Això no és Amèrica: una arquitectura de la brevetat

27.01.2018

Fa un mes i escaig van finalitzar els clubs de lectura de l’últim llibre de Jordi Puntí, el recull de contes Això no és Amèrica, que es van celebrar a les llibreries Atzavara, Etcètera, La impossible, La carbonera i A peu de pàgina de Barcelona. Isaac Cos hi va participar i escriu la seva crítica del llibre en aquest article.

Jordi Puntí

Això no és Amèrica… però tampoc, Barcelona, Vic, Nancy o Luxemburg, només per esmentar algunes ciutats de la ficció puntiniana. Els contes reunits en aquest volum tenen el do de la ubiqüitat, és a dir, podrien passar gairebé a tot arreu, excepte als Estats Units. El títol Això no és Amèrica conté una exclusió provocadora i, tant sols per psicologia negativa, el lector no podrà evitar pensar en totes les reminiscències americanes que prevalen dins aquestes històries. Concretament, són 9 els relats inclosos en aquesta edició i cadascun d’ells ha estat publicat prèviament, de manera esparsa. Ara, l’editorial Empúries els aplega en un mateix llibre, posant de manifest la compatibilitat de tots ells. Es tracta de textos colpidors, intel·ligents i desmesurats que no deixaran a ningú indiferent.

L’autor recorre alguns tòpics de la cultura televisiva americana i els ubica en àmbits provincians, creant un efecte sòrdid, estrany, tronat o vingut a menys. Són relats frescos i actuals, que contemporitzen amb els drames existencials d’una vida moderna, amenaçada per crisis econòmiques i sentimentals, per la pèrdua de la joventut en una era de somnis adolescents o per la caducitat dels mites del segle XX. El lector tindrà dret a preguntar-se fins a quin punt se sent interpel·lat per aquesta dissolució dels espais i de les costums, incloses en la deformació de les comunicacions i en el deteriorament de les relacions afectives.

Jordi Puntí ens presenta un Univers de paper habitat per personatges solitaris, esquius, somiadors i nostàlgics. Es tracta de vides fràgils i vulnerables, debilitades per ressentiments antics i dolors punyents que no han superat i que s’han acabat enquistant dins les seves biografies esmicolades en mil fragments. El lector trobarà una història d’amor unida en l’espai i en el temps a través dels jeroglífics urbans, és a dir, a través d’aquelles lletres que s’escriuen caminant pels carrers de la ciutat (“Vertical”); hi trobarà, també, un usuari professional de l’autoestop, romàntic dels afectes espontanis i amant de les converses imprevisibles entre conductor i acompanyant desconeguts (“Intermitent”); una història familiar plena de sarcasme i de venjances intestines, al límit d’un transplantament orgànic de vida o mort (“Ronyó”); una probable relació amorosa suggerida per afinitats musicals, al ritme de Orange Juice (“Premi de consolació”); un retrobament casual que condueix a l’escena eròtica desitjada i aplaçada des de l’adolescència (“la mare del meu millor amic”); un viatge en creuer pel Mediterrani a la recerca del mite sexual i, en canvi, el retrobament amb un mateix i amb la pròpia autenticitat, de la mà del jazz colpidor de Sam Cortina (“Set dies al vaixell de l’amor”); una reflexió sobre el pacte social a partir d’un rodamón que desestabilitza la família petit-burgesa d’en Daniel, la Carola i el seu fill petit, l’Àlvar (“La matèria”); Una aventura d’atzar, d’especulació, d’èxit i de fracàs, a cavall entre el Casino de Barcelona i el Casino de Las Vegas, tot plegat com una sàtira feliç sobre l’addicció al joc (“El miracle dels pans i els peixos”); i, finalment, un dels contes més brillants de Jordi Puntí, “La paciència”, un metadiscurs sobre l’escriptura on l’autor hi apareix transfigurat com a personatge, tot això, dins d’un laberint literari difícil de desentrellar.

Actualment, escriure contes és una conducta literària cada vegada més complexa i arriscada, ja que mai no hi havia hagut tants referents disputant-se la intertextualitat del gènere. Tot plegat, augmenta el trànsit d’aquest tipus d’escriptura i fa més inaccessible la originalitat de l’autor. Tanmateix, això, no és un problema per a Jordi Puntí, que ha acabat conformant un estil propi, ric i suggeridor. Potser, la qualitat més destacada de la seva manera d’escriure és la delicadesa i el tacte, dues virtuts que contrasten amb la brutalitat i la duresa d’altres autors. La majoria aprofiten la brevetat com una estratègia de càstig al lector, com si, en el fons hi hagués un consentiment explícit en aquest sentit. Per això molts d’ells acaben els seus contes amb finals abruptes, que escapcen el plaer de la lectura o, en canvi, fan precipitar l’argument amb girs violents i inesperats, amb l’excusa que l’espai és limitat. No és així l’estil de Jordi Puntí, que tracta el conte com una arquitectura de la brevetat, respectant les transicions d’una fase a l’altra dins l’evolució de la història i dosificant-ne l’interès de manera molt calculada. Els relats tenen una coherència interna i mantenen el ritme des del principi fins al final, amb mesura, sense violències estructurals, sense agonies ni girs sobtats. Segurament, la poètica de Jordi Puntí encaixa amb la filosofia de Quim Monzó, quan en una entrevista, responia “el cuento está a un paso del poema, hay que cerrarlo bien todo” (Mercurio, desembre 2009), o sigui, que hi ha una geometria, un càlcul darrere de cada història i no seria estrany trobar-hi versos amagats.

Etiquetes: