Adrià Puntí a la Mirona: l’esperat retorn a casa d’un fill de presons

13.06.2016

Un saltenc a Salt. Ja era prou bon símptoma. Compartia cartell del Festival Insomni amb altres noms d’alt voltatge (Immaculate Fools, Elliott Murphy). Notícies que afirmaven una duració de quatre hores, que l’Adrià va desmentir poc després de començar el concert. S’hi va acostar, però. Vam perdre el compte dels bisos que l’auto-batejat “fill de presons” va concedir a un públic conscient del que estava presenciant.

Adrià Puntí a la Mirona | Foto Oriol Abulí

Adrià Puntí a la Mirona | Foto Oriol Abulí

Des que Puntí va tornar al món musical amb aquell “Incompletament Puntí”, que no hem hagut de patir per què podria passar en les seves convocatòries en directe. I van venir “La clau de girar el taller” i el llibre-disc “Enclusa i un cop de mall”. Ja ho vam poder confirmar el passat mes d’abril al festival Strenes. Si en el sempre entranyable teatre gironí es va poder veure el Puntí més íntim, improvisador i amb algunes cançons no tan habituals al seu repertori, a La Mirona vam poder veure un concert enèrgic, amb més interacció i fins i tot entrega dels intèrprets comandats pel retornant fill pròdig.

‘Umpa-pah’ tampoc va faltar al setlist de la nit (Mirall Capgirat, Sí). De fet, va ser precisament Tocayo que va tancar-la amb interludis d’On the nickel de Tom Waits, tot bromejant que marxava pels compromisos dels seus companys d’escenari, ell “no havia d’anar enlloc”.

Vam poder comptar titius, observar puntuals Jam Sessions, veure balls perfectament compassats i a posteriori menjar creps i airejar-nos a la terrasseta. Aquell saltenc que amb 19 anys ja feia concerts de més de vint cançons (que com va manifestar, no eren gens aplaudides fins a anunciar que tocava la darrera) va representar el passat dissabte una consolidació amb els 26 talls de rock, blues, jazz i sonoritats que ens van recordar des de Nick Cave fins a Dire Straits, passant pel mai oblidat David Bowie.

Ai las, Adrià, segur que ton pare -Narcís Puntí- continuarà celebrant aquesta dedicada clau de girar el taller que, com bé succeeix en aquesta típica novatada, no s’acaba trobant mai. Com el final de la creativitat, que sembla no tenir final. I les nostres ganes de més. Amb Adrià Puntí més no ho és mai només, de més.