Actualitat i elogi d’Àlex Broch

20.01.2014

Àlex Broch és un home discret, un home moderat i prudent, un ésser civilitzat i respectuós amb tothom. Aquesta actitud li ha dut força problemes al llarg de la vida i, si més no en l’àmbit professional, està clar que l’ha situat fins ara en un segon pla que no és exactament el que li correspon pel que ha fet. Dit d’una altra manera: si Broch hagués volgut treure pit i s’hagués dedicat a posar-se de puntetes, a hores d’ara seria vist per tothom com el que és realment: un destacat treballador de la cultura, un intel·lectual de primer nivell, honest i coherent, que ha dedicat la vida a la literatura catalana des de posicions diverses.

 

Àlex Broch.

 

Fem un breu repàs a la seva trajectòria: Llicenciat en Filologia Hispànica i DEA en Filologia Catalana, va començar encara d’estudiant a dedicar-se a la difusió, la gestió, l’ensenyament i l’estudi de la cultura literària i escènica catalana. A partir de 1973, a més de ser professor titular d’institut, Broch fa crítica de teatre, s’apropa a la descoberta del concepte d’Alquímia en Josep Palau i Fabre, indaga sobre metodologies aleshores en voga com ara l’estructuralisme, i col·labora regularment a Canigó, El Pont, El Correo Catalán, La Vanguardia, l’Avui, Serra d’Or i Televisió Española a Miramar, on fa programes de difusió cultural. També s’apropa a la producció literària contemporània i, especialment, es dedica a estudiar la producció poètica i narrativa de l’anomenada generació dels setanta, que ajuda a configurar. A més, comença a treballar per diverses editorials catalanes, una activitat que culmina el 1988 en esdevenir director literari d’Edicions 62 (1988-1995)adjunt a Josep M. Castellet. Per coherència, en aquell moment s’allunya de la crítica militant i aplega en diversos volums el més destacat del que havia escrit. Alguns dels seus llibres d’aquest període són Literatura catalana dels anys setanta (1980), Literatura catalana: balanç de futur (1985) i Literatura catalana dels anys vuitanta (1991) i Forma i idea en la literatura contemporània (1993). Alhora, Broch esdevé un membre actiu de diverses associacions professionals d’escriptors, especialment del PEN Club Català –on és secretari general amb les presidències de Maria Aurèlia Capmany i Jordi Sarsanedas–, i milita en la idea que tant la crítica com l’assaig i el pensament teòric sobre temes literaris també són literatura. La literatura, doncs, no és un plaer solitari d’éssers que tenen més o menys coses a dir, sinó una xarxa, una trama, una societat. Les diverses feines a què Broch es dedicava tenien, doncs, un sentit ple i eren complementàries.

Però l’any 1995 deixa Edicions 62; s’ha produït un canvi significatiu i transcendent en el món editorial català i la figura de l’editor bàsicament literari tendeix a ser substituïda per la d’un editor-gestor. En qualsevol cas, comença una nova etapa en la vida de Broch, marcada bàsicament per la docència primer a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona (1995-2005) i més endavant a l’Institut del Teatre, on impartirà classes de teoria i història de la literatura dramàtiques de 1996 fins el 2013. Escriu assaigs diversos sobre literatura que en el futur constituiran el seu nou corpus teòric, col·labora com assessor en projectes editorials com per exemple la col·lecció de clàssics grec i llatins Bernat Metge, edita els llibres Miquel Martí i Pol. Vida i poesia (2006, amb Xevi Planas) i Sobre poesia catalana (2007), i, a més, dirigeix per Enciclopèdia Catalana dues publicacions de primer nivell: el magnífic Diccionari de Literatura Catalana (2008) –el diccionari d’autors catalans i de títols més complet editat fins ara– i, molt recentment, la impressionant i ara ja imprescindible Història de la Literatura Catalana (2013), coeditada per Enciclopèdia, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, de la qual n’ha aparegut el primer dels vuit volums programats, i que clarament és el relleu generacional de la clàssica Història de la Literatura de Riquer-Comas-Molas. Aquestes dues obres dirigides per Àlex Broch mereixerien cadascuna d’elles una llarga anàlisi tant pel que fa a les peripècies de la gestió editorial dels projectes com per la qualitat dels col·laboradors i pels plantejaments conceptuals i metodològics que les guia (cal dir, per cert, que el primer volum de la Història de la Literatura ha estat magníficament dirigit i en bona part escrit per Lola Badia). Pel que fa a l’Institut del Teatre, i fins el moment de la seva jubilació oficial, Broch ha estat professor, director de la revista Estudis Escènics, ha format part del Consell de Recerca i ha col·laborat i col·labora en el PRAEC (Projecte de Recerca de les Arts Escèniques Catalanes) que culminarà en una Enciclopèdia i una Història de les Arts Escèniques de tot l’àmbit català. És, ja es veu, una carrera ascendent, seriosa, plena de rigor i de generositat, que només ha patit els entrebancs inevitables que propicien els canvis de perspectiva comercials del negoci dels llibres i les asprors d’haver de conviure amb els inevitables grimpadors egoistes i mediocres que com a mínim fins ara, el temps sempre ha acabat esborrant.

