Aires de Syndey i Vancouver: febre cinètica al Grec

La primera setmana del Grec ha embriagat al públic amb molt de moviment, que va banyar amb aplaudiments entusiastes a la Sydney Dance Company al Mercat de les Flors com el Ballet BC, al Teatre Grec. Rafael Bonachela, que dirigeix la companyia australiana des de fa una dècada, va presentar AB [INTRA], una coreografia atlètica amb una energia explosiva impressionant i al seu torn, la formació canadenca liderada per Emily Molnar va seduir al públic amb un programa triple. Tot plegat, demostra que hi ha set d’empatia cinètica.

La dansa de Rafael Bonachela (La Garriga, 1972) és feta sobretot de cabals i cabals energètics i atlètics de moviment. AB [INTRA] –que en llatí significa des de dins– no és cap excepció. La intensitat del moviment ve acompanyada d’un llenç musical que combina música nostàlgica i profunda de Peteris Vasks (extractes del Concert Núm. 2 per a violoncel) i la partitura del compositor australià Nick Wales, un col·laborador habitual de la companyia, que intensifica les notes de Vasks. Al llarg de la coreografia tots els ballarins i ballarines de la SDC despleguen un poder absolut de precisió. La coreografia s’estructura sobretot en duets, solos i algun trio fugisser que mostren la capacitat dels intèrprets per entrellaçar cossos mentre es desplacen a través de l’escenari, combinant salts i moviments ben arran del terra. Un dels grans passos de dos de l’espectacle els protagonitzen Davide Di Giovanni i Charmene Yap, menuda i àgil, la dansa d’aquesta ballarina és meravellosament sublim. Ara bé, el cabal constant de moviment i energia de Bonachela tot sovint es fa monòton, segurament perquè la coreografia flueix sobre una dinàmica força immòbil, trencada només per l’eloqüent disseny d’il·luminació de Damien Cooper.

«Això és una meravella», deia un home en xoc darrere meu. La vetllada al Mercat va acabar amb una salutació il·luminada amb la bandera LGTBI i un públic dempeus i exultant. D’aquest èxtasi made in Australia a un altre provinent del Canadà.

Sense fer massa soroll; oh sorpresa! Tres coreografies creades per dones en un programa d’una companyia com el Ballet British Columbia de Vancouver –que compta un nombrós elenc de ballarins i un repertori que ha sumat una quarantena de peces des que es va fundar el 1986. En el món de la dansa hi ha en proporció moltes més dones que en altres arts, tot i això, les oportunitats i el reconeixement de les creadores encara deixa molt que desitjar. Per Emily Molnar, que porta deu anys al capdavant de la formació, el programa presentat al Grec no és per mostrar el potencial de les dones, sinó senzillament la diversitat de llenguatges de la companyia. El Ballet BC va presentar Bedroom Folk, de Sharon Eylal, To this day de la mateixa Emily Molnar i Solo Echo de Crystal Pite. Tres peces amb moviment propi, però que alhora es deuen als seus llinatges; la dansa d’Eylal recorda al llenguatge d’Ohad Naharin i en el cas de Molnar, de William Forsythe, i Pite, una barreja de Forsythe i Jirí Kylián.

Sota una partitura sincopada, Bedroom Folk arrenca amb catorze ballarins vestits en mallots i malles negres que contrasten amb el fons tenyit de llum taronja. Des del primer gest angular, els moviments excèntrics dels ballarins atrapen la mirada. Articulen els moviments com insectes o com robots? Amb solemnitat tribal salpebrada d’ironia, els ballarins segueixen el ritme palpitant de la música d’Ori Lichtik. Tota l’estranyesa encomanadissa de l’inici, però, es dilueix a mesura que la coreografia evoluciona en una peça coral més estàndard de dansa contemporània.

Com si poguessin surfejar la música, els ballarins derrapen al so mític de la guitarra de Jimi Hendrix. To this day és la coreografia que Emily Molnar va crear per celebrar deu anys al capdavant de la companyia, un homenatge al disc Blues. Es tracta d’una coreografia acolorida, tant a nivell metafòric com figuratiu –gràcies al vestuari dissenyat per Kate Burrows. En la coreografia que confronta l’individu amb els grups, els ballarins encarnen tant la figura d’estrella del rock i com també la de groupies devots. To this day és una experiència col·lectiva, que flirteja tímidament amb el deliri de Hendrix.

De Hendrix a Brahms, en cinc minuts. El programa va culminar amb la joia de la nit, Solo Echo, de la coreògrafa canadenca Crystal Pite. Inspirada en “Lines of Winter”, un poema de Mark Strand, la coreografia s’embarca en un viatge que parteix de l’adolescència per arribar a la maduresa i la pèrdua que s’experimenta amb el pas del temps, sota dues sonates de Brahms per a violoncel. La neu cau suaument al fons de l’escenari. En la primera part, Pite teixeix la peça en solos i duets que es desplacen i giren incessantment sobre l’escenari. Cada gest, petit o gran, i fins i tot el més funcional atresora pura poètica plena d’emocions contingudes. Ara bé, la coreògrafa serveix la millor delicatessen coreogràfica en la segona part, en la que esculpeix els set ballarins en agrupacions arquitectòniques mal·leables, en les que el grup dona suport o deixa anar a l’individu. Arrenglats en una fila, com si fossin una sola persona, els ballarins cauen un per un, petites morts que poden evocar a les pèrdues d’amics o família, però també a «jos» del passat. Quan queda l’últim ballarí sol sobre l’escenari, la imatge emana pau.