Aina Torres Rexach, l’art és al carrer de la ferida

18.11.2018

«Els més alts himnes al sol estan escrits en la foscor», deixà escrit Dylan Thomas. Sentencia que utilitza la poeta Aina Torres Rexach (Barcelona, 1984) per prologar el seu segon poemari Baula de la nit (Pagès editors, 2018) que des de fa molt poc es pot trobar a les llibreries.

El pròxim dissabte 1 de desembre podreu veure l’Aina Torres Rexach junt amb la cantautora Meritxell Gené interpretant el recital La mirada violeta al Mercat de Nadal del Llibre. 

Aina Torres.

Aina Torres és una poeta, escriptora, periodista i gestora cultural que ha publicat Manual de Pedrolo (Ara llibres, 2018), Montserrat Roig. La memòria viva (Sembra llibres, 2016) i el primer poemari Dos hiverns i un incendi (Viena edicions, 2014) amb el que es va fer amb el Premi Martí Dot, i ha participat, a més, en diversos llibres col·lectius. Com a periodista ha treballat a Televisió de Catalunya, a Vilaweb i a Núvol.

Hivern i fuga. Pes i nit. El buit i el temps. Llum i fosca. Amb aquests binomis, i molts d’altres, Aina Torres construeix un corpus de contraris per fer «de la tesi i de l’antítesi una síntesi que mai no ens deixa indiferents», com molt bé diu Mireia Calafell en el pròleg del llibre. L’encaix dels extrems que es toquen, el com es troben contraris tan allunyats, és una inqüestionable font d’inspiració per a la poeta. En aquest espai de contrastos binaris és on poua el seu lliure imaginari, on la lògica es dilueix com en una pintura abstracta que no sabem desxifrar però que ens impacta, o com aquella música que no entenem però que ens emociona d’allò més. I és aquí, en aquesta síntesi, on Torres aboca la seva creativitat. Un estri poderós per despertar-nos de la consuetud, per fer-nos contemplar el món amb mirada fresca i alliberar, així, la nostra capacitat de percepció de l’hàbit que, tot sovint, fa invisible el nostre entorn. Una mena de deslocalització respecte a un mateix, de desplaçament cap a territoris de la subjectivitat no transitats.

El lector d’Aina Torres s’adona que llegeix alguna cosa singular en veure temes presentats en contextos diferents dels acostumats. Té al davant una realitat com mai abans havia vist i, conseqüència directa d’aquest estranyament, comença a percebre les coses d’una altra manera. Com deia Maria Mercè Marçal: “la poesia porta a l’ull de l’huracà”.

En l’iniciàtic Dos hiverns i un incendi, Torres explorava la dialèctica simbòlica entre el fred i el foc com a paradigmes de la inèrcia de l’hivern i la cremor de la sang. La recerca  ja apuntava a refer l’estat de les coses per crear-ne de noves. «Com podrà néixer el dia / si t’has endut tota la llum?». Un discurs no exempt d’una abrandada defensa de gènere de la mà de referents literaris femenins, principalment la Maria Mercè Marçal, Anne Sexton i altres mares literàries que vol recuperar. De tal manera ho significa en la curosa Sextina a les dones. I ho rebla amb altres versos com: «hem bastit dunes de les dones / sobre esvorancs quasi binaris». Un crit feminista, que amara tot el seu discurs.

A Baula de la nit la poeta fa un pas endavant i depura el llenguatge. Filtra la mirada per parlar de la creació poètica, de la mort i de la vida, de l’amor i el desamor, sota la clàusula que massa llum ens cega i massa foscor fa impossible veure, «serà tan vasta la fosca / per aflorar la febre?». Busca il·luminar l’obaga, aquella matèria opaca que l’empeny a escriure. I ens diu que «Escric des de la fosca, des d’allò que em commou, que em neguiteja, des dels grans interrogants».  Escriu per trobar resposta i quan no la troba escorcolla la penombra per acabar encerclant la revelació, «el límit de la fosca infanta sempre la llum».

Llegim, per tant, una dialèctica de la poesia que ens mena a allò essencial, depurat, versat amb un estil àgil que sustenta el ritme en els encavallaments i en la profusió d’anàfores molt ben trobades.

Una bona segona obra per una poeta amb molta llum.