Agus Prats: un altre punt de vista

La sala d’exposicions del Centre Cívic Pati Llimona presenta “No hay luz sin oscuridad”, el treball del fotògraf Agus Prats que, des de la seva cadira de rodes, ha fotografiat, en un camí molt personal, els carrers del barri de la Ribera.

Agus Prats és un personatge singular, que ha fet de la fotografia un element d’expressió artística i alhora una fórmula terapèutica.

L’any 2001 Prats va patir una agressió quan sortia d’un bar del carrer Joaquim Costa. Li va caure al cap un objecte que algú havia llançat des d’un balcó amb la intenció d’atacar uns agents que estaven intervenint en una acció policial al barri. Un precedent del cas més recent de “Ciutat morta”, ocorregut el 2006, però del que se’n va parlar ben poc.

El resultat, una llarga hospitalització i un encara molt més llarg procés de rehabilitació que acaba en una paraparèsia que l’ha deixat assegut en una cadira de rodes. Davant de la desgràcia, Agus ha posat un esperit de superació i una enorme força interior que l’han portat a dedicar-se activament al món de la fotografia amb un treball, com veureu, ben singular.

A l’hospital, amb una senzilla càmera de butxaca, Prats comença a fer fotografies de l’entorn que l’envolta i, segons explica, aquest mitjà li permet expressar millor els seus sentiments que la paraula escrita. A partir d’aquest moment se sent fortament atret per la fotografia. El 2014 s’inscriu al curs Objectiu BCN, organitzat per l’Ajuntament de la ciutat, del qual hem parlat en aquestes pàgines, amb l’objectiu de mirar de trobar solució als problemes tècnics que li planteja la seva limitada mobilitat a l’hora de fer fotografies al carrer. Necessita una ajuda que li permeti disparar sense perdre facilitat de desplaçament. La solució va ser una càmera compacta Olympus pen subjecta a la carcassa de la cadira de rodes i equipada amb un disparador remot situat a l’abast de la mà a l’alçada del braç de la cadira.

I amb aquest equipament comença el projecte “No hay luz sin obscuridad”, que ara es presenta al Pati Llimona i en el qual fotografia escenes dels carrers del barri de la Ribera, al voltant del mercat de Santa Caterina, i al carrer de Princesa. Prats torna al carrer, l’espai en què va patir l’accident, com ell mateix diu ”en un intent de comprendre certs aspectes personals”. I no ho fa sol sinó que comparteix les seves imatges amb Maria J. Sánchez, una persona afectada per un Transtorn Límit de la Personalitat amb la qual es comunica a través de la xarxa. A partir de les imatges que Prats tramet, s’estableix entre ells un íntim i profund diàleg que està també reproduït en els panells annexos a les imatges, amb les que forma una unitat indestriable. És un veritable “toma i daca” en el que tots dos tracten de penetrar en les experiències i els sentiments de l’altre. Una experiència realment emocionant a la qual estem convidats a participar.

                                                                               

A partir d’aquesta història es poden comentar alguns dels aspectes tècnics de l’obra d’Agus Prats. L’autor dispara les seves imatges assegut a la cadira de rodes, i la càmera està situada molt per sota, gairebé al nivell de les seves cames. Per tal d’ampliar l’angle de visió treballa amb un angular de 28 mm i dispara sempre en format vertical amb la mateixa finalitat d’obtenir el màxim angle de cobertura. Les seves imatges són denses i poc lluminoses, com ho són en general els carrers del barri de la Ribera, però el tractament de la llum i els detalls que obté de les ombres els donen una gran força. Un altre aspecte singular d’aquesta exposició és que les imatges estan penjades als plafons de la sala a l’alçada adient per a un espectador que les vegi assegut en la seva cadira de rodes; és a dir a un nivell sensiblement més baix al que estem habituats. Una disposició a l’alçada en què es situa l’autor quan les dispara i que ara vol compartir també amb els espectadors a peu dret. Una idea realment interessant que mostra clarament la decisió i el ferm criteri de l’autor de voler compartir no només el contingut de les imatges sinó també el moment i les sensacions personals de la seva realització.

Pel que fa al contingut, les imatges disparades amb angular són de tipus general i no tenen gaire detalls ni primers plans. Les preses són en general bastant frontals i de gran simplicitat compositiva.

El seu contingut, freqüentment enigmàtic, i amb una forta càrrega onírica, exigeix de l’espectador conèixer la seva gènesi i ser vistes combinant-les, si és possible, amb la lectura de la transcripció de les converses entre l’autor, “El Espejo”, i la seva partenaire, “luzbelle”.

Paral·lelament a aquesta exposició, Agus Prats presenta també aquest dies una altra mostra a la galeria fotogràfica Barcelona Visions, en què sota el títol “The mirror chair project” retrata els carrers on va patir l’accident en un intent per retrobar el Diari que va escriure durant el seu ingrés hospitalari. “He realitzat un camí de retorn al lloc on vaig patir la lesió, el lloc de l’origen, on tot va començar i canviar alhora”, diu Agus Prats, en una nova mostra de decisió i valentia. Paga la pena acompanyar-lo en aquestes experiències.