L’editor d’Adesiara Jordi Raventós rebenta el Sant Jordi

8.04.2013

Llucià de Samòsata (Samòsata, 125 dC – 181 dC) sempre ha estat per Adesiara Editorial un dels seus autors predilectes: així el presentaven en plena roda de premsa a La Central del carrer Mallorca. L’editorial ens saludava amb la recent publicació de dos opuscles magistrals de l’autor, Contra un ignorant que comprava molts llibres / Un intel·lectual sense cultura, el llibre que encarna l’anti Sant Jordi, traduït i amb una acurada introducció de Sergi Grau.

Jordi Raventós, editor d’Adesiara

L’extensa introducció de l’obra respon a una voluntat personal del traductor per parlar d’una sèrie de temàtiques que formen part del context històric que envolta ambdues diatribes: l’edició en el món antic -requereix una menció a part per la seva detallada explicació-, l’oralitat i l’escriptura, i la lectura com a procés antropològic.

Encara que es tracti de dos opuscles que s’editaren i es publicaren per separat, el caràcter cínic i de diatriba que es desprèn de les dues obres permet una edició conjunta. Tant Contra un ignorant que comprava molts llibres com Un intel·lectual sense cultura representen un atac directe a una persona concreta que no ha estat identificada, i que alguns estudiosos, entre els quals se situa Sergi Grau, creuen que respon a un personatge genèric de l’època. El que queda força clar és que es tracta de dos personatges que «pretenien ser lletraferits sense haver passat per les etapes de formació que els rètors de debò havien de superar per a esdevenir una elit culta (Llucià de Samòsata, 2013: 41)». El primer opuscle, doncs, fa referència a la poca cultura d’un personatge que se les heu de gran intel·lectual, mentre que el segon escomet un sofista poc dominador del llenguatge àtic, en resposta a una crítica que aquest hauria adreçat a Llucià per haver utilitzat una paraula no àtica al seu discurs -l’àtic era el dialecte de prestigi del grec antic que s’utilitzava per a la pronúncia de discursos en públic en plena època clàssica-, cosa que féu enfurir Llucià.

Però aquestes crítiques delicioses que ataquen durament els vicis que impregnava la societat grecoromana van molt més enllà. I és que permeten parlar d’una realitat i d’uns costums que a voltes ens poden assemblar allunyats, i a voltes, no tant. És el cas de les tendències que marquen les modes d’un determinat moment, el tema que ocupa el primer opuscle. Durant època antonina, anar d’intel·lectual i comprar molts llibres, dels quals molts no hi entenien ni un borrall, era el que marcava tendència. Això pot semblar-nos familiar, encara que ser esnob estigui poc en voga ara mateix: abans eren els rètors qui omplien estadis, ara són els futbolistes i les estrelles musicals.

Llucià de Samòstata

D’altra banda, el que ens allunya amb vehemència de Llucià és, sens dubte, l’aprenentatge entès com un relació de dominant i dominat. Aquest és el tema que es desprèn d’Un intel·lectual sense cultura, tot i que també es pot entreveure en el primer opuscle. Comencem, és clar, puntualitzant que, des d’època arcaica, l’educació que rebia un ciutadà lliure no tenia res a veure amb els ensenyaments que rebien les dones, que, al seu torn, tenien com a finalitat formar futures procreadores. La paideia grega estava estretament relacionada amb l’amor masculí que «constituïa, en efecte, tota una estructura pedagògica i pederàstica de primera magnitud en el món antic, basada en la correspondència entre l’amant, adult, dominant i actiu, i l’amat, adolescent, dominat i passiu (íd., 2013: 53)». La crítica de Llucià sobre aquest aspecte no és pas per les relacions pederàstiques, que estaven plenament instituïdes i eren ben vistes pels grecs antics, sinó perquè els dos protagonistes adults dels opuscles s’intercanvien els papers i fan de passius, en lloc de fer el paper que els tocaria.

La lectura a la Grècia antiga s’establia seguint uns paràmetres completament oposats als actuals. Si per a nosaltres la lectura és una instrucció activa, per als antics era considerada un acte passiu: «en la Grècia arcaica, les primeres definicions que coneixem a propòsit de les relacions entre l’escriptor i el lector equiparen precisament el paper de l’amant amb el de l’escriptor, i de l’amat amb el del lector (íd., 2013: 55)». Llegir -en aquell moment llegir era un acte que es feia en veu alta- és deixar penetrar dins teu les paraules d’un altre i, per tant, una acció passiva. La vigència del nostre estimat tonto quien lo lea ja ve d’antic, i és que les inscripcions d’aquest estil també les trobem en plena antigor. Així ho testimonia aquesta breu inscripció que Grau cita a la introducció (2013: 56):

«Aquesta és la copa que Porcos ofrena
al casal del seus parents.
Si ell estima Frina, ningú més no s’hi amullerarà, ans qui escriu <això>
encularà el qui ho llegeix.»

Aquest tipus d’inscripcions no són un fenomen aïllat, sinó ben al contrari. Fins i tot són famosos per la seva obscenitat els versos de Catul (I aC), que diuen així: ego qui lego pedicor («jo, que llegeixo, em faig encular»). D’aquest tipus d’ensenyament desigual entre adolescent -amat- i adult -amant- és del que Sòcrates, i més tard Plató, es volen allunyar. Sòcrates instaurà un nou tipus d’ensenyament basat en el diàleg entre mestre i deixeble, conegut amb el nom de mètode maièutic, i mai va voler deixar res escrit. El que és conegut com «amor platònic» i que es troba extensament debatut al Fedre de Plató és una lluita contra aquest tipus de pràctica. Ja ho veieu, doncs, a la Grècia antiga ja estava tot inventat.

Llegir Llucià és una mostra, tal com afirma Grau, de la creativitat que impera en les èpoques de crisi. La genialitat de Llucià, però, segons el traductor, no és la innovació, sinó la manera com encaixa les peces. Tota la seva obra ens és, en molts aspectes, coetània. Per això, els dos opuscles, dotats d’una certa contemporaneïtat i voluntat crítica, són una picada d’ullet al lector adesiarenc, segons insinua el seu editor, Jordi Raventós. D’aquí que sigui presentada com l’anti Sant Jordi.