‘Adéu, Peter Pan’ i l’exigència del teatre infantil

21.12.2018

Fer una obra de teatre per a infants no és una feina gens senzilla. Requereix molts condicionants. Ha de ser visualment atractiva, ha de tenir una durada raonable, ha de ser textualment estimulant i sense massa complicacions filològiques, ha de ser comprensible i, finalment, ha de ser instructiva.

Una escena de l’espectacle ‘Adéu, Peter Pan, de Festuc Teatre. Foto: Xavi Rué.

La gent de Festuc Teatre fa anys que es dediquen al noble art d’entretenir la canalla i els seus espectacles de teatre de titelles ja ha recorregut una bona pila d’escenaris. Fan un teatre proper, treballat i exigent. Saben acostar-se als més menuts sense perdre l’atenció dels més grans i saben fer volar la imaginació essent invisibles als ulls del públic per tal de focalitzar l’atenció en les seves creacions.

Una de les seves darreres creacions és Adéu, Peter Pan. Una producció que ja ha rebut alguns premis i nominacions i que explora la relació entre un avi i la seva neta a través dels personatges de l’illa de Mai Més. Avui en dia molts pares i mares trobem en els avis i àvies un suport essencial a l’hora de tenir cura dels nostres fills i filles. També és cert que ens costa, a vegades, gestionar la nostra voluntat educativa amb el benintencionat malcriament dels avis i àvies. Un aspecte que l’obra també aborda amb sentit de l’humor donant el poder a la veu de l’experiència.

Una escena de l’espectacle ‘Adéu, Peter Pan, de Festuc Teatre. Foto: Xavi Rué.

La posada en escena és preciosa. Movent quatre estructures de fusta i alguns peces que hi fan de crossa, aconsegueixen crear ciutats, habitacions, boscos i fins i tot un immens vaixell pirata. Els titelles també estan summament detallats, fet que potser els resta un xic de mobilitat. L’abús del “boti-boti” titellaire resta un xic de dinamisme als personatges, però no per això són menys creïbles. La il·luminació també juga un paper important a l’hora de crear els ambients necessaris per a l’entrada de l’espectador dins la màgia de la història. Amb petits llumets encesos aquí i allà aconsegueixen crear una atmosfera ben càlida que t’acompanya al llarg de tot el viatge.

Parem-nos però en la sonorització de l’espectacle. La banda sonora està molt ben trobada i acompanya molt bé la funció, ara bé, cal mesurar molt bé i sobretot tractant-se d’un espectacle infantil, com es combinen les veus dels titellaires i la música. De vegades, sobretot en escenes d’acció, la música augmenta d’intensitat i això obliga als titellaires a cridar, cosa que provoca una pilota de so que fa incomprensible el text.

L’obra es digereix amb dolçor, aconsegueix emocionar i fins i tot abordar, de manera molt subtil, el tema de la vida i la mort. Ara rodarà per força poblacions catalanes i també de l’estat, així que si en teniu l’oportunitat porteu-hi la canalla. Segur que no us decebrà, ara bé, porteu-los a partir dels 4 o 5 anys si us voleu assegurar que entenguin bé tot el que passa damunt l’escenari.