Alba (o el teatre de les delícies)

3.12.2018

El Teatre Nacional presenta a la Sala Petita fins al 23 de desembre un nou text de Marc Artigau, dirigit per Raimon MolinsAlba (o el jardí de les delícies) compta amb un repartiment de luxe: Montse Guallar, Lluís Marco i Claudia Riera. Lídia Coll ha vist l’espectacle i ens en parla a Núvol.

 

Alba | © May Zircus TNC

Dubtes existencials generats pel joc de miralls entre realitat virtual i física. Polifonia artística per bastir un espectacle total. Aquesta és la impressió global que m’enduc d’Alba (o el jardí de les delícies), de Marc Artigau, dirigida per Raimon Molins, en sortir de l’estrena de l’espectacle al Temporada Alta de Salt.  El text, guardonat amb el Premi Quim Masó 2017, contraposa humanisme i tecnologia, vellesa i joventut, paradís i infern, blancs i negres de l’essència humana. I al bell mig, desdibuixada entre contrastos, aquella línia tan prima del gris… El paral·lelisme de l’obra amb el quadre de Hieronymus Bosch hi és des del mateix títol i es mantindrà fins al final, tant per al·lusions directes per part de la protagonista en format conferència, com en la mateixa estructura narrativa. L’espectador de l’obra/quadre, un cop acabada la representació, ha de pair un compendi, un microcosmos que inclou un tot, com la imatge del quadre tancat, el globus terraqüi dins d’una esfera transparent, símbol de la fragilitat humana, que aquí s’ha obert com qui destapa la capsa de Pandora.

El vaivé d’ambivalències es mou a diversos nivells o, més ben dit, a tots els nivells, com una nina russa, tant de fons com de forma, amb el tic-tac del pas del temps com un martelleig de fons que ressona des del primer minut de l’obra. Personatges i disciplines artístiques conflueixen, flueixen i es confronten. Comença l’obra amb una escenografia, a càrrec d’Emilio Valenzuela, dividida en dos espais mòbils, que s’unifiquen mitjançant les projeccions audiovisuals (un treball acuradíssim de Joan Rodon) i que, alhora, es quadrupliquen segons se situen els personatges, al davant o al darrere de finestrals translúcids, engranats amb l’ajut de llums (David Bofarull) i so (Jordi Bonet). I a trenc d’alba s’hi albira l’Alba, una professora universitària d’història de l’art, en un diàleg interessant amb la seva nova creació, la J-Alba, una creació artificial (quants referents, cinematogràfics i literaris, que ens venen al cap!), un robot, un alter ego creat a imatge i semblança seva a l’edat de vint-i-tres anys. Bàlsam per combatre la soledat i el pas del temps, ajuda logística, però sobretot, memòria. Memòria literal i memòria emocional, o millor encara, memòria vital, sense l’atenuant del pas del temps, que l’esmorteeix.

Montse Guallar i Clàudia Riera estan esplèndides i es construeixen l’una a l’altra mitjançant els diàlegs amb veus de timbre vellutat i robòtic, respectivament. Maduresa i joventut, passió i ciència, viure especulant en núvols filosòfics i viure de la informació existent al núvol… Guallar es mou per l’escenari amb naturalitat i flow escènics i expressa els neguits i les contradiccions del personatge a la perfecció, no pas des de la melangia de l’enyor del temps perdut, sinó amb aquella intensitat amb què ho fan els artistes davant la seva obra per tal d’immortalitzar-hi i perpetuar-ne els anhels. Riera interpreta el personatge amb rigor científic, tal com ha estat “programada”, sota els paràmetres ciceronians (picada d’ullet de Marc Rosich com a tècnic virtual amb un nom que no és en va) de raons intel·lectuals, logístiques i filosòfiques.

Alba | © May Zircus TNC

Un cop plantejada la creació, l’obra se centra al bell mig del quadre, al jardí dels plaers de la vida, pròpiament. I apareix l’Home, significativament sense nom, professor de literatura que ronda la setantena, amor i passió de joventut de l’Alba fins que el pas del temps ha omplert amb pedres d’avorriment les seves butxaques emocionals. Lluís Marco és el tercer element de la tríada. El tres, el nombre complet, perfecte, que tanca en si mateix el principi i el final. Com el tríptic del quadre, que se situa al tercer dia de la creació i que, en tancar-se es reconverteix en l’u, la perfecció i, potser, la trinitat divina. Així s’entrellacen els tres actors a l’escenari. Les reflexions filosòfiques i transcendents que aboquen l’Alba a desdoblar-se es veuen qüestionades i modulades des de la seriositat i es barregen amb tocs d’humor, amb aquella combinació de registres que tant li escau a Marco. La literatura, el ball, la música… I el pas del temps, sempre el pas del temps recordant la fluctuació del desig a la resignació.

Del paradís, però, com diu l’Home, si se’n fa un mal ús, es va a parar a l’infern. I de sobte, ens trobem a la tercera part del quadre i de l’obra en si mateixa. I apareix el desig frustrat, el pecat, el malson, la por, la soledat i el pas del temps inescrutable. Imatges, records, violència i destrucció. És el que passa quan l’artifici revela la mentida que configura la realitat de les nostres misèries.

La gràcia d’Alba (o el jardí de les delícies) rau en com es construeix tota aquesta diversitat ambivalent. Si em permeteu el símil tèxtil, diria que es teixeix amb telers específics per a cada tipus de tela en el marc d’un mateixa fàbrica, que els engloba tots: projeccions audiovisuals, música, gravacions, literatura i pintura. Art, en definitiva. Teixits de teles amb estampats diversos que formen un únic llenç, bastit amb referents filosòfics i literaris aplicats a ciència i matèria: Nietzshe, Auden, Da Vinci, Baudelaire, Vinyoli, Wilde, Goethe…. L’artifici —ja sigui en forma de quadre, retrat, fotografies, poemes, balls i fins i tot robots creats a imatge i semblança— es descabdella per cosir una tela amb el fil de la memòria que pretén aturar el pas del temps, que no és més que “l’espai que hi ha entre un record i un altre”. La peça al teler es trama entre l’equilibri i el desequilibri, el paradís i l’infern, la virtut i el peca. I davant de la dicotomia, sempre la mateixa figura: l’ésser humà i els seus dubtes existencials. Diu l’Alba a propòsit del quadre: “són tants els dubtes que ens planteja el quadre… de fet, no l’han de mirar com si fos un quadre. Mirin-lo com si fos un llibre”. Jo hi afegiria, a propòsit d’Alba (o el jardí de les delícies), “mirin-la com si fos art, com si fos l’espectacle de les delícies”.