Alguna cosa de Rubén Luzón

Sobre la poesia es poden fer moltes preguntes: concretes, metafísiques, filosòfiques… Són preguntes provocades des de la nostra mentalitat acostumada a racionalitzar-ho tot. Però, cal? És obvi que no des del moment en què ja sabem, per exemple, que el més important de la poesia, la seva essència, és intraduïble per més que la traducció sigui excel·lent, de gran nivell, i sovint ho és.

Aquestes preguntes i respostes me les faig jo mateixa davant la lectura de llibres de poemes com Alguna cosa (Tres i Quatre), de Rubén Luzón, que va obtenir el Premi Octubre 2016 en la categoria de poesia. El poeta insinua ja des del títol que poesia és alguna cosa que sabem i no sabem al mateix temps, amb la qual cosa ens topem de cara amb el misteri.

Aquesta poesia que ara oculta ara revela el misteri es pot presentar de moltes maneres. Tantes com poetes. Rubén Luzón ho fa a vegades amb una senzillesa meravellosa, com quan escriu a manera de declaració de principis: No pretenc / coherència, / només honestedat.

Firmo ara mateix aquest principi, ja que no entenc pas que es pugui escriure poesia sense aquesta honestedat (o sinceritat radical) que no té perquè contenir coherència, i entengui’s bé el mot en aquest context. Un poema no respon només al pensament racional i lineal sinó que més aviat és una resposta abrupta, tot i que lluminosa, imperativa, tot i que molt dolça, a una demanda interna. És un mandat a posar negre sobre blanc, una veu interior prenyada de tants elements de la nostra psique com de la psique col·lectiva.

Amb alguns poemes escrits amb versos curts, sincopadament i puntuats amb guionets com feia Emily Dickinson, al costat de poemes amb versos més llargs i narratius, a Alguna cosa Rubén Luzón va desgranant moviment / i dansa, el desgavell de les partícules / que no troben la llum rescatadora / deixebles persistents de la transcendència. Una descripció d’allò més ajustada del que és la vida de cadascú, un conglomerat, si vas a mirar, de partícules desgavellades quan no troben la llum que les orienta i, no obstant això, amb aquella tossuderia de buscar la transcendència, allò que pensem que no mor en nosaltres.

La vida no mor, som nosaltres qui morim, i potser per això escrivim: per romandre en alguna lletra que ens digui en particular i en genèric, encara que no em trobo, però, en aquest categòric vers de Luzón: que caiga el Mite!, una exclamació bella com belles i esplèndides són les metàfores usades per Luzón a Alguna cosa.

La poesia, tot i que s’expressi en formes d’art, no és art per l’art sinó art i sentit. Per aquesta raó, el Mite, fornidor de sentit espiritual en paral·lel al raonament humà, em sembla ben proper a la poesia precisament perquè no intenta ser coherent i en canvi es mostra molt autèntic, no pas per les històries que explica, que poden ser fabuloses, exòtiques i exagerades, sinó pels seus continguts interns, arquetípics, relats que ens diuen per dins. Els mites són com grans magatzems plens de figures del nostre passat col·lectiu, imaginaris que ens permeten reconèixer-nos en el viatge d’Odisseu, en la pietat d’Antígona, o en la veu de Joan Baptista que clama en el desert, o en les profecies no escoltades de Cassandra. I és que, foragitats del Paradís (…) volies tant, volies. I aquí som, volent, perquè som éssers assedegats d’alguna cosa.