Albúmina contemporània

Miquel Nauguet va ser un fotògraf atípic, un outsider silenciós, algú que transgredia. Ara, la Rectoria Vella de Sant Celoni repassa la seva trajectòria a través de l'exposició “Miquel Nauguet. Constructor d’imatges”.

Pruden Panadès

Pruden Panadès

Autora d’ “Errata” (Pol·len Edicions) , “Un pot” (La PAGE), “Cosins de Tarzan” (Raig Verd), “Passamaneria” (Godall Edicions) i “Corró d’Amunt, quadern de notes” (Aj. de les Franqueses) , col·labora a la revista-llibre “Vallesos” i a Núvol.

Suggeriria a qui visiti  l’exposició “Miquel Nauguet. Constructor d’imatges” que es pot veure a la Rectoria Vella de Sant Celoni (www.santceloni.cat) que  provi de deixar en suspensió les idees prèvies sobre fotografia com també  la reverencialitat  que susciten els grans mestres o els autors consagrats.

Pot també, obeir o desobeir l’itinerari que es proposa i desplaçar-se desordenadament per les sales. Perquè sigui quin sigui el recorregut  triat, les fotografies, objectes i publicacions  que il·lustren  la trajectòria d’aquest fotògraf celoní mort ara fa un any, probablement no el deixaran indiferent.

Admirador, des de ben jove, dels surrealistes i en especial de Renée Magritte, durant els anys d’estudiant de delineació va anar consolidant el seu interès pel cinema i la fotografia. L’any 1976 junt amb d’altres joves aficionats locals, va fundar –en règim cooperatiu-  la Galeria Tau al carrer Prim de Sant Celoni,  un dels poquíssims espais  dedicats a la fotografia en aquells anys. Va ser també llavors que  inicià la recerca i catalogació de fotografies històriques de Sant Celoni, interès que li obriria el camí del coneixement de les tècniques fotogràfiques antigues com també de la seva restauració i conservació.

Miquel Nauguet va dedicar-se professionalment a la fotografia i no és exagerat reconèixer-lo com un autodidacte que va mantenir intacte el seu entusiasme. Va experimentar, una a una, les passes desitjables per a futurs estudiants de fotografia: des de la presència de la fotografia a les escoles fins als estudis especialitzats.  Va ser professor  i responsable del Departament de Documentació i Investigació de  l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. Els seus textos recullen tota la seva experiència teòrico-pràctica i la seva aportació com a estudiós i docent.

Va desplegar, alhora, un programa divulgatiu per a tota mena de públics que va concretar en la construcció d’una càmera estenopeica gegant amb capacitat per a trenta persones i que al llarg  de sis anys va instal·lar en una dotzena de ciutats espanyoles fent fotografies de gran format.

L’any 1992, va ser convidat pel Centro Andaluz de Fotografia d’Almeria a participar en el projecte IMAGINA,  al costat d’una trentena de destacats fotògrafs d’arreu del món entre els que hi havia Henri Cartier-Bresson. Amb la càmera gegant va realitzar un cèlebre retrat de tots ells i que s’incorporà a la col·lecció del CAF.

Mentre que bona part dels fotògrafs catalans de la seva generació (nascuts als anys cinquanta) van  fer de l’autoria el seu principal motiu de creació, Miquel Nauguet mai no es mostrà gaire interessat en bastir una obra personal. Amb tot, i aquesta és una de les principals sorpreses de l’exposició,  el centenar de fotografies que es mostren, fetes al llarg de la seva vida, fotos primerenques, fotografies familiars, l’àmplia sèrie de  retrats de gent d’ofici en el seu entorn o fotografies experimentals, posen al descobert una obra personalíssima molt lligada a les seves indagacions. Gairebé una autobiografia visual  involuntària que documenta la plenitud i la complexitat  del fet fotogràfic que tant el fascinaven.

Imatges obtingudes amb tot tipus de càmeres: des d’una Leica a la Pinhole construïda per ell mateix, instantànies Polaroid, fotos realitzades amb la càmera gegant,  amb el telèfon mòbil o amb una humil capsa de sabates. No hi falten les realitzades amb tècniques antigues: albúmina, paper salat, calotips i daguerreotips. Tècniques que dominava i amb les que experimentà des de la més radical contemporaneïtat, lluny de la nostàlgia.

El conjunt de la seva obra, feta sovint sense voluntat expositiva és enormement coherent i no hi falta el testimoni de la seva altra gran passió: el vol.

Les imatges, quaderns de notes, eines i materials amb que va construir  i pilotar dues avionetes  l’identifiquen amb les paraules de l’aviadora Amèlia Earhart:

He dit moltes vegades que la temptació de volar és la temptació de la bellesa i que no em cal cap altre vol  per saber que allò que atrau  als aviadors, ho sàpiguen o no, és l’atractiu estètic del vol”.

Fotògraf atípic, outsider silenciós, Miquel Nauguet encara està per descobrir.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació