‘a pé / a peu’ de Veronika Paulics

26.04.2019

L’obra a peu de Veronika Paulics – que acaba d’eixir a la sempre arriscada editoral Pruna i en versió bilingüe portugués-català – és difícil d’encasellar genèricament. La maquetació interna del llibre també hi contribuïx. Les llibreries hauran de decidir i tu, lector/a, t’hauràs d’esforçar a trobar-la a causa de la seua mida, de “superfícies mínimes” com diu un text, si bé el color, a la Mao, i la tipografia externa de segur que t’ullprenen.

Veronika Paulics

Suposem que a peu siga una novel·la. Caldria interpretar-la com un llarg flash-back des de l’inici, quan el jo abandona la ciutat i s’instal·la en un poble tranquil. En aquesta lectura tota l’obra seria un record de vaixells, metros, trens i sobretot busos per diferents ciutats contats per una primera persona femenina en passat o en un present que, al capdavall, sempre és històric. Les ciutats a penes són descrites, ja que a peu se centra en les persones humanes o fantasmals i més que l’anècdota es privilegia l’efecte interior de l’anècdota. Uns discos de veus ancestrals, els llapis de colors, la roba d’una foto… esdevenen només pronunciar-se correlats subjectius. Potser tota focalització narrativa no pot deixar de ser interna, potser no hi ha jo que no siga líric, ni novel·la no fragmentària. Potser l’únic viatge possible siga de l’estrany a l’entranya i a l’inrevés. Potser tota bona narrativa siga com aquesta, és a dir, també bona poesia, ja des del disseny, únic, com sempre, de Dídac Ballester. Potser la vida siga només una cruïlla de solipsismes, de dubtes i d’eixes pors omnipresents al llibre sota les quals apareix un soc just a la fi de text, quan tot s’acaba, és a dir, sempre tard. Aquest soc no només és, com resava Heràclit, infixable, sinó que a més encara és per arribar. Què ens queda, llavors, sinó l’autoparla? Potser per aquest motiu trobem pocs diàlegs al llibre, excepte en eixos “exercicis d’amor incondicional”. En canvi, hi ha molts monòlegs del jo, com el de “mangos verds”, o de personatges, com el de la dona assídua al casino en un dels poemes més bells del llibre.

A l’inrevés que el paisatge urbà, els detalls del dia a dia són descrits al mil·límetre, fins deformar-los, de tan prop que ens fan mal (com la ceba) o ens fan bé (com les olives) a la vista, al gust, al tacte o a l’olfacte. Els detalls són alhora, com diu en un altre poema, “particularment immensos i universalment minúsculs”. No cap el costumisme en la quotidianitat, perquè, seguint Heràclit, tota activitat és única. Tasques com cuinar, teixir o pidolar esdevenen una experiència respectable i autodefinitòria. Potser el menjar, el pa, són tan presents en a peu de Paulics per la seua tasca en l’àmbit del treball social en un país, Brasil, de grans desigualtats.

Gràcies a la nota biogràfica, al magnífic epíleg d’Evelyn Blaut-Fernandes i a l’interessantíssima entrevista de Xavier Aliaga a El temps (18.01.2019) a l’autora, podem considerar el soc d’peu com un alter ego de Paulics. Tal vegada siguen reals el pare, la mare, eixos oncles, ties, els misteriosos gusanitos i eixes “elles” anònimes. Som lluny però, de la nostàlgia. Tot és present al text: les estrelles a milers anys llum, els camps de concentració, els sentiments i sobretot el sofriment de les persones, estiguen vives o no. Fixeu-vos que apareixen sempre d’una a una, peça a peça, mai la família sencera, mai la classe social en bloc. La dificultat de ser més d’un també acompanya la sempre complexa vida de parella, només esbossada, al nostre parer, en aquest llibre. Ja ho va dir Baudelaire: el problema de  l’amor és que calen dos persones. O citant Paulics: totes les cases són internes

