Adrià Pujol Cruells. Entre el poder i la màscara

Quan Adrià Pujol Cruells (Begur, 1974) publica llibre nou, la crítica tremola a l’hora d’endinyar-li la primmirada etiqueta que li pertoca. El collonador oficial de Catalunya no es deixa enfaixar per enlloc, i aquesta és una de les seves múltiples virtuts. Un altre mèrit inqüestionable de l’autor de Picadura de Barcelona o de La carpeta és blava consisteix en bandejar el català estàndard i empobrit que senyoreja els mitjans de comunicació i passar el ribot a la llengua en pro d’apostar fort pel català ric, divers i vivaç. De les seves obres se’n poden extirpar diccionaris. 

Ha publicat Míster Folch (Empúries) una nouvelle, una provatura que es qüestiona, amb una ironia pujoliana portada a l’extrem, la mort de la novel·la o, si més no, el desterrament definitiu de la novel·lització de la postguerra dins el panorama literari català que pal·lia el passat amb ucronies. I ho fa, oh paradoxa, escrivint una novel·la sobre la postguerra sense ploriqueig ni sentimentalisme: “Necessiteu context —ens diu el narrador—. Però no pas gaire, que el context embafa i sempre és relatiu. El context que funciona, si es tracta d’excitar la imaginació i de fer florir conclusions, ha de ser un esbós”. Per això fa llistes, esquemes, frase curta, i mata els fets històrics o les accions de resistència al Règim o les tortures franquistes en un paràgraf i no en llargs guisats fets a base de copiar i enganxar de llibres d’història manipulats. Fragments que adormen el lector quan es tracta aquesta temàtica ja gastada de per si: “Dits d’un en un, els anys pesen més, oi?”. Alhora, canta per no avorrir l’audiència. Canta quartets de tall popular que remeten a l’època més grapejada per la literatura catalana: “Que si no us n’anireu a campar i passareu de Mi”. Ell fa avaluació contínua i recorda l’essencial: “Mireu: per als que com ara vosaltres no l’han viscut però n’han sentit a parlar, el franquisme va ser una pel·lícula de vencedors i de vençuts, com totes les pel·lícules. Si els que l’expliquen són del bàndol dels vençuts, la història és trepidant. Aventures, resistències, exilis i tortures, perdons forçats i malfiances eternes. Un cabàs de tristor. En canvi, si els que l’expliquen s’autoanomenen els vencedors, la trama perd nervi. La història esdevé una gara-gara moral i salvífica de baixa envergadura, estripada, farcida de sinistres llocs comuns”. Adrià Pujol defuig bàndols, tòpics i, sobretot, repeticions. 

El protagonista, Jesús, és fill de Maria, la portera vídua d’una escala senyorial en una finca al capdamunt del passeig de Gràcia, i el nyonyo del senyor Folch, un burgès vidu amo de la finca que li cedeix el cognom i que pot ser tots els burgesos del món, aquells catalaníssims que parlotegen castellà en públic i tenen una llista de querides, aquella mena de mansos que practiquen còpules de txihuahua i van disfressats d’ells mateixos. El no-fill pròdig té dues germanes bessones i una de més gran que mor sense que enlloc es faci ressò del seu pas “per aquests mons de Jo”. Neix el dia de Nadal de 1942, i només veure la llum d’aquest món miserable i esbaldregat es carda un cop al cap que li portarà l’àlies d’Unicorn tota la seva vida. També neix amb un ull espatllat. És una criatura poruga, maldestra, malaltissa, escarransida i encantada però es convertirà en l’escollit. Serà triat per encarnar el Nou Concepte de Persona, aquella que destil·la amor en un món de llops. Que per això és My Boy. Un pobre il·lús, aquest Narrador. 

El narrador és Déu, un déu decrèpit en hores baixes que s’obre autoexpedients, a qui el sentit de l’humor ha cretinitzat, àvid de liquidar el món en un apocalipsi que no sortirà ben bé com Ell havia previst: “El segle xx, entès com el colofó de l’amuntegament”. Estructura la història en Sessions dividides en píndoles. Ell és omniscient i omnipresent, qui si no, i ho presencia (“és un dir”) quasi tot: “la Meva memòria i els Meus interessos són selectius. Si no petaria”.  Aquest Jo en majúscules, tal i com mana la religió catòlica resclosida, és un empelt de les Seves pròpies lleis i es dirigeix a un tu plural, a la humanitat sencera.

Adrià Pujol juga amb tots els límits imaginables, igual que Déu juga amb la Seva Joguina, la Terra. Però sobretot investiga els límits d’un llenguatge (“Romandrà, no. Quedarà”) que a la Joguina ha adoptat formes diferents: “Va, que us he creat perquè sentiu la història i perquè en acabat m’agafeu el relleu”. Hi ha, també, una teoria involucionista de la humanitat a Míster Folch: “Les Meves bestioles amb cada invent desaprenen alguna habilitat anterior”, i això s’encomana de generació en generació, com l’obsessió pels xurros —llegeixi’s les maleïdes novel·les cursis de postguerra. Aquí les banderes només són draps de colors i el final, oh quin final, és una peça mestra de la ciència-ficció. I és que la Tàbula Rasa serà la nostra base d’operacions. Només tindrem a l’abast la informació continguda a la Intel·ligència Col·lectiva. I el corcó de la Llei. Senyors, Adrià Pujol ha escrit, una vegada més, la seva millor obra d’art. I el que ens espera…

Míster Folch es presenta a La Setmana el 15 de setembre a les 12:50h.