Àlex Susanna. L’ofici de tacar-se els dits

4.03.2019

Amb Dits tacats. Antologia 1978-2018 (Pagès editors), el poeta, escriptor i gestor cultural Àlex Susanna (Barcelona, 1957), acaba d’oferir-nos una antologia personal, un destil·lat de quaranta anys de la seva poesia apol·línia, diürna i festiva iniciada l’any 1980 amb Memòria del cos i desplegada en deu llibres fins arribar al 2016 amb Filtracions. L’edició s’acompanya d’unes expressives il·lustracions de Perico Pastor.

Àlex Susanna

Dits tacats, títol d’un poema inclòs en aquesta autoantologia, és la imatge visual d’una poètica que alhora és el reflex del que és la mateixa vida tal com és percebuda pel poeta: un tacar-se els dits amb i des de la matèria de la vida, ja que aquest és el nostre ser al món: una encarnació de la vida, com el poema és una encarnació verbal, que es faci la llum i la llum es va fer, així ha estat bellament i afirmativament expressat el començament de tot en el vell mite bíblic.

Així, des del no-ser al ser ens movem, vivim, entre dos pols, i a cada pas ens situem en els diversos estrats de la llum, de la penombra i de la foscor. Així, doncs, partim des de la polarització només néixer, i a cada instant ens situem, vivim, en aquestes gradacions de l’existència que en els seus extrems van de la vida a la mort, del plaer al dolor, de la llum a la tenebra, del temps a allò que, tot desconeixent-la, en diem l’eternitat.

En aquesta polaritat el poeta no només es taca els dits de l’existència i les seves gradacions, tonalitats i gramatges, sinó que és conscient d’aquest tacar-se els dits que és viure. Ofici de viure que ningú no sap, quan obrim els ulls ni veiem camí ni sabem caminar. És en el camí dels descobriments que ens anem tacant els dits amb els tints existencials i que en el poeta són com or en brut, la matèria primera del poema, allò que l’origina. Matèria primera que abans de ser poema el poeta fa passar per un atanor bullint a cent graus: el mateix jo sensible del poeta, ja sigui que faci estades a l’infern o s’envoli en dies o moments en versió celeste.

I tants com n’hi ha, d’aquests dies i moments celestes, o apol·linis, tal com també es poden qualificar aquests moments, en els versos d’Àlex Susanna, com en el seu pròleg afirma d’aquest caçador d’instants Marie-Claire Zimmermann: “Si l’obsessió de l’instant és perceptible a través de certes angoixes, com ara en l’evocació de l’insomni, el que predomina és la joia, més exactament el desig d’arribar a la felicitat, l’amor dels altres, la bellesa de la natura, el gust del moviment, interior i exterior”.

Versión celeste és el títol d’un llibre de Juan Larrea la lectura del qual va colpir un jove Àlex Susanna fins al punt de saber-se’n alguns versos de memòria, com relata al final del llibre en el Qüestionari Suda, dada que he retingut perquè jo també l’havia llegit fins a enamorar-me de Juan Larrea de la mateixa manera com Àlex Susanna aprecia, estima la veu d’altres poetes fins a fer-se’n profundament germà, o amic, i que ara emergeixen en alguns dels poemes aplegats en aquesta antologia: poemes en memòria o dedicats a Joan Perucho, Joan Vinyoli, Jordi Pere Cerdà, Jep Gouzy, Marta Pessarrodona, Feliu Formosa, Jaime Gil de Biedma, Luis García Montero, David Castillo, Czeslaw Milosz, Tomas Tranströmer…

I entre els poemes que Àlex Susanna dedica a aquests fraterns hi ha els grans poemes de la contemplació, ja sigui de pastorals i arcàdies, ja sigui del romànic i del gòtic, ja sigui de les ciutats properes i llunyanes i els seus secrets, llums o misèries, ja sigui de bodegons de cuina i vi i mels de flors boscanes, ja sigui de la joia per l’esposa i els fills i els pares i els amics, ja sigui per la vida en ella mateixa, la vida a l’alba i a la posta, la vida físicament i metafísicament expressada en un dels poemes d’Àlex Susanna que estimo: Madonna del Orto, aquell poema que en els seus versos diu que la pluja ens acosta als morts, que la pluja els dóna la mà, que els morts no es veuen, però se senten.

De millor manera no es pot dir que els vius i els morts som no a banda i banda de la vida, en aquella polaritat que per ser-ho ens fereix, sinó que a través de la pluja ens els acosta, els nostres morts són aquí, també en aquest costat de la vida física, hi són a través de nosaltres i d’aquesta forma d’amor i abraçada que és el record, i “aquesta és la nostra alegria,/ saber que el sol és dins nostre/ i que ja tot és escalf i certesa”.

Potser és l’única certesa en versió celeste, aquest sol que la pluja mostra, dits de pluja sobre la vida encarnada mentre aprenem a viure amb el sol a dins, a reconèixer els déus de llum a dins, l’amor que ix de la tomba. Renaixem alhora que morim i a la inversa, la pluja s’encarrega de dir-nos-ho aquí i ara en la veu del poeta Àlex Susanna en uns poemes que són celebració de la vida perquè el que en la vida no és també és.