Albert Serra presenta ‘La mort de Louis XIV’

20.05.2016

Entre altres firmes estel·lars convidades, encara que fora de competició, però amb rang de projecció especial, destaquem la presència catalana a través de la darrera aposta francesa d’Albert Serra. Serra, que havia participat en edicions ocasions amb els films Honor de cavalleria (2006) o El cant dels ocells (2008), ha presentat La mort de Louis XIV, encàrrec nascut del Centre George Pompidou que aborda l’agonia del monarca francès mort l’any 1715.

la mort de louis XIV 1

En aquesta ocasió, Serra es rodeja d’un equip tècnic mixt i compta amb l’inclassificable i llegendari actor francès Jean-Pierre Léaud, secundat per altres actors professionals provinents del teatre, trencant amb el seu axioma de treballar sempre amb actors no professionals. Així, Jean-Pierre Léaud entrega el seu cos al film de Serra per oblidar-nos del monarca francès, tot i al seva caracterització, i fer emergir la figura d’un home vell qualsevol que pateix, remuga i agonitza fins a l’expiració.

Serra ha fet, com no podia ser d’altra manera, una pel·lícula desdramatitzada, que defuig conscientment la construcció dramàtica dels personatges i les situacions, sense pics d’acció, tan sols una successió d’anècdotes com a fugisser fil narratiu. El que pretén és oferir en brut i en tota la seva nuesa possible els darrers dies d’un home gran malalt que pateix i gemega mentre el cos s’apaga.

La desdramatitzada crònica de la defunció anunciada del rei conté moments propicis a la ironia o a la rialla, cromosoma distintiu de Serra, en sintonia amb la deconstrucció del drama o la tragèdia. Destaca un moment incorporat amb la irrupció d’un metge marsellès, un xarlatà o farsant, personatge relatat en les cròniques de la cort de l’època, proveït d’un elixir amb extractes d’animals i plantes, que empra un francès acatalanat mentre invoca a Arnau de Vilanova.

Tot i inspirar-se en cròniques de l’època detallades i exhaustives de Saint-Simon i el Marquès de Dangeau, Serra no pretén ni forçar el biopic ni fer una pel·lícula històrica a l’ús. Més aviat reflecteix l’evolució clínica del pacient, la cronologia d’una malaltia que el postrarà en el catre reial fins a exhalar el darrer alè. Envoltat dels criats, ajudants de càmera i consellers, però sobretot de l’equip mèdic habitual, que es veurà incapaç de guarir el rei, el qual acaba morint suposadament per complicacions diabètiques i la gangrena de les cames.

Serra basteix una situació única i prolongada, i aconsegueix encomanar la monotonia, la rutina, el lent i feixuc discórrer del temps en el darrer mes de vida del monarca en el seu llit de mort. La reclusió en la cambra és absolut, llevat d’una escena inaugural a l’aire lliure senzillament exquisida, sobrenatural per la seva irrealitat, preàmbul de l’enclaustrament letal. Una situació tancada, claustrofòbica, d’atmosfera saturada, asfixiant, enganxifosa, gràcies sobretot a la presència matèrica de cortinatges, entapissats, vestuari, cobrellits i perruques.

La immobilitat del sobirà, de quietud marmòria, s’estén al conjunt, creant autèntics quadres i, sobretot, natures mortes, transcendint els anomenats “tableaux vivants”, quadres escènics en moviment. La mateixa rigidesa es propaga als personatges, convertits en escultures, maniquins, figurants d’un atapeït mobiliari en el retaule de la mort de Louis XIV. En aquest decorat únic, el fora de camp desapareix, llevat d’algun escàs moment com el so d’una banda de músics que prové de l’exterior i que complau al rei, o puntuals visites per assumptes reials.

La mort de Louis XIV d'Albert Serra s'ha estrenat a Cannes

La mort de Louis XIV d’Albert Serra s’ha estrenat a Cannes

Aquesta pel·lícula de cambra d’Albert Serra resulta senzillament enlluernadora, dotada d’una bellesa plàstica incontestable, defugint premeditadament un enfocament preciosista, artificiós o estetitzant, trucs costosos dels venedors de fum.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Perdoneu-me. Pero la mort de Lluis XIV m’interessa molt perquè ja n’het fet un relat en el meu llibre: “Rigau & Rigaud: un pintor a la Cort de la rosa gratacul” (finalista del Josep Pla 2002), publicat a Destino (2002).
    i, després: Prix Méditerranée (2005) en la seua edicio’ en francès (traduït per l’autora, i amb prefaci de BALTASAR PORCEL