A poc a poc i amb bona lletra, Marc Lockyer

11.06.2019

L’Altre Festival ha estat aquest cap de setmana passat inundant el Centre de Creació Fabra i Coats d’espectacles escènics protagonitzats per persones amb algun tipus de discapacitat mental. Encara que sembli contradictori, aquest col·lectiu està plenament capacitat per aixecar espectacles d’aquest tipus. Però el festival també es guarda algun as a la màniga per poder captar l’atenció d’aquell públic “teatrero” que això del teatre inclusiu no li arriba. Un d’aquests noms que ha sabut captivar el públic ha estat Marc Lockyer, un actor britànic que ja va venir l’anterior edició amb el seu espectacle Living with the lights on, i que ara tornava a dirigir-se al públic en primera persona per explicar el seu periple per Andalusia a Keep on walking, Federico.

Mark Lockyer a l’espectacle ‘Keep on walking, Federico’. © Richard Lakos.

Lockyer saluda al públic entrant amb un somriure franc i una espurna als ulls. Conec la seva història d’haver-ne llegit una sinopsi. Actor que va caure en les addiccions, que va patir un trastorn bipolar, que se’n va sortir, que va recaure i que ara, finalment sembla que ha sortit del pou. Entra a escena i sona una cançó de Tom Jones. El Tigre de Gal·les canta una potent balada sobre el pas dels anys, una història d’amor gastada pel temps. I a l’acabar, Lockyer ens interpel·la directament, ens busca amb la mirada i ens dibuixa un mig somriure, melancòlic. Serà el rictus dominant, no és una història d’alegries. Però aquest cop Lockyer no farà una immersió al seu infern personal com va fer a la seva celebrada anterior obra. Però d’alguna manera aquest viatge andalús és també un exercici terapèutic. O almenys això semblaria.

Lockyer explica en primera persona com va arribar en aquell poblet. Amb el seu posat melancòlic, però receptiu al que passa al seu voltant, Lockyer coneix una sèrie de personatges que habiten aquell indret: Pepe, l’amo del cafè del costat de l’hotel; Daamon, l’holandès errant (perdó) que li arregla la rentadora; el Dr. Bueno, un metge exmilitar de les Forces Armades; i la Ramona, una dona andalusa, solitària, misteriosa, apassionada. Cada personatge (i d’altres episòdics) és interpretat per Lockyer en un d’aquests tours de force que exigeixen una gran capacitat camaleònica de l’actor i una rapidesa mental per passar d’un personatge a un altre, d’un punt temporal a un altre. I és que els salts temporals i espacials en l’obra són constants i tot es fa a través de la paraula i de manera natural. Precisament els salts temporals són els que més xoquen en un principi i el que més descol·loca a l’espectador, però hom gràcies al diàleg i a la interpretació de l’actor anglès acaba seguint la lògica del text de manera senzilla. I és que aquesta obra té una segona línia narrativa que funciona a mode de flash back: la història en què el petit Marc Lockyer li demana a la seva mare més informació sobre el seu pare absent. Així doncs. Ara veiem un diàleg entre ell mateix i el Pepe; ara una escena de la seva trobada amb el Dr. Bueno; ara una regressió a la seva infància en la que la mare li aporta més pistes sobre la identitat del seu pare i els motius que el van portar a abandonar-los.

Mark Lockyer a l’espectacle ‘Keep on walking, Federico’. © Richard Lakos.

No és una història nova, ja ens l’han explicat altres vegades. Però, així i tot, enganxa per una sèrie d’incògnites que planteja en alguns dels seus personatges. Però l’obra per altra banda té una sèrie de mancances que li resten credibilitat. Sobretot està en el retrat d’alguns dels personatges que fa Lockyer, dibuixant-los amb un traç i des del punt de vista d’un guiri, no d’una persona que ha pogut captar realment les vicissituds d’una comunitat, endinsant-se en les personalitats de cadascun i no sols en els trets més bàsics i estereotipats de la cultura andalusa. L’andalús gandul, la flamenca despitada, l’andalús corrupte… especialment hi ha un moment de gota al front, quan Lockyer posseït per la Ramona, canta flamenc com si se li esquincés l’ànima. Però no esquinça res. Un moment molt prescindible. Afortunadament hi ha altres històries que estan més ben resoltes, com la història del fracàs/èxit de Pepe.

A mesura que succeeixen els conflictes, a mesura que els personatges mostren els seus misteris, Lockyer aconsegueix captar més l’atenció a través d’una interpretació sense pausa. Però l’interès més gran radica en la mateixa història de Lockyer, sobre la identitat del pare i el perquè de la seva desaparició. I quan totes les històries andaluses lliguen, algunes una mica naïf, hom li queda resoldre el dubte sobre la desaparició del pare. I en una visita fugaç al cementiri tot pren sentit. Per cert, si algú s’esperava una història relacionada amb Lorca (el títol porta a pensar això) va ben equivocat. Lorca aquí només està de fons, sols és una cita d’un llibre que li serveix a l’actor/ autor per rematar la història i que a Marc Lockyer li pot servir de mantra: Cada pas que fem és un nou món al què ens apropem.