El jo líric del llibre associa l’ésser humà al dubte però també al trajecte i per això s’enamora dels mapes, com l’alter ego de Joan Navarro, el traductor d’a peu, en el seu experiment narratiu Drumcondra. Trieste, Hongria, Catalunya, Brasil… son els llocs, més que visitats, viscuts, sentits per la protagonista d’a peu. Al capdavall, parafrasejant Paulics, tots venim dels extrems, i som fruit de títols com “exili” o “diàspora” o de versos com: “on trepitjo és on visc”. Els extrems es toquen i descobrim que el “món és rodó”; per tant, és possible la polenta centreeuropea a peu de l’ipé americà, sense cap realisme màgic, concepte que no deixa de ser occidental, és a dir, colonialista en potència.

És a peu un llibre d’estil multiforme. Trobem títols estranys com “herbig-haro 46/47” o el pseudojugador de futbol “stokopf” al costat dels elementals “aigua” o “primavera”; trobem contes com el text “silenci” o “ulleres”, fins i tot narracions amb tres finals diferents (els de l’inici de la part 3); trobem columnes assagístiques d’opinió com la política “moda íntima del subsòl” però també unes altres que s’acosten més a anotacions dietarístiques (per exemple “bering” o “energia infinita”). També hi ha definicions metafòriques com el text “amor”. Els finals dels textos, tant en prosa com en vers, destaquen per acabar amb K.O. com recomanava Cortázar. Per exemple, la fi deconstructora de la lletania de “metamòrfica”; o aforismes com: “res es reduirà a res perquè jo cridi més alt.”  O imatges rotundes, belles com la següent: “a la mar, la sal espera.”

El punt de vista de Paulics és humà, massa humà i conseqüentment tendix a l’essencialitat retòrica. A penes trobem un símil, una metàfora sovint en forma d’A és B o A fent-se B, però d’una força commovedora. Les imatges partixen de l’elemental i esclaten llavors com llavors, per emprar un joc del llibre. Joan Navarro com a traductor ha preferit, coherentment amb la seua pròpia concepció poètica, no explicar a peu de pàgina d’a peu els mots endèmics brasilers; potser en el fons tot lèxic de tota llengua ho siga, d’endèmic. Els i les no versats en aquesta llengua oïm mots nous que ens fan viatjar i imaginar. Tal vegada tota llengua és sempre estranya, fins i tot, la pròpia. Ai, la pàtria-llengua de Pessoa. Si Navarro ha sigut fidel -com sol ser la seua praxi de traductor- al portugués de Paulics no ho podem afirmar; ara bé, sí podem dir, que tots dos sonen molt bé. I Paulics, tan poliglota, en quina llengua somiarà? La seua mà i la seua veu ens conten somnis que posteriorment es fan realitat i realitats que són de malson, sobretot en els textos llargs ambientats al seu país natal.

La solidaritat del jo de Veronika Paulics enfront dels marginats, acompanya la lluita amb el llenguatge establert, el del poder. Cal deconstruir les frases fetes com “l’anada i tornada” o el masclisme de “ser una bona dona”. Feia temps que no trobàvem un llibre que treballara tant i tant bé els aliments i sobretot les mans, que deixen de colp de ser metonímiques. L’ofici d’escriure és també un mester, un treball manual que va a peu, arrelat en terra, treballant costosament la terra. Si en la prosa abunden sobretot les el·lipsis, o les oracions entretallades, i algun polisíndeton, és en els versos on el llenguatge, un dels grans eixos temàtics del llibre, es treballa, sense comes, fins depurar-lo al màxim. La delicadesa i la fragilitat de l’estil de Paulics són una manera de concebre-ho tot: el llenguatge, la llengua, la poesia com a desig i la paraula “món”. Potser per aquest motiu el llibre no té cap majúscula i s’emmarca circularment, essencialitzant-se, des de “el riu…” inicial al “riu” a la fi.

Per concloure, si s’acosteu a a peu trobareu un excel·lent llibre; un llibre bell com un món, rodó, complet: urbà i casolà, social i individual, emotiu i reflexiu, narratiu, assagístic i líric, en vers i en prosa, en portugués i en català. Què voleu més? No us el perdeu.