Àlex, Jan, Jorge Javier

23.07.2018

La vida del cronista teatral és atrafegada. I encara més si li sumem el cansament propi del final de la temporada teatral, el Grec i el FITT. En tres dies consecutius, servidor de vostès ha vist tres espectacles molt diferents, però tots tres li han agradat, força o molt, per motius ben diferents. Grandes Éxitos, de Jorge Javier Vázquez, Belgian Rules / Belgium Rules, de Jan Fabre i Vania, d’Àlex Rigola. Teatre descaradament comercial, espectacle internacional que és un must en tota regla, i una perleta escènica. Ganes d’escriure una sola crònica en lloc de tres? També.

Una escena de ‘Belgian Rules / Belgium Rules’ de Jan Fabre, que es va poder veure al Grec 2018.

 

Els Greatest Hits de Jorge Javier Vázquez

Any rere any, alguns dels grans èxits teatrals de Barcelona estan protagonitzats per Los Morancos, Arturo Fernández o el duet format per Bertín Osborne i Arévalo. Quan s’instal·len al Teatre Apolo o al Borràs, només cal veure els autocars aparcats al davant i els grups de joiosos jubilats fent cua a la porta, per comprovar que són tot un fenomen escènic. Pel que fa a la recaptació, també. A casa sempre hem cregut que no podíem obviar aquesta part tan important de la cartellera teatral barcelonina, però per un motiu o altre encara no havíem tingut l’ocasió de comprovar-ho de primera mà. Divendres passat els astres es van alinear: Teatre Tívoli, estrena de Grandes Éxitos. Catifa vermella, photocall, i una mostra de celebritats com Teresa Gimpera, Risto Mejide, La Maña, El pare Apeles, Helena Garcia Melero, Mónica Naranjo, Justo Molinero i Ada Colau. És curiós això d’assistir a una estrena i no trobar gent de la professió teatral. Menteixo. Del món del musical nostrat hi havia dos grans intèrprets: Xavi Duch i Joan Vázquez.

Grandes Éxitos és un espectacle molt senzill, que parteix d’una idea molt gastada però que funciona.  I funciona perquè no enganya: és conscient de la seva simplicitat. Amb el recurs tan suat de l’assaig general d’un concert que ha de tenir lloc l’endemà, assistim a un reguitzell de tòpics sobre el món de la música i les seves dives. El millor de tot: Marta Ribera. Jorge Javier Vázquez no és pas ruc, i ha sabut acompanyar-se d’una de les millors actrius de teatre musical d’Espanya. La Ribera és una estrella: canta de meravella, balla la mar de bé i té aquell encant que només tenen les més grans (Liza-Barbra-Bette). La seva entrada en escena, pel passadís de platea, al cap d’una mitja hora de l’inici de l’espectacle, és una alenada d’aire fresc, talent i gràcia. Jorge Javier Vázquez és molt conscient de les seves limitacions com a cantant i intèrpret, i ho resol amb humor i autoparòdia. L’escena on apareix amb sabates de plataforma (model Frankenstein) per poder semblar igual d’alt que la Ribera és molt graciosa, i algunes de les frases del text signat per Juan Carlos Rubio fan diana en el retrat de les misèries del món de la faràndula. La proposta s’arrodoneix amb una banda molt solvent de músics i els actors Alejandro Vera i Beatriz Ros, que tenen un número final “de recompensa”, tal com pertoca al gènere. El públic (format, com sempre, per una majoria de dones d’empenta d’una edat estupenda) gaudeix de valent, ja que coneix totes les cançons que s’interpreten i riu a cor que vols amb els acudits autorreferencials, metateatrals i metalingüístics de Jorge Javier sobre el món de la televisió i el teatre. I al final, els deixen gravar amb el mòbil i tot. Què més vols?

 

 

Les lleis de Bèlgica / Bèlgica mola

Dissabte vam anar al Lliure de Montjuïc, que juntament amb el Mercat de les Flors ens ofereix algunes de les perles d’aquest festival Grec, per veure l’espectacle de Jan Fabre Belgian Rules / Belgium Rules. Tan bon punt va començar, una cosa ens va quedar clara: la gent en tenia moltes ganes. Les rialles sobreactuades d’alguns espectadors davant d’acudits (fàcils) o gags visuals (bàsics) demostraven que un espectacle té molt de guanyat si la gent fa temps que l’espera. Fabre reuneix algunes de les característiques principals per agradar a Barcelona: és guiri, fa espectacles llargs i visualment molt atractius. Que el que ens va explicar en quasi quatre hores ens ho podria haver explicat en dues? Que el text (i el seu humor) era d’un nivell tan bàsic que no li perdonaríem ni al Jorge Javier? Que la repetició i allargassament d’algunes escenes era del tot prescindible? És igual. Són guiris, són guapos i tenen calés.