Aquest és l’Àlex Broch més conegut i tanmateix no prou reconegut que –ja ho dèiem en començar– paga la factura de la seva exquisida i per a mi excessiva discreció personal. Però n’hi ha un altre que no nega en absolut el primer, sinó que més aviat el complementa: em refereixo al Broch que el 1973 cedeix a la temptació de narrar, el Broch que aquell any posa a prova tant la capacitat d’alçar mons de ficció com l’ús de la llengua amb “Els cercles de la vella”. Com que aleshores també s’inicia el procés personal i intel·lectual que acabem de resumir, Broch no persevera en la narrativa fins que arran de les Trobades d’Escriptors als Pirineus que organitzen el Consell Culturals de les Valls d’Àneu, s’endinsa lentament i també sense fer soroll, en el compromís d’escriure com a mínim un conte cada any. El més antic d’aquesta nova etapa és “Com abans” de l’any 2000, i el darrer és “La noia d’Alós”, del 2011.

La mirada de pedra

La mirada de pedra (2013) aplega deu contes articulats en tres apartats diferents. El primer s’anomena “La pell del personatge” i el formen tres contes centrats en personatges femenins ja entrats en la vellesa. El segon bloc “La literatura com a fonament” està format per quatre relats amb clares referències literàries: un es basa en Un enemic del poble, d’Ibsen; l’altre té a veure amb la persona que hi ha amagada darrere Lletra a Anna, de Miquel Martí Pol; el tercer se centra en els Areny-Plandolit, els personatges de l’escriptor andorrà Joan Peruga, i el darrer especula sobre els fantasmes de Joan Perucho. El tercer capítol “La frontera del possible”, també reuneix tres contes, en aquest cas marcats per elements aparentment fantàstics i imaginatius, on tant hi trobem la desaparició de persones per raons més o menys clares a “Aigües d’enlloc”, com les bruixes de “El melic d’Adam”, o el món de l’arqueologia quasi vivent de “La mirada de pedra”.

Ja en l’estructura mateixa del llibre de contes, Broch posa en primer pla alguns dels elements que convencionalment constitueixen el motor del fet literari: d’una banda els personatges, el punt de vista des d’on se’ns presenten els personatges; de l’altra la intertextualitat indefugible ja que qualsevol mena d’escriptura sempre conserva determinades petges del passat i, en el fons, és una relectura dels temes heretats (Jauss assenyala que l’art únicament existeix en el marc configurat per la seva recepció). I finalment hi ha la fascinació pel que no sabem, els límits del possible, l’enjòlit dels misteris i els mecanismes de la versemblança. Però amb això som únicament en el primer horitzó de lectura, en allò que Jauss anomena la percepció estètica, la comprensió, i que ja per a Peter Szondi era prèvia a la interpretació. Tanmateix, aquest primer horitzó és suficient per constatar que el llibre d’Àlex Broch no manipula les baixes passions del lector; el que ha fet a La mirada de pedra –i per tant ara amb clau narrativa– és un nou exercici per mostrar-nos la transcendència del fet literari. Ho havia fet abans als assaigs sobre la funció de la crítica, estudiant les característiques de determinades literatures emergents, proposant un nou apropament als gèneres i al paper de les generacions, fent de jurat de nombrosos premis literaris, entrant en l’evolució de les mirades pròpies i en el llarg etcètera teòric que ha escrit fins ara i una bona part del qual encara no ha estat aplegat en forma de llibres. En conjunt, i per dir-ho amb Daniel Innerarity, queda clar que l’art (en aquest cas la literatura entesa de la manera més amplia possible: teoria i creació) és “un lloc d’experiència” en què es renova la percepció de les coses i es produeix una estratègia contra l’estranyesa del món.

