A bona hora arriba ‘El declive’!

6.11.2018

Qui dia passa, any empeny. I així anem fent. El problema arriba quan assolim una certa edat i mirem enrere amb una mirada dolguda pel passat perdut. I llavors, ve la temuda pregunta, que només de formular-la ja fa mal: ‘Soc feliç?’. I penses si, de fet, ho has estat mai. Fins al diumenge 11 no perdeu l’oportunitat de veure una peça radicalment humana que presenta La Villarroel al voltant de dos matrimonis que arriben a les portes de la jubilació i s’adonen que la seva vida no ha estat res més que deixar-se endur. El declive parla, amb una gran visceralitat, de la caiguda de la vida.

Una escena de ‘El declive’ de Nelson Valente a La Villaroel. Fotografia de Mariana Fossatti.

Nelson Valente és l’autor i director d’aquest projecte que fa parada a casa nostra dins de l’Off La Villarroel, el cicle de teatre outsider que ofereix aquesta sala de Barcelona amb propostes repartides al llarg de tota la temporada –aquests dies també està en cartell Othello i, més endavant, ho estarà A.K.A., que ja s’ha pogut veure a la Sala Flyhard–. La proposta d’El declive se centra en dues parelles d’amics que es troben per conversar, com ho fan habitualment. A partir d’aquí, sense adonar-se’n, comencen a tractar temes sobre els quals no s’havien parat a reflexionar. Els quatre protagonitzen un diàleg gruixut tenyit de negre que els porta a pensar com la vida s’escola entre els dits de la mà com si fos sorra. Però no tots ho veuen igual. I, és clar, això deriva a la discussió.

Ara bé, l’enfrontament verbal no és gens gratuït. Els que per fi poden obrir els ulls, la primera reacció que tenen és passar a l’atac. Després d’adonar-se de la ceguesa amb la qual han estat vivint tota la vida, ara ja ho veuen clar. Ara bé, és un canvi de xip que comporta un preu, i és que potser és massa tard per començar a viure. A més, com que no tots ells pensen igual, es produeix un enrocament de posicions. Una batalla campal entre dos bàndols per reclamar la llibertat i la felicitat. És inevitable preguntar-se com els haguessin anat les coses si aquest episodi hagués tingut lloc en la joventut dels quatre personatges.

Al llarg d’una hora -que és la duració d’aquesta peça-, alguns dels personatges aniran despertant d’una mena de malson que els ha portat fins al moment actual. Es llançaran dards enverinats entre ells fruit de la desesperació per haver perdut tota la vida i l’esperança d’un futur millor. I és aquí on rau la visceralitat d’aquesta proposta argentina, que també està farcida, des del principi i fins al final, d’uns tocs d’humor punyents i elaborats, fets amb gust. En aquest sentit, cal destacar la feina de l’actriu Lide Uranga, eix vertebrador de l’obra. El sarcasme espontani i inconscient del seu personatge, ple d’una ingenuïtat flagrant, és una delícia. Enrique Amido, Carlos Rosas i Cristina Pachi completen el repartiment amb molta solvència. Tots els personatges tenen el seu moment d’or.

És una obra senzilla i sense gaires floritures, va directe al gra. Una aparent facilitat que, segurament, és el secret del seu èxit. No us perdeu l’oportunitat de viure El declive!