Acadèmics vs dramaturgs: Un diàleg de sords?

La dramatúrgia catalana viu un gran moment, i la unversitat comença a ser receptiva a l'escena emergent, però no hi ha un diàleg fluid entre acadèmics i dramaturgs. Si volem aspirar a ser “normals”, no podem girar l’esquena a la necessària tensió dialèctica entre el món universitari i els dramaturgs.

És bo que comenci a haver-hi reflexions sobre el que està succeint en el món de la dramatúrgia catalana contemporània, ja que el nombre i l’èxit de les obres exhibides darrerament creen una situació força nova pel que fa a la recepció teatral en el nostre país. Les obres d’autors catalans es representen en sales alternatives, en teatres públics i fins i tot en algunes sales privades que (re)programen les obres d’aquests autors a causa de la bona acollida prèvia en altres espais. Resulta inevitable, doncs, congratular-se d’aquesta eclosió i mirar cap al futur amb un cert optimisme. Tanmateix és important que els frondosos arbres no ens ocultin la visió del bosc i que provem de matisar les aparences tant com puguem per tal de poder saber exactament on som i, sobretot, cap a on volem anar.

Andreu Gomila fa pocs dies resumia aquesta bonança de la dramatúrgia catalana tot enumerant els fets positius acumulats al llarg d’aquesta darrera temporada per part dels autors catalans a les sales del país. Un èxit que, en bona part, el periodista atribueix encertadament al bagatge de projectes com el T6 o la feina de l’Obrador de la sala Beckett. És cert que a més de la funció formadora i de plataforma de llançament de nous valors, tant el T6 com la sala Beckett han anat llegant també un pòsit en forma d’un públic que ha crescut de bracet d’aquesta nova dramatúrgia i que ha contribuït a dibuixar aquest incipient panorama de normalitat. I tot plegat en plena crisi, enmig de doloroses retallades, de l’IVA del 21%, dels descomptes a dojo, etcètera. Per tant, en un context precari, s’està consolidant un sector delicat com és el de la creació dramatúrgica pròpia (amb projecció internacional inclosa i tot!) i això té un mèrit fora de qualsevol dubte.

L’article de Gomila, però, ignora dos punts importants: un de ja assolit, com és la importància de la bona formació de base que ofereix ja de fa anys l’Institut del Teatre en l’especialitat de dramatúrgia i direcció escènica (no oblidem que pràcticament tota la “generació T6” s’ha format a les aules de l’IT!), i sobretot un punt imprescindible si volem parlar de normalitat amb lletra majúscula i que, ara com ara, encara es troba a les beceroles: la importància i el relleu dels estudis universitaris i la recerca acadèmica teatral, i la conseqüent dialèctica intrínseca entre aquest sector i el món de la praxi escènica. Fa poc temps va aparèixer una petita mostra del que hauria de ser això: Francesc Foguet, membre i coordinador del GRAE (Grup de Recerca en Arts Escèniques de la UAB), acadèmic, crític literari, professor i investigador teatral, va publicar un article a El País en què desgranava la vàlua de bona part dels nous (i no tan nous) dramaturgs, els quals –llevat d’alguna excepció– no van sortir gaire ben parats a l’article. Foguet els retreia en general una certa manca de compromís i l’aferrament a un teatre generacional de poca volada, sense gaires referents universals. No negava la bona traça dels autors, però sí que qüestionava el contingut de moltes de les seves obres: bon embolcall, però manca de gruix intel·lectual. No cal dir que aquesta diatriba va generar una immediata i contundent resposta per part del dramaturg Guillem Clua, el qual va rebre el suport de diversos companys de professió i de certs espectadors que van reaccionar amb indignació a la tesi de l’article.

No vull entrar a valorar aquesta disputa –tothom hi pot dir la seva i tot és discutible–, però sí que vull remarcar la necessitat d’un article com aquest i d’altres de semblants: cal projectar socialment una anàlisi profunda, crítica, de la nostra exitosa dramatúrgia des d’un sector –els estudis teatrals universitaris– que fins fa poc més d’una dècada era pràcticament inexistent al nostre país des d’un punt de vista corporatiu. Un sector que a començaments de segle XXI ha sortit finalment de l’ostracisme i de les iniciatives individuals de grans noms que han mantingut un nivell d’anàlisi i de debat en èpoques de sequera (Xavier Fàbregas, Ricard Salvat, Enric Gallén…), però que han patit un cert isolament quant a la projecció social dels seus valuosíssims estudis i aportacions. Iniciatives com el doctorat i el màster en arts escèniques de la UAB, l’esmentat GRAE, les publicacions acadèmiques de les diverses jornades de debat celebrades anualment arreu del territori, els congressos especialitzats…

Tot plegat ha començat a generar un cert gruix bibliogràfic i una mirada analítica i eclèctica que facilita una reflexió distanciada del teatre que es fa a Catalunya; una mirada que neix a partir del treball d’especialistes que cobreixen àmbits ben diversos de les arts escèniques amb assajos, articles, conferències, exposicions i treballs de recerca. La veu d’aquests experts i la seva incidència social i cultural, tal com ja succeeix en indrets amb tradicions teatrals molt més consolidades que la nostra, resulta del tot imprescindible si es vol obrir públicament un diàleg franc sobre la nostra dramatúrgia, assertiu però crític alhora i que pugui incloure/integrar en aquest debat altres àmbits d’interès en el sector com la crítica, per exemple. Un debat fluït d’aquestes característiques, al meu entendre, significaria trobar la baula d’una normalitat encara no del tot assolida.

Foguet va obrir la capsa dels trons amb el seu article, però l’anàlisi i la discussió acadèmiques a l’entorn d’aquesta nova dramatúrgia, ¿tindrà continuïtat? ¿S’obriran més discussions d’aquesta mena? Crec que si volem aspirar a ser “normals”, no ens podem permetre el luxe de girar l’esquena a la necessària tensió dialèctica entre el món universitari i el món de l’escena.

Aquest diàleg del film Looking for Richard capta molt bé el que volia dir amb aquest article.

FREDERIC: You said you were going to find a scholar who’d speak directly into the camera and explain what really happened with Richard and Anne. And I am telling you that is absolutely ridiculous. You know more about Richard III than any fucking scholar at Columbia or Harvard. You are making this documentary to show that actors truly are the possessors of a tradition, the proud inheritors of the understanding of Shakespeare. Then you turn around and say, “I’m gonna get a scholar to explain it.” This is ridiculous!

AL: No, but the point is this, Frederic. A person has an opinion. It’s only an opinion. It’s never a question of right or wrong. There’s no right or wrong. It’s an opinion. And a scholar has a right to an opinion as any of us.

FREDERIC: But why does he get to speak directly to the camera??

(Diàleg entre Frederic Kimball i Al Pacino a Looking for Richard).

 

Jordi Vilaró Berdusan
Llicenciat en filologia catalana
Diplomat superior en arts escèniques
Membre del GRAE

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació