Abans que fos Sant Jordi també publicàrem poesia

El proppassat 21 de març vam celebrar el Dia Mundial de la Poesia amb un poema de Marc Granell: «La poesia», al títol, «[…] és el desig / que crea com cap déu futurs més savis / i funda uns altres mons que es fan possibles / si el cant esquinça vels i fon les ombres».

He rastrejat la producció poètica, en clau valenciana, des de març de 2017 fins a març de 2018. És a dir, abans que ens arribés el boom de les publicacions d’abril, perquè abans que fos Sant Jordi també hi havia poesia… I el resultat és una selecció de gran diversitat, reflex sens dubte de poètiques tan variades com fascinants. Igualment el ventall d’edats, que va des dels vint-i-cinc anys d’Àngels Moreno fins als vuitanta de Lluís Alpera, hi aporta motius constatables de continuïtat i de renovació alhora, de la mateixa manera com ocorre amb les propostes de cadascú, que poden, per exemple, recrear-se en el rigor formal, esbalaïdor, de Rubén Luzón; o poden experimentar, trencar, explorar les possibilitats lúdiques del llenguatge, com ho fa amb genialitat el saforíssim (de Saforíssims SL) de Bellreguard Pere Císcar.

Precisament Marc Granell és un dels autors significatius d’un any poètic on conflueixen —per començar pels inqüestionables—, dos volums descomunals: la seua Poesia completa, 1976-2016 (Institució Alfons el Magnànim. Amb un pròleg de Francesc Calafat), i Ulisses i la Mar dels Sargassos (Onada Edicions. Amb un pròleg d’Antoni Ferrer), que recull la poesia de Lluís Alpera publicada entre 1963 i 2017. L’últim llibre que s’hi inclou, Les síl·labes secretes, ha aparegut a Perifèric Edicions fa a penes uns mesos. No ens hi podem estendre. Però no perdeu l’ocasió de meravellar-vos davant de dues vides dedicades plenament a la poesia. Jo només insistiré allà on calga que aquests dos llibres reclamen circulació urgent i inexcusable tot al llarg i ample del mercat editorial en llengua catalana. Altrament, des de la limitada expectativa territorial rebaixem la transcendència dels autors i de les seues obres de primera magnitud.

No un volum exhaustiu, sinó una tria personal és Elegia del pelegrí d’Antoni Gómez, que recull poemes dels cinc llibres publicats entre 1992 i 2002: Laura, La rebel·lió de l’heroi, Sarajevo, Èpica per a infants i El cant de l’heretge. Des d’aleshores —escriu l’autor en la «Nota introductòria»—«no he [no ha] escrit més versos». Però són suficients per percebre el to de revolta que els impregna, l’opció de l’autor per prendre partit al costat dels éssers que pateixen. Aquesta és la seua aportació: l’expressió de la veu dolguda del poeta davant de les misèries del món i, en paral·lel, l’escepticisme respecte de la possible transcendència o utilitat de la paraula del poeta: «Té sentit el meu cant?», escriu Antoni Gómez a Sarajevo (1996).

Han publicat a Lleida i a Barcelona, respectivament, les poetes valencianes Àngels Moreno, autora de L’usurpador (Pagès Editors; Premi Maria-Mercè Marçal) i Imma López Pavia i el seu Text-ures (Viena Edicions; Premi 25 d’abril de la Vila de Benissa). El primer és el llibre d’una autora joveníssima, però amb una veu poètica molt ferma, que conté no un món, sinó molts mons complexos, en la veu de segones i terceres persones poètiques. Intersticis foscos des d’on s’aspira a ressorgir a través de la ficció constructiva de la paraula. El segon llibre, Text-ures, d’Imma López Pavia, s’expressa en un to volgudament senzill, quasi com de xiuxiueig, per repassar els motius quotidians de la infantesa. Punts originals que, segurament, han marcat la vida de l’autora i, per tant, també l’ADN dels seus mots.

Pere Císcar, i el seu Anit sempre (Edicions del Buc), ens regala i ens deixa bocabadats amb el fer i desfer del «poeta matalasser» referit als versos. El resultat d’explorar les possibilitats lúdiques dels mots, una mostra extraordinària d’enginy verbal, és Anit sempre, però també un homenatge als poetes valencians dels 70. Una proposta entremaliada d’algú que gaudeix escrivint i ens fa gaudir amb la seua habilitat, però sense estalviar, alhora, la reflexió existencial de qui no s’està de recordar que la vida va «en/vers la mort».

Alguna cosa (Tres i Quatre), el llibre amb què Rubén Luzón va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre, s’inicia amb aquesta sintètica declaració de principis: «No pretenc / coherència, / només l’honestedat».

Cinquanta poemes reunits sota un títol d’aparença displicent, desproveïts de qualsevol adorn que puga desviar l’atenció d’allò que l’obra requereix: un cara a cara amb un lector exigent sense por d’haver-se-les amb la l’esforç de concentració que cada poema demana. Aquest virtuós de la poesia que és Rubén Luzón ha creat amb Alguna cosa un cosmos autosuficient que no fa ni una sola concessió a l’anècdota. Veu poètica i obra hi són una mateixa cosa. Però, a pesar d’aquesta cohesió radical, encara hi trobem mostres de descrèdit envers el fet poètic, no exempt, però, d’una certa sorna: «No espere ja gran cosa d’aquest vici / de combinar paraules, tret del temps / absort que, en convocar-les, se m’escapa.»

L’últim llibre de Carles Mulet, Talismà (Denes), va obtenir el Premi Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi en l’edició de 2017. Tot i que, en unes «Notes» finals, l’autor ens dona unes claus de lectura, a partir «d’un conjunt de símbols rúnics [antic alfabet dels pobles germànics]» que encapçalen cada apartat, diria que els poemes funcionen de manera autònoma, des de la seua depuració conceptual que fa que res no hi siga sobrer, des de la destresa del poeta a l’hora de construir aquell entramat simbòlic —i per tant mental—, tan amerat, tanmateix, de sensualitat. L’erotisme de la paraula, causa i efecte de l’erotisme dels cossos que s’estimen.

I reserve per al final les que, per a mi, són les dues sorpreses dels últims mesos: els dos Premis València que convoca la Institució Alfons el Magnàmim. L’un, Blanc breu (Bromera), perquè és un primer i revelador llibre d’una poeta, M. Carme Rafecas, premi València Nova per a menors de 30 anys. Maduresa i equilibri entre la gravetat dels temes que tracta —des de flancs diversos, la impotència de la veu poètica davant d’un món desolador i la perplexitat que en deriva— i, tot i així, la manera senzilla, planera i desimbolta de dir aquests temes. El segon llibre, Iconòstasi (Bromera), del saforenc Josep Maria Balbastre, Premi València, sap transcendir els referents pictòrics de les icones religioses de les quals parteix, per a incidir en el dolor inherent a l’ésser humà, en la seua intempèrie enmig del món, però també en el goig de viure. Un llibre que esgarrifa per l’honestedat poètica i per la radicalitat amb què només l’art, i la poesia que en fa cabal, és capaç de penetrar en l’ànima humana.

Acabant de redactar aquestes línies m’assabente que s’ha publicat recentment l’Obra poètica completa de l’alacantí Emili Rodríguez-Bernabeu (IAC Juan Gil-Albert). Catorze volums des de 1964 fins a l’actualitat. Sembla que és temps de fer justícia amb aquells que han construït tota una vida sobre el calfred il·luminador del vers.