A l’altra banda del mirall  

11.07.2019

In Wonderland, un projecte ideat i dirigit per Alícia Gorina, amb dramatúrgia d’Albert Arribas i concepció estètica de Silvia Delagneau, s’ha pogut veure del 5 al 7 de juliol al Festival Grec 2019 i tornarà al Teatre Lliure el pròxim novembre.

‘In Wonderland’ s’ha pogut veure al Grec i es veurà al novembre al Teatre Lliure. © Alfred Mauve

Aquesta és la segona part d’un díptic que es va iniciar amb Watching Peeping Tom (2015). Si en aquell espectacle Alícia Gorina abordava el tema de la mirada i la creació en relació amb el voyeurisme del crític i amb la figura paterna —Àlex Gorina, el pare de l’autora i conegut crític de cinema, va estar en tot moment en escena interactuant amb Alba Pujol o Patrícia Mendoza, que actuaven en el lloc de la filla—, aquí pretén llençar una mirada irònica al conjunt de la seva trajectòria com a directora escènica i fer-ho en clau psicoanalítica com a manera de dialogar amb la seva mare, que és psicòloga i per qui de petita se sentia contínuament analitzada.

Quan arribem a l’Espai Lliure, l’obra ja ha començat. Sempre passa això amb els espectacles de l’Alícia Gorina, no? Així doncs, arribem tard, com el conill blanc d’Alícia al país de les meravelles. Ens rep la veu en off d’Albert Arribas —el dramaturg de l’espectacle, no ho oblidem—, al qual els psicoanalistes es referiran com “el presentador” per després refutar-li pràcticament tots els arguments. El fet que Arribas al·ludeixi, amb no poca ironia, a la influència que el rescat del gènere sacramental per part de Gorina ha tingut en altres directors —cal llegir entre línies El gran mercado del mundo de Calderón sota la batuta d’Albertí— ja dona la dimensió que adquireix la qüestió metateatral en aquest espectacle, que compta no només amb cites directes o indirectes de muntatges de la mateixa Gorina sinó també amb al·lusions a Angélica Liddell —segurament, més per haver-se apropiat del cognom de l’Alícia de Carroll que per cap altra cosa— i a muntatges com Psicosi de les 4.48 de Sarah Kane, dirigida l’any 2015 per Moisès Maicas.

‘In Wonderland’ s’ha pogut veure al Grec i es veurà al novembre al Teatre Lliure. © Alfred Mauve

Al llibret amb format de glossari —diccionari o ficcionari de les obsessions i recurrències d’Alícia Gorina— que ens han donat a l’entrada hi diu que els rituals escènics que la directora proposa sempre els oficien uns altres. I això passarà també aquí. La mare d’Alícia no apareix en escena, però sí que ho fan quatre col·legues psicoanalistes que coneixen la creadora des de petita: Juan Bellido, Elena Fieschi, Carme Garcia i Anna Romagosa. Tot està disposat per a una conferència ritualitzada i sempre a punt de ser boicotejada: el terra emmoquetat, una taula amb estovalles de banquet, esclatants poms de roses, un excés de micròfons —la majoria no funcionen— i un garbuix de cables. Tant en l’escenografia de Silvia Delagneau com en el disseny d’il·luminació de Raimon Rius, els colors que predominen són el vermell vinós i els tons rosats, lilosos i magenta.

Després de desempallegar-se dels guarniments de flors que els ocultaven com un desconcertant camuflatge —picada d’ullet a un muntatge anterior de Gorina—, els quatre experts prenen la paraula i assumeixen el protagonisme durant força estona. Argüeixen la impossibilitat de fer psicoanàlisi en un teatre, i aclareixen que la seva feina no consisteix a fer arqueologia del trauma sinó a construir el significat de les experiències del pacient, en una relació que requereix una intimitat radical. Cadascun dels ponents incideix en algun aspecte recurrent o eix temàtic vertebrador dels espectacles dirigits per Alícia Gorina: el sacrifici, la violència, la infantesa, la maternitat… A poc a poc, amb el decurs dels esdeveniments escènics, s’anirà palesant que teatre i psicoanàlisi tenen molt a veure; a força de furgar en el món psíquic, a partir d’associacions lliures i estranyes reminiscències, es van excavant túnels que connecten el món conscient amb una dimensió molt més fosca o oculta, sense que ens adonem dels mecanismes que ens han fet saltar d’un lloc a l’altre.

L’actriu Anna Alarcón en una escena de l’espectacle ‘In Wonderland’. © Alfred Mauve

L’espectacle agafa impuls i potència amb la irrupció d’una hipnòtica Anna Alarcón. És la reina de cors de la funció. Fa reviure l’adolescent de Puputyttö (la chica conejita) i la noia morta que les floristes no veien a The little Jesus —les dues obres són de Saara Turunen i van ser dutes a escena per Gorina—. S’enfronta al fantasma de Cate, el personatge de Blasted que la directora no li va oferir. Transita entre la seva condició d’actriu i la de personatge per, al final, saltar definitivament a l’altra banda del mirall. Brilla quan s’interpreta ella mateixa, lúcida i autoconscient, però també quan esdevé clarament un alter ego d’Alícia Gorina —assumeix com a pròpies les obsessions entorn del pas del temps, la mort, la bellesa, la creació o el joc teatral— i quan és posseïda per algunes de les noies salvatges o desemparades que ha interpretat a les ordres d’aquesta directora i que, en una associació poèticament fructífera, connecten amb les nenes fotografiades per Lewis Carroll —i amb l’espectacle Ludovicus Carolus, que també protagonitzava—. Sense perdre mai la vocació lúdica ni la referència metateatral, la magnètica interpretació d’Alarcón i el complex discurs que vehicula ens obren a una transcendència insospitada.

La ment té una estructura dramàtica i cada persona explica la seva pròpia història d’acord amb els mecanismes de la ficció. El teatre, com la psicoanàlisi, mostra la veritat a través de la mentida; ofereix la possibilitat de tractar allò real mitjançant símbols. A partir d’un moment donat, els quatre psicoanalistes deixen enrere la seva xerrameca d’experts i passen de presentar a representar. Acaben fins i tot escenificant, aparentment sense adonar-se’n, algunes de les constants que abans han detectat i analitzat en les obres de Gorina. L’humor, els lapsus, les lliures associacions i la dimensió onírica són formacions de l’inconscient que ocupen un lloc preponderant en la posada en escena.

El fet que els desubicats i juganers ponents es posin uns pegats que simulen ulls buidats remet a Watching Peeping Tom i reenvia a la noció de veure-hi sense ulls; ens introdueix al terreny dels somnis i les al·lucinacions. L’inconscient és el discurs de l’altre, deia Jacques Lacan, i només s’expressa mitjançant una distorsió o una transposició. Amb la presència d’Anna Alarcón irromp del tot l’alteritat, allò interposat entre pacient i psicoanalista. Se superposen, en diferents capes i sense que puguem discernir-les, les restes d’allò viscut, llegit i observat, ecos o ressons, imatges residuals però presents encara a la retina, dins l’ull de l’inconscient, a l’altra banda del mirall.