A Quiet Place. Després del silenci

14.05.2018

A Nosferatu, quan el cinema era mut, (F. W. Murnau, 1922) el mal era una presència gairebé abstracta, una ombra silenciosa i tenebrosa que es desplaçava a través de les parets. A Psycho (Alfred Hitchcock, 1960) aquesta ombra esdevé una silueta obscura que s’apropa amb suspens al compàs de la música. El silenci de qui mira el mal als ulls, la calma de qui n’ignora la presència. A The Village (M. Night Shyamalan, 2004) una petita comunitat rural viu atemorida per una presència maligna que s’amaga entre els arbres i, com a la sèrie Twin Peaks (David Lynch, Mark Frost, 1990-2017) l’interior del bosc ens desvelarà els més grans temors i les més grans perversions de l’ésser humà. La naturalesa del mal és també la naturalesa del silenci, l’efecte immediat a una causa monstruosa. Una línia fina que el cinema, a través de les seves múltiples facetes, s’ha dedicat a representar.

Fotograma de la pel·lícula ‘A Quiet Place’

A A Quiet Place John Krasinski elabora un film atmosfèric de clima terrorífic amb estructura de “thriller”. El guió funciona a partir de l’economia narrativa del “menys és més”, tant pel que s’ensenya com pel que s’explica. Gairebé com si es tractés d’una metàfora sobre el control i la vigilància massiva a què està sotmesa la societat del present, a través, per exemple, de les noves tecnologies, Krasinski crea una criatura que posseeix una capacitat auditiva extremadament avançada, capaç de reconèixer petits sons a quilòmetres de distància. El director renuncia a parlar-nos de l’origen o la pròpia biologia d’ún ésser que ha fet de la terra un espai de desolació.  Se’ns presenta com una presència veloç i infal·lble que amb el pas del temps es converteix en una criatura plenament física de la qual se’n van “revelant” certes debilitats.

El film pren el silenci com a causa i motiu clàssics del cinema de terror, dilatant-lo com a forma de suspens i motor de la història, l’única arma de supervivència possible en un estat de por i vigilància que ha alterat part de les formes de relació i comunicació entre les persones i el seu entorn. Al mateix temps el so deixa de ser un mer crit enmig d’un oceà per convertir-se en un element de rellevància en una constant lluita de forces. Krasinski, expert en comunicació no verbal gràcies a The Office (2005-2013), reconverteix la idea del “tapar-se els ulls” pel “tapar-se la boca”, no tan sols com una manera de reaccionar davant d’allò que se’ns mostra sinó com una forma de constància per mantenir-se fora de perill, construïnt un nou personatge fora de la pantalla: l’espectador partícep forçat a mantenir l’alè per tal de no ser descobert per la criatura, ni pel veí de la butaca del costat.

Terror i suspens es fusionen en una proposta que funciona a nivell artístic i narratiu a parts iguals, on no es tracta d’encaixar un conjunt de peces -perquè no hi són- sinó deixar-se seduir per la fluidesa i la força atmosfèrica del relat. A A quiet place tot és el que sembla, no hi ha trucs ni enganys, i per això mateix la sentim tan propera, tan real. El silenci després del silenci. I què hi ha, entremig? Un món de possibilitats.