A la recerca de l’Olimp equivocat

23.02.2016

Ja em dispensaran la mala idea, però el primer que m’ha passat pel cap, sense poder evitar-ho, només començar a llegir aquest al·legat contra els premis literaris que resulta ser No tinc paraules, d’Edward St Aubyn (Raig Verd Editorial, traducció de Yannick Garcia), és si algun dels nostres preuats autors hauria gosat escriure’l.

Edward-St-Aubyn_2899155k

Edward St Aubyn

La segona cosa que m’ha vingut al pensament és que l’obra no podia arribar en un moment més oportú quan encara ressonen, en la mesura del possible que passi en aquest petit país, l’inici de polèmica al voltant del darrer premi Ramon Llull. Una polèmica que, com totes les que encetem, sembla que estigui condemnada a reproduir-se periòdicament des d’angles diferents però amb idèntic rerefons. Si als anys 80 va ser sobre la proliferació i conveniència que n’existissin tants, de premis literaris, ara la qüestió ha esdevingut el símptoma d’alguna cosa més greu que no acaba de rutllar en el món editorial català (o en català), tal com s’assenyalava en aquest mateix digital.

De tot plegat, però, no en té cap culpa l’autor britànic a qui, paradoxalment, tot i passar-se la correcció política per on li ha vingut en gust i ganes, li van concedir, oh paradoxa!, un premi per una novel·la en la qual fa befa i riu a cor que vols de tot el que gira al voltant d’aquesta mena de guardons. Però només se’n fum dels premis, així, en general?

No, és clar. Fóra massa fàcil. És veritat que, qui més qui menys, rep de valent. I de quina manera. I els primers són els del gremi al qual pertany ell mateix. Però el que s’amaga al darrere d’aquesta sàtira corrosiva i més cruel del que sembla, és una punyalada executada amb elegància i un punt de cinisme només temperat pel somriure d’una escena final on els perdedors resulten ser els guanyadors (una mirada compassiva), i per com trenca els papers l’autor/a no menys sorprenent de la novel·la guanyadora…

 

La cultura com a mercaderia

Com s’executa, però, aquesta punyalada i a qui va adreçada més enllà dels premis? Els elements amb què l’autor basteix la història resulten ben actuals: des de la multinacional occidental de pràctiques empresarials poc ètiques i adquirida per empresaris xinesos que, per rentar-se la cara davant l’opinió pública, promou un premi literari en connivència amb polítics, fins a un jurat els membres del qual són triats en funció dels interessos dels anteriors. Al mig del joc tenim l’acolorit gremi dels escriptors i el món editorial també intervingut, en aquest cas, per un milionari rus.

Amb tots aquests ingredients era relativament fàcil caure en l’astracanada. Però St Aubyn se’n surt oferint-nos una novel·la perfectament estructurada on els diversos elements que hi participen van teixint una trama que, com deia fa un moment, destapa temes més complexos i de més calat on els escriptors es converteixen –de forma voluntària o no– en meres comparses d’una comèdia on la cultura és el que menys interessa.

Ja no és tant la problemàtica de la industria cultural el que importa ni els problemes que toquen els que anomenem “creadors”, com la cultura convertida en un producte assimilable a qualsevol altre dels que ofereix el mercat i tractada com a tal: una mercaderia que serveix per a qualsevol cosa. Tot aquest rerefons està adobat amb l’operació de despullament de les misèries de tota mena que afecten els escriptors i membres del jurat i amb qui l’establishment –l’Olimp somniat pels “creadors”– sap jugar per treure’n els rendiments que li interessen.

Aquesta mena de sobreexposició de les febleses – resulta sagnant la paròdia que St Aubyn fa dels corrents del pensament francès, entre altres afers no menys intensos i d’allò més delirants– no ens hauria de fer perdre de vista el que realment busca i aconsegueix l’autor d’aquesta novel·la, però tampoc l’adob de vanitats amb què esta servida a taula.