A la recerca del ser

23.08.2018

Un preciós regal per a lectors sensibles aquesta novel·la de Vicenç Llorca, que, servint-se de la cruïlla vital davant la qual es troba el seu protagonista, explora la complexitat i diversitat de coordenades que confegeixen el nostre ser i ens ofereix una profunda i matisada reflexió a partir d’una història senzilla d’un personatge proper.

Vicenç Llorca. | © Ivan Giménez Costa

Perquè, malgrat el pregon sentit filosòfic del text, l’autor, lluny d’adoptar un registre assagístic, sap aconseguir la complicitat i l’empatia del lector per la quotidianitat en què emmarca el seu relat. La novel·la es llegeix, doncs, amb fluïdesa, fruïció i gran interès, no només per la seva qualitat i el seu calat filosòfic, sinó també perquè Llorca sap trobar la fórmula magistral amb els ingredients precisos per fer de la seva història un best-seller de qualitat, que, més enllà dels trets característics d’aquests, els supera amb la dimensió humanística.

Aquell antic missatge de l’amor (Columna) ens captiva perquè ens passeja pels carrers més emblemàtics del barri Gòtic de la ciutat de Barcelona, perquè està envoltada de misteri i manté en suspens la nostra curiositat amb la intriga i la fabulació de la Societat (secreta) de l’Unicorni i els Centaures, perquè és una gran història d’amor i perquè desperta interès per l’arqueologia i per la Història que ens envolta i ens parla sense ser-ne conscients i configura el nostre ésser.

Llorca (Barcelona, 1965), filòleg, poeta, novel·lista i gestor cultural, és un lletraferit, un humanista, que, com el protagonista d’Aquell antic missatge de l’amor, creu en el mite com a un element bàsic per a la vida i la clau de l’existència i de l’essència humana. No pot ser d’altra manera; la seva poesia i la seva novel·la traspuen aquesta convicció. No pot ser d’altra manera quan la lectura del seu llibre ens deixa corpresos i trasbalsats fins el punt que ho fa. «Perquè els mites són només els somnis dels humans», llegim; i també: «[…] l’important no és si existeixen els mites, sinó si volem que existeixin».

La narració s’ubica a la ciutat comtal i en algunes ciutats i paisatges dels Estats Units. L’acció comença el novembre del 2011 i acaba l’abril de l’any següent. Xavier Rius, protagonista principal de la història és un home profundament sensible, extremadament sensual. Obert com és al gust, a l’oïda, a la vista i al tacte, els sentits el transporten més enllà, té un fort sentiment de pertinença al cosmos. Economista d’ànima humanista, recentment abandonat per la seva dona, la Patrícia, amb dos fills petits de quatre i set anys, ha de tancar el despatx en què treballa, a causa de la recent crisi econòmica i social. Viu, doncs, un doble moment d’atordiment i confusió per la seva situació familiar i una inseguretat professional, que el fa emocionalment més receptiu i sensible. Aquesta situació personal propicia fàcilment el que es proposa l’autor: fer-nos entendre com s’entrelliguen els fils del nostre passat, que condueixen el nostre present i forgen el nostre futur, amb la nostra capacitat per llegir i interpretar els senyals que la Història dels llocs que ens han vist créixer i ens han acollit ens lleguen. L’extraordinària sensibilitat amb què Llorca caracteritza el seu personatge el converteix en l’heroi ideal perquè el lector l’acompanyi al llarg d’aquestes pàgines, plenes de complicitat cultural amb el moment emocional concret en què es troba en Xavier Rius.

Així, en Xavier, que va estudiar als Estats Units i va viure amb intensitat emocional els millors anys de la seva joventut també en aquest país, ens submergeix tot sovint en la música i la literatura d’arrel anglo-saxona. Així el llibre està ple d’al·lusions a icones de la cultura estatunidenca i catalana, a més d’altres del patrimoni universal. Així la lectura és, alhora, una immersió en l’univers cultural que acompanya el personatge, amb totes les connotacions emocionals que cada record evoca per a ell. El paper de la mitologia, els orígens històrics de certes zones dels Estats Units i la seva evolució i els de Barcelona —amb accent sobre laietans i romans—, el de la literatura (oral i escrita) com a metàfora de la fusió històrica i mitològica i gresol de la identitat personal, són una llarga corrua de leitmotiv que van configurant la personalitat del protagonista per als lectors, al temps que ell mateix va reconstruint-se permanentment i reinterpretant la seva vida.

La novel·la és tot això i molt més; és una profunda reflexió sobre els eixos més importants de la vida humana: el ser, la felicitat, el destí, l’amistat, l’amor, la tendresa, la passió, la memòria, la importància del passat pel devenir, la transcendència i l’art en totes les seves manifestacions. El llibre està farcit d’al·lusions connotatives de tota mena: autors literaris, com ara Whitman, Proust, Shakespeare, Lovecraft, Sant Joan de la Creu, Ramon Llull, Paul Auster, Viviane Forrester, Fabià Estapé, Ernest Lluch, Lluís Boada, Salvador Espriu; pintors com Pollock, Rubens, Hopper o William Louis Sonntag; peces musicals, aquestes majoritàriament anglo-saxones, tan diverses com «Freedom Cry», «California Dreamin’», «Stay», «A Message», «No Too Late», «Back to Manhattan», «December», «Loving Ways», «I May Want a Man», «The Miracle», «Come Here» o «Cançó de l’albada», entre altres; pel·licules com «Viaggio in Italia» o l’esment que fa de Woody Allen.

Vicenç Llorca dibuixa un personatge a la cerca del seu equilibri emocional, un home inquiet que des de la seva inestabilitat inicial no descansa fins que, a partir de les eines sensibles i la curiositat que té, eines que intueix que li han de retornar la pau interior, sap gestionar les seves emocions i seguir el camí de la coherència en la vida per retrobar l’estabilitat i l’harmonia.

Des del punt de vista tècnic Llorca utilitza fonamentalment la narració a partir del fluix de la consciència: deixa parlar el personatge principal en primera persona i, tret de la descripció de moments puntuals més prosaics de la vida quotidiana, el fa endinsar en els seus neguits i pensaments més íntims. Cap al final, també un altre personatge, la Mary, s’esplaiarà usant aquesta mateixa tècnica. Hi ha algun flashback, també en forma d’unes enigmàtiques cartes del pare d’en Xavier, escrites el 1987, que acaben anant a parar a les mans del fill de manera suposadament casual.

Dividida en cinc parts, Llorca subdivideix el seu text en capítols i subcapítols, i, com sovint en els poemaris, acompanya cada part —precedint-la— amb cites significatives, que ens orienten breument sobre el contingut que ens espera.

L’escriptura de Llorca és sublim. No la caracteritzen les veritats contundents i definitives, sinó obertes a la naturalesa emocional de cadascú. La manca de contundència no és sinó una gran virtut. Xavier Rius expressa gairebé sempre els seus pensaments en forma de pregunta, de dubte. El que ens queda són grans qüestions universals, universalment útils, que deixen obert el camí propi a cadascú. És per això que Llorca tendeix decididament a la metàfora, és per això que aquesta novel·la és també poesia, és per això que, igual que el seu protagonista, l’autor probablement no entén la vida sense aquesta dimensió metafòrica, mítica, transcendent.

Vicenç Llorca és, sobretot, poeta, el gènere que fins ara ha conreat més (onze poemaris fins ara), però també ha publicat una novel·la, Tot el soroll del món (2011), i narrativa curta, En absència de l’Àngel (2000), així com biografia i assaig. També és autor de traduccions literàries.