalunya, de la mà de Julio Manrique. I nosaltres celebrem que un any més la brutalitat de Martin McDonagh es faci un lloc a la cartellera teatral.

Manrique entafora els seus personatges en una casa petita, quadrada, un menjador, cuina i sala d’estar, el petit i claustrofòbic espai on les dues dones es dedicaran a esgarrapar-se mútuament. A Maureen li ha tocat ser la filla que s’encarrega de la seva mare, però des de sempre ha tingut una relació basada en la violència verbal, arribant a vegades a la física. Relacions malaltisses dependents, cruels, que s’alimenten de la mala bava amb resignació. Els actes quotidians com preparar un brou de sobre calent o unes farinetes són punyalades de la Maureen, però la vella, suposadament desvalguda, també actua amb malícia. No sols són els pixats a l’aigüera, ni els comentaris despectius sobre els desitjos sexuals de la seva filla. El pitjor que fa la mare és tallar-li les ales a base de mentides. És l’egoisme de creure que d’aquesta manera protegeix la seva filla en retenir-la al seu costat. Però un home torna a al poble i amb ell reneix un desig d’una vida diferent, lluny d’aquell cau. I a més la fa sentir com si fos la reina de la bellesa de Leenane. És doncs quan els mecanismes de la vella s’activen per desmuntar qualsevol pla de fugida de la Maureen.

La dramatúrgia de McDonagh és rica quan ens dota d’uns personatges ubicats en un entorn de misèria, uns losers rurals sense escapatòria, profundament avorrits de viure i que la seva única diversió és fotre merda sobre els altres. Ho vam veure a La Calavera de Connemara l’any passat en el fantàstic muntatge que va dirigir Ivan Morales i ho veiem ara. Però l’autor irlandès no sols és bo en el retrat dels seus personatges sinó en la dosificació dels girs en les seves històries. La violència de Maureen, la perversitat de la mare (i dels personatges de McDonagh) estan argumentades quan es recorden aquells episodis més traumàtics del seu passat. La tendresa floreix quan intenten justificar els seus actes, les seves malalties. I per primer cop Maureen rep una resposta afectiva, plena de comprensió i amor. Però la ràbia i l’amargor està massa instal·lada dins de la Maureen. Tot i això, Maureen entreveu una última oportunitat per lluitar pel seu somni. Però la reina de la bellesa de Leenane només ho podrà ser en el record que impulsarà el balancí.

La traducció d’aquest text és la mateixa que va fer Vicky Peña fa vint anys , i és tan rica en llenguatge com respectuosa amb el text original, sense estalviar-se cap retret, cap frase despietada. La direcció de Manrique és encertada tant pel que fa a la feina dels actors com pels moviments escènics que planteja i la composició d’una sèrie d’escenes emocionants. És la lectura de la carta del Pato Dooley i l’última trobada de Maureen i Pato a l’estació de tren explicada per la Maureen instants abans que es descobreixi… Manrique, però, abusa un xic massa d’un recurs marca de la casa: la banda sonora. Des de Timó d’Atenes fins a l’actual Leenane, Manrique sempre ha intercalat música en els seus muntatges: algun cop donant-li protagonisme, en altres com a acompanyant dels protagonistes o per emfatitzar moments. En aquest cas podem escoltar la melodia tradicional irlandesa que tant critiquen Maureen i Pato i que és una metàfora de la vella Irlanda. Però també sentim el “Brown Eyed Girl” de Van Morrison (el gran artista irlandès per antonomàsia) i el “Hurt” de Johnny Cash, dos temes de fons musical que reforcen una situació emocional que no necessita reforç.

Pel que fa al treball dels actors tots estan afinats, encara que amb Marissa Josa tinc una certa batalla interna. Crec que fa un treball molt bo, mesurat, que va in crescendo i que quan explota junt amb la Marta Marco és d’una brutalitat immensa, des del seu riure foteta fins als crits de dolor. Però em plantejo si una altra actriu no li hagués donat més punch al personatge des del principi, més puteria, més entonació maligna en els comentaris. Potser és massa dòcil al principi. Al seu costat està una titànica i enèrgica Marta Marco, però no és histèrica. Marco treballa el personatge des de la fúria, una ràbia però integrada dins el personatge per anys i anys de misèria i tristesa. Ernest Villegas és el tendre i sincer Pato Dolley, però qui guanya la partida és l’Enric Auquer, que es vesteix del personatge més McDonagh de tots: Ray Dolley, el “quillo” de poble, l’ignorant sense ofici ni benefici que com el Mairtin de Connemara acaba sent el més sincer, el de la mirada més neta. La història de la seva pilota de tenis i la resolució és un mcguffin preciós. I amb aquest personatge Auquer treballa cos i gest per fer un personatge desmenjat, que parla atropelladament, però que sap escoltar i atendre els precs dels altres personatges. Bé, gairebé tots els precs.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació