Albert Ventura. La importància d’encendre la flama

5.12.2018

Mentre els diaris impresos s’aprimen, són molts els periodistes i escriptors novells que han de buscar sopluig en la premsa digital. Aprimar-se vol dir sacrificar part de la secció de cultura, però també pensar-s’ho dues vegades abans de cedir l’espai a un professional amb poc recorregut. En aquestes condicions, les capçaleres en línia es converteixen en l’aparador idoni per adquirir experiència. La flexibilitat de la xarxa també obre portes en l’àmbit de la crítica literària, sovint condicionada pel nombre de caràcters o pels anuncis que apareixen a l’altra banda del paper. Albert Ventura (Tarragona, 1985) ho pot explicar en primera persona.

Albert Ventura Foto de David Oliete (www.davidoliete.com)

Ventura va iniciar el seu periple pel món editorial amb la publicació del recull de contes Ni un pam de net (Cossetània Edicions, 2013), però la tasca com a crític literari li ve encara de més enrere. El tarragoní ha anat escrivint crítiques, ressenyes i columnes d’opinió en els últims deu anys. I ho ha fet, sense interrupció, en cinc mitjans diferents: El Punt, El Singular, Fet a Tarragona, Núvol i Nació Digital. Es tracta, certament, d’una producció fecunda, però dispersa en l’espai per motius obvis. Per posar-hi remei, Ventura ha decidit agrupar més de 200 articles en un llibre imprès, Foc creuat. Articles 2008-2017 (Lo Diable Gros, 2018). No és gens sorprenent que l’autor hagi escollit una editorial tarragonina, amb interès pel pensament crític i obertament disposada a difondre textos periodístics —trobareu un recull d’articles de David Fernàndez i un altre de Roger Palà al catàleg de Lo Diable Gros. Dels perquès d’aquesta tria ens n’adonarem tan bon punt comencem a llegir.

En tot cas, quin sentit té, avui, publicar una selecció de crítiques literàries? D’entrada, fer llum en una societat aclaparada per la sobredosi informativa. Internet dona accés a titulars instantanis, a fotografies cridaneres i a milers de dades, però sovint s’oblida d’aplicar-hi un filtre primordial: el que transforma la informació en coneixement. D’altra banda, l’edició de Foc creuat també busca, com apunta Ventura a l’inici, una garantia protectora: ningú no ens assegura que els articles del llibre no es perdran en un punt inconcret de la world wide web al cap dels anys. Publicar Foc creuat en paper equival a poder tocar-lo per conservar-lo i, a la vegada, significa fixar el text, percebre’l com una entitat unitària. En altres paraules, passar les pàgines del llibre imprès permet analitzar amb més claredat l’evolució dels articles. De fet, Foc creuat és una obra plena de constants estilístiques i temàtiques, però alhora palesa un salt qualitatiu evident a mesura que la lectura avança.

Ventura ha aconseguit bastir —ho remarca Àlex Broch al pròleg— un dietari de lectura que s’estén al llarg d’una dècada. Aquest dietari, però, presenta dues particularitats: la primera, en fer-se públic deixa de ser personal per convertir-se en prescriptiu; la segona, al llarg de deu anys perd uniformitat, perquè l’autor va adquirint experiència i s’atreveix a conrear altres gèneres. Així, a Foc creuat ens trobem amb dos dietaris diferents i, malgrat tot, sempre complementaris: el dietari-catàleg, que es limita a exposar les novetats literàries i a oferir-ne una descripció breu i el dietari-crític, que adopta una concepció més àmplia de la cultura i s’erigeix com a espai d’anàlisi reposada. És en aquesta segona fase que l’autor combina la crítica literària amb la columna d’opinió o l’entrevista. Sigui com sigui, Foc creuat no pren en cap moment l’aspecte d’una miscel·lània inconnexa.

Ventura ha aconseguit que, tot i l’evolució personal i professional, tres elements es mantinguin estables al llarg de la seva trajectòria com a crític: l’arrelament al Camp de Tarragona, l’interès per uns determinats autors i el vincle entre la cultura i l’activisme social. El tarragonisme —gairebé militant— de l’autor pot sobtar els lectors que el llegeixin des de Barcelona i hagin trepitjat poques vegades la ciutat de Rovira i Virgili. En aquest cas, Foc creuat assoleix un doble objectiu: per als tarragonins, és un exercici de vindicació; per als de fora, una descoberta constant d’activitats culturals i de creadors que se succeeixen. Des de Sebastià Juan Arbó o Josep A. Baixeras fins a Magí Sunyer, Margarida Aritzeta i Adrià Targa. Tots ells formen part del recull i tots d’ells il·lustren com es nodreix una tradició, local i nacional, ben diversa. Una tradició que Albert Ventura amplia més enllà dels Països Catalans. En certa manera, a Foc creuat, l’escriptor estableix el seu propi cànon quan decideix parlar, en més d’una ocasió, d’Italo Calvino o de Hiromi Kawakami. Ja se sap, triar autors de capçalera sempre implica silenciar-ne d’altres.

Per acabar, no podem referir-nos a Foc creuat sense destacar-ne la voluntat de denúncia i el compromís social. En nombrosos articles, hi ha espai per reivindicar la tasca dels traductors, exigir millores salarials als mitjans o criticar la mala salut d’alguns premis literaris. De fet, més d’un cop, les denúncies traspassen l’àmbit cultural i es relliguen a l’actualitat política. A Foc creuat també hi ha lloc per debatre sobre la immersió lingüística o sobre les dificultats de viure en una Tarragona entregada al turisme. En aquest punt, convé plantejar-se com sobreviuran alguns articles al pas del temps. Les darreres columnes de 2017—que difícil que hauria estat no parlar-ne!— reflexionen sobre l’1 d’octubre i denuncien l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Què sentirem, d’aquí a deu anys, quan llegim aquests articles? Què n’escriurem llavors, amb més perspectiva històrica? Pel que fa a la trajectòria d’Albert Ventura, una cosa està clara. D’aquí a deu anys, en farà vint que va començar escriure a la premsa digital i quinze que va publicar el seu primer llibre. De ben segur que en el futur tindrà temps d’aplegar més material i d’editar més obres. De moment, ja ha recollit dos fruits en la seva tasca com a escriptor i filòleg —el tercer serà una tesi doctoral sobre Riera Llorca, encara en curs. De moment, amb Foc creuat, ja ha aconseguit el més important per continuar fent crítica: trencar el gel i encendre la flama.