Abans de la boira

Pep Antoni Roig (1988) ha escrit sobre la boira, fent equilibris damunt aquesta consistència fràgil que ell manipula com si fos un full en blanc o, més ben dit, un full en gris. Per fer-ho, sobretot, cal una prosa delicada i suau, gairebé poètica, de manera que no es trenqui la lleugeresa de la boira i, així, no s’esfondri l’arquitectura subtil que l’escriptor hi ha volgut traçar. Es pot dir, sense dubtes, que l’autor penedesenc ho ha aconseguit i que el seu relat ha quedat gravat en l’aire, en aquesta matèria ambigua i subtil que a vegades anomenem literatura. Amb el llibre Abans de la boira (Andana, 2017), l’escriptor ha guanyat el I Premi Anna Maria de Saavedra i amb aquest reclam estrena una carrera literària prometedora.

La novel·la s’insereix entre dos límits, entre dos llindars impossibles de traspassar, titulats, respectivament, “abans de la boira” i “després de la boira”. Aquest interval és pròpiament el temps del relat, que es presenta en forma de parèntesi o d’acotació. L’autor juga amb el recurs emfàtic de la boira com un embolcall que li dona a tota la història aquest matís d’irrealitat o d’incertesa. Quan el lector l’acaba de llegir el paisatge se li descobreix sense les dificultats anteriors igual que un horitzó sense calitja, la qual cosa, farà que es pregunti, legítimament, si el text també s’ha esvanit.

El relat ofereix una posada en escena veritablement renovadora, que no segueix els esquemes d’un enunciat literari tradicional. Això posa al descobert les intencions d’un escriptor profundament contemporani que s’ha deixat influir per la post-modernitat literària. Abans de la boira presenta un diàleg a la cabina d’un camió al llarg d’un trajecte que va de Siena fins a Bellaplana. Els interlocutors, per tant, són el camioner i el seu acompanyant, que resulta ser el protagonista-narrador de qui es desprèn tot el relat. La situació està plena d’al·lusions velades i de suggeriments metaliteraris. Sense anar més lluny, la paraula metàfora (en grec meta-phoros) significa transport i, efectivament, tota la història, que passa dins un camió en ruta, funciona com una metàfora. Potser el més sorprenent és la tècnica del fals diàleg que fa servir l’autor. Mitjançant aquesta logística textual, poc freqüent, el lector només pot sentir el que diu l’acompanyant, com si estigués escoltant algú que parla per telèfon i només pot saber el que passa a un costat del diàleg. El següent fragment és un exemple d’aquesta tècnica esmentada:

<<Quan hi vam entrar sonava una cançó espanyola, de León Benavente, concretament. Els coneixes?
Doncs escoltal’s, són bons.
Les argentines, que em parlen en castellà perquè saben que sóc català, van saludar-me amb aquell accent seu i aquelles eles palatals que semblen esmolar-se>>

El protagonista del relat és un jove professor de la Universitat de Siena que retorna a Bellaplana per assistir a la demolició del campanar historiat del poble. Salvador Colom, però, no és un bellaplanenc qualsevol. És descendent d’una nissaga familiar de campaners. El seu besavi, el seu avi i el seu pare, tots ells van dedicar la seva vida a marcar els quarts i les hores de Bellaplana, tocant les campanes a la manera tradicional. El progrés tecnològic va impedir que Salvador continués l’ofici romàntic al qual estava predestinat. Després d’un trajecte en autoestop acompanyant un camioner de Catalunya-nord, Salvador arribarà al seu poble per assistir a la demolició d’una manera tradicional de comptar les hores i els seus avantpassats, tots ells sentinelles del temps, no podran fer res per evitar-ho.

Abans de la boira és un relat fresc que aconsegueix seduir el lector mitjançant recursos que es troben tant en la forma com en el fons. Hi ha alguns moments, però, que el diàleg constant dins la cabina del camió resulta claustrofòbic i el lector pot necessitar alguna aturada concreta al mig del camí. El repte de Pep Antoni Roig, precisament, consisteix en fer que aquesta posada en escena trencadora sigui viable en forma de relat, i es pot dir que en bona mesura ho aconsegueix, però una de les contrapartides és la rigidesa del discurs, no tant per la situació, sinó pels temes de conversa, que en certs moments esdevenen circulars o endogàmics, molt centrats en el jo-narrador i el seu perfil acadèmic.