Fabre és un artista visual, i això es nota. Sap crear quadres escènics de gran bellesa, com ara la del ciclista (flandrien) a la tempesta, el cel ple de gats morts o totes les imatges del carnaval. L’eriçó com a al·legoria del caràcter belga (suau i amanyagable al ventre, però tímid i amb punxes a l’esquena) funciona a la perfecció en un muntatge que reivindica com a típicament belgues coses tan internacionals com la corrupció política, les vagues al transport públic o els casos de pederàstia a l’església catòlica. Un país que es va sotmetre al feixisme (“Perquè als belgues no ens agrada discutir”) i que troba en la columbofília una de les grans aficions nacionals dona molt de joc, això està clar. Fabre construeix imatges potents i cita, de vegades de forma òbvia i d’altres més velada, referents de la història de l’Art com El matrimoni Arnolfini de Jan van Eyck o diversos quadres de René Magritte, i tot i que afirma que Bèlgica és un país de dibuixants de còmic, Hergé és absent a l’espectacle. Potser perquè l’autor de Tintín al Congo és massa racista, colonialista i col·laboracionista? El número amb tota la companyia amb la cara pintada de negre –el blackface és un dels actes més políticament incorrectes que es pot fer actualment–, fent mofa de la seva antiga colònia és un dels millors de l’espectacle. “Us vam robar l’ivori, us vam robar el cautxú… Leopold is in the House!”. Fabre acaba l’espectacle amb una llista de desigs, una mena de manifest happy flower on reivindica la pau, la llibertat i la bellesa. Veient l’espectacle pensàvem qui podria fer, a casa nostra, un espectacle que ens expliqués com a catalans, amb els seus castellers, el senyor Esteve, la Núria Feliu, el caganer, la sardana i el 3%. Una barreja de Marc Rosich, Comediants, Jordi Casanovas i La Cubana. Això sí, hauria de ser un espectacle per girar món, que aquí  ja ens ho sabem de memòria.

Figures que recorden als quadres de René Magritte a ‘Belgian rules / Belgium rules’, de Jan Fabre.

 

Vània al carrer Muntaner

Finalment, diumenge vam poder veure el Vania d’Àlex Rigola. Una versió lliure, depurada i neta d’un dels grans textos d’Anton P. Txékhov, signada pel mateix Rigola amb l’assistència de Lola Blasco. La caixa de fusta dissenyada per Max Glaenzel que ja havíem vist a Who is me. Pasolini s’ha fet més gran, per a encabir més espectadors, i fins al 29 de juliol s’ha instal·lat a la Sala Muntaner. Si bé Ivànov va ser un espectacle que no em va convèncer, perquè hi vaig veure molt més Rigola que Txékhov, Vania m’ha meravellat. I per diversos motius. La netedat de la caixa de fusta és la netedat del concepte i la posada en escena. A la versió de Rigola s’ha podat tot el que és superflu (el professor inclòs) i s’hi han deixat els quatre personatges principals: Helena (Ariadna Gil), Sònia (Irene Escolar), el doctor Àstrov (Gonzalo Cunill) i l’oncle Vània (Luis Bermejo). Sí, ja sé que els actors es diuen pel seu nom real i no pel del personatge, però ja ens entenem.

El to de la proposta ens fa pensar, inevitablement, en la pel·lícula Vanya on 42nd Street (Louis Malle, 1994), però de seguida s’esvaeix la referència. Aquí no assistim a l’assaig del text de Txékhov, sinó a la corporització del seu drama. El muntatge funciona de meravella a l’hora de representar el tedi vital tan característic del rus, i els petits drames insignificants que guien les nostres vides. Res no és gratuït en la posada en escena (els post-its, la guitarra, el bonsai) i podem sentir l’asfíxia de l’estiu a la nostra pell (ajudat, també, pel fet que no funcioni l’aire condicionat del teatre). Tots quatre intèrprets brillen, a Vania: Luis Bermejo, gat vell, en té prou amb un somriure i amb tancar una mica els ulls per mostrar-nos un oncle Vània abatut per la vida, però que encara té ganes de viure; Ariadna Gil fa un retrat polièdric de la jove que va renunciar a la seva joventut per l’amor del vell professor, i traspua intel·ligència i elegància escènica; Gonzalo Cunill, excel·lent com sempre, és un doctor a qui és molt difícil no estimar, amb les seves grans dosis de bondat, humanisme i ecologisme. Menció a part mereix la feina d’Irene Escolar. L’actriu fa un exercici de naturalitat en escena que s’hauria d’estudiar a les escoles. Evita en tot moment la “falsa naturalitat”, tan habitual de veure als nostres escenaris, i mira, parla i respira com la Sònia. La seva veritat és tan real que fa por i tot. Com a mostra, un botó: quan explica a Helena que està enamorada del doctor, els sospirs i els somriures còmplices entre els espectadors són tant o més emocionants que la seva interpretació.

 

 

En tres dies hem vist tres espectacles ben diferents, destinats a diferents tipus de públic, i tots tres ens han agradat. De menys a més, per acabar-ho d’arreglar. Què més es pot demanar? Poden veure tant el Jorge Javier al Tivoli com el Vania del Rigola fins al diumenge 29 de juliol. Després d’aquest dia, jo no sé que faran vostès, però servidor farà vacances.