Aquest lloc d’experiència, narrativament articulat en els tres blocs que hem esmentat, mostra en el primer apartat uns personatges que encarnen el valor de la fidelitat i de la coherència. La duresa de la vida –de l’entorn geogràfic mateix als fets bèl·lics, passant per la injustícia, la pobresa i la incomprensió– no altera la capacitat d’estimar que tenen, una mena de bondat de fons basada en el valor de la memòria i en el respecte. Naturalment el perill d’aquesta mirada és el sentimentalisme i l’estovament de la proposta, però Broch la centra en un únic capítol i l’encarna en personatges ja grans, preferentment en dones velles i amb poca formació intel·lectual que han sobreviscut a experiències dures. La intencionalitat de l’autor és, doncs, evident, i, per tant, l’hipotètic sentimentalisme esdevé més la manera d’ésser en el món d’una tipologia humana que no pas una especulació tramposa de l’escriptor. No és l’artifici argumental allò que Broch posa en primer pla, sinó la percepció que uns personatges tenen del món.

El segon bloc del llibre ens duu a uns referents literaris concrets –a l’honestedat potser ingènua d’un Stockmann-Antígona, a l’amor amagat que batega en la vida de Miquel Martí Pol i que un estudiós de la literatura descobreix, als secrets de la família Areny-Plandolit vistos des dels ulls de la minyona, als balnearis i els fantasmes d’un Perucho clarament present sense ser esmentat–, i, per tant, el petit món dels personatges de la primera part s’eixampla considerablement. És veritat que en cap dels dos apartats no s’indaga en l’essència del Mal ni en les seves causes; el Mal, adoptant la forma de les guerres que hem dit, de les injustícies, de les rancúnies o dels interessos, és present a La mirada de pedra com un fet natural que s’imposa als personatges i amb el qual hem de conviure, com un imponderable que no admet interrogacions i contra el qual els personatges de Broch no lluiten; a tot estirar resisteixen i comparteixen de lluny la lluita dels altres. Però, per dir-ho seguint Carles Riba, com que la crítica no ha de dir què val un llibre segons els gustos personals, sinó allò que és, ara ens pertoca assenyalar la clara coherència del conjunt i l’articulació equilibrada de les parts. Tanmateix, és veritat que aquestes característiques generals a què ens referim comporten el relatiu aire d’adagio que domina La mirada de pedra.

La tercera part del llibre, que ens introdueix en els diguem-ne límits de la realitat, comença referint-se a dos indrets que atreuen especialment l’autor: els cingles de Tavertet i l’estany de Montcortès. Broch fins i tot assenyala que potser sent una “estranya i diabòlica atracció per l’abisme”. Al conte següent ens endinsa en unes coves, en les entranyes del món físic, en el món dels fòssils i en els orígens de l’animal que acabarem sent nosaltres. I finalment ve el relat que dóna títol al llibre i que parteix del record d’una mirada escultòrica. Però l’abisme de què parla Broch no és el gouffre esfereïdor de Baudelaire, les coves no són aterridores ni mortals, i l’acarament amb el passat només el duu a sentir-se “fatigosament inquiet” pel pas del temps. Al cementiris on té lloc una part de l’acció del relat són evidents els “diferents nivells socials de les persones”, però finalment el rictus de pedra d’August ha esdevingut “un somriure clar, un somriure de felicitat”. Dit d’una altra manera: el món natural, el nostre món físic, és corprenedor, com també ho és l’origen dels humans i els rastres, literaris o no, que hem deixat al llarg de la nostra història. Els cingles de Tavertet empetiteixen l’ésser humà i relativitzen els nostres problemes; les coves, el mon dels fòssils i els orígens de la nostra evolució ens obliguen a ser prudents, i la memòria, el pes del món, acaba convidant-nos a dialogar des d’una certa perspectiva i amb un relatiu cansament. Però de tot això se’n parla des de la prudència i amb la discreció que ja hem dit que caracteritza tant l’Àlex Broch que es dedica a la teoria de la literatura com el narrador. Un narrador –i és evident que aquí no podem entrar en l’anàlisi dels contes– que sap articular el relat i dotar-lo de diversos plans, en alguns dels quals sempre hi ha latent la frase clau de complicitat amb el lector que finalment il·lumina la proposta.

(Article publicat a la revista Serra d’Or, el desembre de 2013).