Alan Ayckbourn. Una cuina ben absurda i singular

15.12.2015

Què té la cuina que ens atrau tant? És l’espai de les grans converses, de les discussions acalorades, de les confessions més íntimes i també dels relats més apassionats. La cuina té un poder atraient i d’acolliment que fa que la gent s’hi senti a gust. Serà pel menjar? A Absurds i Singulars Joan Peris ens presenta tres cuines sortides del cervell del gran Alan Ayckbourn, el rei de la comèdia britànic. Tres cuines que si bé van ser ideades amb molt d’enginy i criteri no han estat ni adaptades ni dirigides amb el mateix bon senderi.

Absurds i Singulars · Assaig ©Sergi Jasanada

Absurds i Singulars ©Sergi Jasanada

El plat principal és el més bàsic de les comèdies de portes o de situació. Una escena amb un parell d’accessos i uns personatges que entren i surten sense parar, tots obsessionats amb les seves neures i menytenint als seus interlocutors. Tot plegat un grup d’snobs que deambulen a l’estil Groucho Marx o Peter Sellers i que histriònicament van intentant fer gràcia a l’espectador. L’obra té ritme, però es fa llarga. Els gags són un xic massa forçats i les transicions entre actes són molt millorables.

Eduard Farelo, Toni Sevilla i Pere Ponce, encarnen a a un manetes, un banquer i un arquitecte respectivament. El primer, que tot s’ha de dir, està immens, és probablement el personatge que fa un canvi més exagerat. Així passa del bonisme del petit emprenedor al ferotge acarnissament de qui ha fet fortuna i vol recordar-ho als qui el menystenien. La lluita de classes i la crisi del totxo i els bancs donen a aquesta obra escrita el 1972 una vigència absoluta.

De la banda femenina, Maria Lanau, Marta Millà i Lluïsa Mallol (millor actriu que adaptadora), són les tres dones maltractades per la vida, també amb les seves pròpies obsessions i depressions. Tres dones immerses en un masclisme que les fa viure com a draps, potser la darrera se’n salva, tot i viure entre draps. I malgrat l’antiguitat del text els rols que desenvolupen també són massa habituals en la nostra societat.

Alcohol, drogues, intents de suïcidi (molt ben trobats), drames personals i obsessions, moltes obsessions que tenen lloc a la cuina. Espai de socialització i d’hipocresia. Si penseu que passareu tota l’obra rient,  no seria el cas, si voleu veure una crítica ferotge dels cànons socials i laborals, la trobareu al Teatre Borràs, de moment, fins el 10 de gener.

Etiquetes: