Alenades terrenals de Lluís Maicas

10.11.2017

Qui és Lluís Maicas? La pregunta seria del tot sobrera si l’espai literari català no estigués tan fragmentat i minoritzat. I si des del Principat no ens tiréssim pedres sobre la teulada. Maicas té al seu darrere una llarga trajectòria com a poeta i com a prosista. Però també una llarga relació amb el món de les arts plàstiques d’avantguarda a Mallorca. D’aquesta activitat i de l’obra en prosa de Maicas algun dia se n’haurà de parlar in extenso (els dietaris Teràpies de sedició i L’armistici, les reflexions o diari més que articles periodístics recollits a Quaderns de viatge 1 i 2, l’heterogeneïtat textual de Pedra viva, novel·les com Doble joc de tres o El pes de l’acer i alguna altra). Ara i aquí ens apliquem al seu darrer poemari, L’últim alè, abans de l’últim alè (Ensiola Editorial, Muro, Illes Balears).

Lluís Maicas

La poesia de Maicas té uns antecedents gairebé clandestins. Una clandestinitat de la qual la va rescatar, en part, una mena d’antologia posada sota el títol de Registre fòssil a cura de l’enyorat Jaume Pomar. En el pròleg, Pomar ens explicava l’origen de la clandestinitat poètica de Maicas. És a dir, la publicació en edicions d’autor i tiratges més que límits que convertien en “secrets” els seus sis primers poemaris. Tanmateix, és una pràctica que Maicas mai ha acabat d’abandonar del tot. Amb el poemari d’ara sembla que ha decidit  treure a passejar el seu “jo” poètic. I a fer-lo públic.

No és la primera vegada que l’autor aborda el tema de la mort. No tan sols física: també ens parla de tot allò que hi va associat com la decadència, la vellesa –una pàtria sotmesa a la dictadura d’uns generals inclements–, l’oblit, l’absència o la malaltia entre tantes altres variants. Però encara seria millor afegir un aspecte gens negligible. Tot i que Tànatos plana per tot el poemari, no menys evident resulta la presència d’Eros. O allò que encara en queda: els regalims. Entre els dos extrems, es juga l’embat. Fins i tot sabent per endavant quin és el resultat ineludible de la juguesca. Però mentre encara hi hagi el més mínim bri d’alè vital –l´últim alè abans del darrer que ens diu el títol– i per atrotinat que s’hi arribi, el joc continua fins que el crupier anunciï que “rien ne va plus, les jeux sont faits”.

Deia que Eros i Tànatos es troben i s’encreuen en la seva poesia. En el cas que ens ocupa potser ho fa d’una manera –parlo de memòria, perquè no tinc tots els seus llibres a tocar de mà– més completa i complexa. Gairebé com a nucli central del poemari. De manera declinant, sí, però en parla. N’escriu. Rosegat pel record, s’interroga i increpa. I el mateix fa encarat al present inclement. A l’antologia esmentada més amunt n’hi ha proves més que evidents, de la lluita. No hi insistiré. Tret de recordar un poema –”Nit d’albes”– que tanca dient “Mort i vida tot és u”. Però abans no arribi el moment d’esdevenir el “cadàver anunciat”, que n’hem fet, del cos? Què hi posem en el deure i l’haver? Quin saldo, comptat i debatut, ens queda o deixem? Sigui quin sigui, l’autor ho té clar des del primer moment quan diu, al primer poema dels vint-i-set que formen l’actual recull, que malgrat li oferissin ser, triar o convertir-se en alguna altra cosa de diferent, ell “triaria tornar a ser el mateix jo / esquerdat que sóc…”. I és a partir d’aquí quan comença a passar uns comptes que ja anunciava molts anys enrere en el poema “Una veu dins la paraula”. Comptes amb la vida, amb ell mateix i la comunitat a la que pertany i amb la qual s’identifica malgrat tot. En aquest punt recomanaria recuperar la lectura d’un poema inclòs a Natures mortes (1999), “Terra amarga”, en què Mallorca i Sicília es troben a les seves estrofes.

El poeta, ara ja buidat dels excedents carregosos de vanitat i fums –segon poema del recull–, s’expressa, però no tan sols amb ironia per retrure’s i fer retrets –aquest adreçar-se pesarós al Senyor pel qual no guarda cap fe i que fa pensar en Job–, també per formular queixes i laments, evidenciar revoltes i rebequeries, apuntar alguna esperança i deixar caure algun consell savi per tal que els dies i la vida no se’ns facin massa llargs sense haver espremut la seva polpa.

Els lectors hi trobaran ben segur motius sòlids per enganxar-se a la lectura d’aquestes pàgines. Tant de bo al seu través se’ls desvetlli la curiositat per l’autor.

Etiquetes: