Agustí Bartra. Crist de 200.000 braços

Bambi i l’Holocaust

L’any 1942, coincidint amb l’estrena de Bambi de Disney, es va celebrar la Conferència de Wannsee, durant la qual la cúpula nazi va establir la “solució final al problema jueu”. Aquesta trista efemèride li serveix a l’artista polac Miroslaw Balka per fer una reflexió crítica i irònica a través de l’obra Winterreise (Bambi, Bambi, The pound) que aquests dies està exposada al CaixaFòrum. I és que aquesta contradicció tan brutal (tot i que potser no tan casual), tan esquizofrènica, segueix sent vàlida a dia d’avui en molts sentits perquè segueix explicant tot un estat de coses, d’esclafament i negació de la llibertat, que no es va acabar amb la clausura dels camps de concentració i extermini, i que de manera més subtil se segueixen repetint. Un estat de coses que demostra que l’anomenada “literatura de l’Holocaust” segueix sent transcendent, no només pel testimoni que dóna, per com aconsegueix aproximar-nos a allò inenarrable i a la posterior reflexió del perquè de l’Horror i els motius que han permès que succeís; no només com a l’experiència límit que suposa pel propi individu i la seva subjectivitat feta bocins; no només a nivell formal on, si ve poden aparèixer resquícies de lírica (malgrat que normalment s’utilitza un llenguatge auster perquè el lirisme acostuma a estar ja desintegrat) i aquesta remetre a certa bellesa, acostuma a ser només per defecte del propi horror. Segueix sent transcendent, deia, no només per tot això, sinó, a més a més, per la descripció d’una condició humana que, per universal, però també pel context social i cultural actuals, resulta de rabiosa actualitat. I és en aquest context que podem incloure, amb totes les seves particularitats, el llibre d’Agustí Bartra Crist de 200.000 braços (Lleonard Muntaner, Palma 2008).

Un llibre diferent

Però Crist de 200.000 mil braços difereix d’obres com Si això és un home, La literatura o la vida o Sense destí (d’autors que sí que van que estar confinats als camps nazis). El llibre de Bartra resulta d’un tarannà diferent, és tota una altra cosa i alhora indaga vies similars, i és en la modulació d’aquesta convulsió on es troba, crec, en aquesta trena, en “una dolçor tràgicament serena”, una de les claus de l’excepcionalitat del llibre. La sensibilitat autoconscient no s’empra sols per tal d’intentar descriure l’horror sinó per a la recreació de paisatges interiors, com si la lírica pogués resementitzar el món de penúries del voltant per tal de transcendir-lo. Hi la consciència crítica, és clar, una ànsia d’expiació similar a la dels altres llibres abans esmentats però aquí el mecanisme de la literatura no funciona tant com a testimoni de l’horror –que també– sinó més aviat com a voluntat de reconstrucció –en el sentit de refugi–, de no deixar que l’horror impregni les parts més fondes de la vida, allò que un home té i que li caldrà per enfrontar-se al seu destí.  Potser perquè en aquest cas l’Home encara no ha estat anihilat del tot ni deixat en el míser estat de despulla animal. Recordem que Bartra no va estar confinat als camps d’extermini alemanys, però sí al camp de concentració d’Argelers i després al d’Adge, tal com explica Francesc Vallverdú al pròleg del llibre que ens ocupa. I és llegint-lo que ens adonem com es desplega la subjectivitat davant l’experiència profunda d’un home jove davant la desfeta i l’exili generalitzat, als quals s’enfronta amb una actitud vitalista que ressona en la lírica amb què escriu, un llibre on arreu hi poua “un estat de poesia” que et ve a l’encontre. Un llibre que tendeix a apartar-se de la cruesa més impersonal i terrible, sense punt de retorn, que podem trobar a les novel·les esmentades de Primo Levi, Jorge Semprún o Imre Kertész, per posar exemples paradigmàtics de novel·les dels camps nazis, i que, tanmateix, no difereix en la mestria i volada literària d’aquests. També hi ha, salvant les distàncies, un inevitable lligam amb l’actitud poètica de Paul Celan per la necessitat compartida, com ja se senyala a l’epíleg, “d’haver de mantenir, costi el que costi, la correlació de la paraula amb la realitat inhumana que els homes han planificat” i que implica una nova veu, una “resposta, en valors verbals, a les convulsions que han rebut la mirada i l’experiència”. Un llibre dur i inclement però on els personatges disposen de petits reductes de llibertat i escapen a certa submissió i al punt de no retorn que seria la rendició total, ja no amb l’Altre, sinó amb un mateix. Aquí certa dignitat resulta encara possible i, de les situacions extremes, de la nafra, se’n destil·la intensitat de vida, bellesa. Sembla que per Bartra, malgrat tot, els ocells segueixen cantant com si aquesta fos la veu comuna que queda més enllà dels homes: no la cançó, sinó la veu. Hi plana, a la manera del “saber sofrir” com “una superioritat secreta”, un bri d’esperança que traspua en la força poètica de la narració i que, juntament amb les ganes de transmutar el mal i l’absurd, de poder resguardar la llum interior com un tresor dins de les paraules, l’emmarca talment un quadre impressionista.

Així, es remet més a l’estat psicològic que no pas al sociològic. I enllà del psicològic, al líric/espiritual (com quan, en una conversa, Puig li diu a Vives: “La meva infància no m’interessa en clau psicològica, sinó com una aurora, comprens?”). A criatures de la vida i la fantasia dins els simulacres de la Història que Crist de 200.000 braços esculpeix. Els personatges, les espurnes de la seva complexitat, emergeixen de la fondària que s’evoca en imatges com: silencis llagrimats dilatant-se en el temps, el mar com “una immensa fulla d’heura”, el mar per pensar coses eternes:“la pluja dormint damunt l’herba”, el mar i el cos nu del que s’hi banya i la llum que el banya, el camp com la manta d’un cel sembrat de lluernes, records viscuts que guspiregen reconvertint els mites, “aroma de mareselva i sentor de fems”, detalls de colors, atmosferes, textures i fascinacions que es clouen rere la ferida. El lirisme esdevé, per tant, refugi davant l’horror.

L’autoficció com a relat verídic

Com a les bones novel·les que tracten la condició de la llibertat i els totalitarismes que acaben conduint a l’extermini espiritual i/o físic massiu, a Crist de 200.000 braços també es posa de manifest la problemàtica de com narrar les experiències extremes. Com ens recorda Francesc Vallverdú al pròleg, Bartra ni tan sols recorre a l’artifici de canviar els noms dels personatges, mostrant així una intenció de relat verídic que, inevitablement, al passar pel sedàs creatiu i del subjecte literari, es barreja amb la ficció, esdevé ficció. L’autor mateix ho explica quan escriu que: “hi ha històries que m’he inventat […], històries que m’han estat contades i històries que he viscut”, per a una obra que resulta ser “el testimoni bategant i commovedor d’un home en qui no oblidar és la central militància de la seva ànima.” Així, parlem de “ficció” en el sentit d’haver-hi una voluntat lírica evident que literaturitza el relat i a la vegada el legitima, i també en el sentit del plantejament intrínsec que comporta posar en dubte la possibilitat d’un relat verídic i objectiu (un dels plantejaments clau en la literatura de l’Holocaust), de la mateixa manera que ho exposa Paul de Man a L’autobiografia com a desfiguració on afirma, resumint-ho molt, que tota autobiografia no difereix de la ficció, no tant pel subjecte en si sinó pel lloc a on aquest se situa per conformar-se i reconstruir-se. També apunta en aquest sentit Nora Catelli quan afirma: “el sentido de narrar la propia historia proviene de la necesidad de dotar de un yo, mediante el relato, a aquello que previamente carece de yo. El yo no es así un punto de partida sino lo que resulta del relato de la propia vida […] (El espacio autobiográfico)”. 

200.000 braços

Crist de 200.000 braços és també una novel·la sobre l’amistat. L’enemic apareix nombrat ben poques vegades i el relat se centra a descriure les accions dels quatre amics protagonistes: Puig, Vives, Roldós, Tarrés i el gos Boira, tots agermanats. Tots amb la flauta, la papallona, la llàntia gotejant, el bastonet. Una aventura col·lectiva que vol apel·lar als sentiments nobles i de resistència dels homes en situacions extremes, en les dificultats per defugir la inanició i l’abandonar-se, en l’èpica i orgull de la derrota i en l’enfrontament a un destí que partirà per sempre més de: “no haver mort era un miracle en el qual gairebé no podíem creure”. El de Bartra sembla ser aquest racó actiu on trobar un espai de llibertat que li permet defugir l’exili que el món li acara i alhora responsabilitzar-se’n per poder-ne fer un monument als caiguts i també un acte de denúncia. Un espai que també trobem en la llibertat formal del llibre, com si la vida s’imposés al gènere i no a l’inrevés, amb punts en alguns casos propers al “collage escrit” i certa intenció de barrejar gèneres: poesia, dietaris i certa assagística al costat de somnis i divagacions. Tot plegat provoca la sensació d’estar llegint un dietari poètic amb notes a peu de pàgina inserides dins el mateix relat. No és atzarós, doncs, que Lluís Solà es refereixi a l’obra com “el poema Crist de 200.000 braços”.

He començat per la proposta d’aplegar Bambi i l’Holocaust nazi amb tota la ironia i mala llet del món, però també amb la volta de rosca que permet una altra lectura que extrapoli la idea de Bambi al marge de la perversió Disney, -en el sentit de la premissa de l’Amor/Fraternitat- i l’agomboli amb la de l’Holocaust i el confinament als camps, -en la derrota de l’Home com a projecte emancipador- per posar-ho tot a la batedora i obtenir-ne, així, una primera impressió de com es vehiculen els diferents relats que ofereix el llibre, de les contradiccions que Bartra intenta trenar en un subjecte conscient, un “esperit” que encara no ha estat vençut, anihilat, oblidat del tot: que “instintivament sap que l’home, en amor, és un déu que canvia en una terra que roman”.

Què passa amb lo nostrat?

Un llibre important també, dins la nostra literatura però també en la universal, perquè representa l’anhel de futur tant necessari davant la ruptura i l’hecatombe, “de comunicar als qui el voltaven l’exemple que la desesperació era l’última cosa a què s’havia d’accedir, per tal d’ésser fidels al passat i, encara més, al futur…”. Perquè del seu saber invocar la universalitat a través de l’experiència particular en resulta un llibre tan actual (i, per tant, amb vocació d’esdevenir un clàssic) com per seguir interrogant-nos i fer-nos reflexionar sobre el món en el qual vivim avui quan, per exemple, pugem al metro i ens trobem “davant el rostre infinitament repetit per una mecànica de la soledat”, davant de l’època sòrdida i cruel que ens toca viure. Un llegat moral, estètic, pedagògic i de país en el millor dels sentits possibles. Gaudim-lo. I aprenguem-ne. I preguntem-nos, com ho fa Lluís Solà a l’epíleg que clou el llibre: “com és que una obra com Crist de 200.000 braços és tan poc coneguda i tan poc reconeguda? Com és que, al nostre propi país, una obra en què es produeix la conjunció d’una de les qualitats més fonamentals i  més irrenunciables de la paraula de la poesia, la d’unir un punt dens, profund i expansiu, que anomenem poema, el passat, el present i el futur d’un poble, la necessitat i la voluntat individual i la necessitat i la voluntat col·lectiva, la llengua, la persona, la societat, el lloc i el món, una obra que manifesta l’odissea del nostre poble, el sofriment i la tenacitat del nostre poble entre els altres pobles no és a les cases, a les escoles, a les papereries?”.