Açò és i no és una novel·la juvenil

16.02.2016

Salvador Company escriu una ressenya de Lectura obligatòria (Tabarca, 2015), la primera novel·la de Carles Durà i Herrero que, segons Company, és una novel·la juvenil i moltes coses més. 

Carles Durà | Foto: Pau Durà

Carles Durà | Foto: Pau Durà

En una situació d’aquelles que algun crític despistat, que no sols no ha llegit Cervantes sinó tampoc Tristram Shandy, qualificaria de postmoderna o autoficció, l’autor del Quixot escriu el seu pròleg contant-nos que no sabia com escriure’l i que un amic seu –i en això consisteix el text– li va explicar com el podria fer. Una de les coses que el seu amic li diu, cap al final, és el resum de les intencions del llibre:

“Y pues esta vuestra escritura no mira a más que a deshacer la autoridad y cabida que en el mundo y en el vulgo tienen los libros de caballerías, no hay para qué andéis mendigando sentencias de filósofos, consejos de la Divina Escritura, fábulas de poetas, oraciones de retóricos, milagros de santos, sino procurar que a la llana, con palabras significantes, honestas y bien colocadas, salga vuestra oración y período sonoro y festivo, pintando, en todo lo que alcanzáredes y fuere posible, vuestra intención, dando a entender vuestros conceptos sin intricarlos y escurecerlos. Procurad también que, leyendo vuestra historia, el melancólico se mueva a risa, el risueño la acreciente, el simple no se enfade, el discreto se admire de la invención, el grave no la desprecie, ni el prudente deje de alabarla. En efecto, llevad la mira puesta a derribar la máquina mal fundada destos caballerescos libros, aborrecidos de tantos y alabados de muchos más; que si esto alcanzásedes, no habríades alcanzado poco”.

Aquesta citació i aquell llibre és el primer que m’ha vingut al cap llegint Lectura obligatòria (Tabarca, 2015), la primera novel·la de Carles Durà i Herrero. Fins i tot gosaria dir que la seua escriptura mira de desfer l’autoritat i lloc que al món docent i en certs àmbits acadèmics i crítics han assolit les novel·les juvenils, però fent-ne alhora –com en part fa també el Quixot amb les novel·les de cavalleries– una novel·la juvenil.

L’anècdota d’aquesta novel·la amb novel·la a dins és tan senzilla com efectiva, perquè obrim el llibre i ensopeguem amb el típic plantejament d’aquesta mena de novel·les: algú ha accedit a una foto privada –i pujada de to– d’Alba, una estudiant de l’ESO, i, anònimament, l’ha penjada a la xarxa. Tanmateix, quan podríem esperar l’enèsima novel·leta tan plena de bones intencions com de sermons per al jovent lector, tan sofert, sobre els perills de barrejar la intimitat i les xarxes socials, ens trobem un gir radical, un canvi de nivell narratiu, com aquell moment del Quixot en què l’acció es talla, amb el biscaí i Alonso Quijano amb les espases en alt, i l’autor ens confessa que, malauradament, no tenia al seu abast la continuació d’aquella història del cavaller de la Manxa i va haver d’eixir a buscar-la. Alguna cosa semblant passarà amb Dani, el protagonista masculí de Lectura obligatòria. Una cosa semblant, també, a la famosa novel·la d’Italo Calvino Si una nit d’hivern un viatger, on cada capítol és un nou començament d’una novel·la, o a Museo de la novela de La Eterna, de Macedonio Fernández, on al pròleg inicial en segueix un altre, i a aquest un altre, etc., etc… I això que passa al capítol segon, pàgina 27, de Lectura obligatòria inclou un jove fart d’haver de llegir sempre el mateix i, sobretot, d’haver-se d’enfrontar al que els adults escriptors creuen que ha d’interessar els jóvens lectors. I el gest d’aquest jove, tan simple i contundent, és una metàfora que lectores i lectors hauran de descobrir per ells mateixos.

A més a més, tant la història d’Alba com la de Dani es narren, com deia l’amic de Cervantes, amb paraules significants i honestes, que no prenen per babaus els lectors, jóvens o no, ni la literatura pel suport d’una moral; paraules honestes, deia, i ben col·locades, que donen a entendre les intencions i els conceptes sense obscurir-los o complicar-los, i que permeten tant una lectura lineal, esbufegant amb la intriga de la foto furtada i d’un examen que s’acosta, com una de molt més fonda i estratificada per aquells que ja hagen llegit més d’un clàssic de la literatura universal; si més no, la primera frase… De fet, Carles Durà aconsegueix, també, que llegint Lectura obligatòria el malenconiós puga riure, el rialler riga més encara, el simple –sense ics– no s’avorresca i el discret s’admire de la invenció, sense que el greu i el prudent deixen de valorar i lloar la seua escriptura. I si no em creieu, heus ací un exemple on Dani i un company de classe, com qui no vol la cosa, comenten la Ilíada:

—Doncs a mi sí que m’agrada. No tant com el que m’estava llegint, això sí.

—Estaves llegint un altre? Això ja és vici…

—Sí, però me l’he hagut de deixar. Era la història d’un guerrer que s’enfada amb el seu superior perquè li ha furtat la seua xica, i per això passa de lluitar en el setge de la ciutat, però quan maten el seu amic…

—Això sembla més interessant que la vida d’Alba i de Santiago.

Paradoxalment –pel títol, vull dir–, en Lectura obligatòria és el llibre i no l’autoritat docent qui obliga a llegir, amb el poder de convicció de totes les obres ben fetes i, a sobre, divertides i intel·ligents. I això hauria de ser un avís per a la majoria d’amos de galliners editorials amb gallines d’ous d’or que, amb un públic captiu i emboirat per la manca de criteri d’alguns adults, les han espremudes fins al punt que rarament donen cap altra cosa que gallinassa…

No sé si, com li manava el seu amic a l’autor del Quixot, Carles Durà també té al seu punt de mira la mal fundada màquina d’aquelles novel·les juvenils, avorrides per tants –estudiants obligats a llegir-les– i lloades per alguns altres, massa –convençuts que la dignificació és sobretot una cosa que s’afegeix al text des de fora–, però potser si aconseguís, amb el seu exemple –al qual caldria afegir, si més no, el d’un altre valencià: la magnífica El meu nom no és Irina de Xavier Aliaga–, que les obres destinades a aquest públic fossen més novel·les, més literatura, que no juvenils, com L’illa del tresor, els relats de Poe, Elianto de Stefano Benni o la mítica El guardià en el camp de sègol, no hauria assolit pas poca cosa. Una veu adulta, doncs, literàriament adulta, la d’aquest debut per a tots els públics de Carles Durà i Herrero.