73 raons per desenamorar-te

25.11.2015

Què ho fa que ens enamorem? A vegades una fletxa directe al cor que ens atrapa i no ens permet recular. En d’altres ocasions una coneixença per capítols. A cops el descobriment d’allò exòtic, que per diferent, ens atrau. De raons n’hi ha tantes com persones, però si hi ha una cosa que l’enamorament porta de la mà, si més no al principi, són les papallones.

Teatre, 73 raons per deixar-te. © Teatre Goya

Teatre, 73 raons per deixar-te. © Teatre Goya

Unes papallonetes juganeres que, mica en mica, s’instal·len i  desfilen per dins teu i que et fan mantenir una constant cara de felicitat que no ets capaç d’esborrar. Però les papallones, de tant córrer amunt i avall i tant jugar, s’acaben cansant. És llavors quan l’autèntic amor es posa a prova. La rutina del joc s’estableix al cor de les persones i cal afrontar la realitat amb qui tens al costat. Davant d’aquesta situació només hi ha tres opcions: trencar amb la relació, acomodar-se en la rutina o lluitar cada dia per enfortir l’amor que un dia us va unir. Però cap de les tres accions és fàcil de dur a terme ja que totes tres requereixen d’un acte racional. Però quan es parla d’amor, no hi ha raó que valgui, i quan hi ha massa raó, el cor ja no entén de què estàvem parlant.

La Mercè i el Toni fa tres anys que estan junts, però sembla ser que les seves papallones s’estan començant a marcir. Al principi ningú no apostava per ells. Un antisistema i una pija junts? Ells van apostar fort per la relació, però el pas del temps els va anar carregant de massa raons. Massa raons que abandonaven la irracionalitat del cor per establir una realitat massa tangible. Les raons es poden acumular, però quan arribes a la raó número 73 i t’adones que aquella, no per ser la 73, sinó pel seu pes específic, és extrema, has de dir, prou! Però hi ha cap ruptura que sigui agradable?

El Teatre Goya acaba d’estrenar el musical d’aquestes 73 raons per deixar-te que tenen la Mercè (Mercè Martínez) i el Toni (Marc Pujol). Ambdós, ja fa anys que estan consolidats com a actors musicals a casa nostra i ho demostren amb l’excel·lència de les seves interpretacions. La seva complicitat en escena també els juga a favor ja que fan que l’espectador de seguida connecti amb la seva relació. Els acompanyen Abel Folk i Mone Teruel que els fan de pares respectius. Uns consogres que no se suporten i procuren fer-se la vida impossible. Ambdós fan gala de la seva veterania i presenten a dos personatge oposats, com els seus fills, però ben compenetrats. Probablement Mone Teruel, se sent molt més còmode en el musical que no pas Abel Folk que sempre fa de cobla dels altres cantants i es permet el luxe de fer un petit i punyent solo a mitja veu.  De tota manera el salva la seva dilatada trajectòria com a actor, ja que ell no està fet pels musicals i quan balla se’l nota incòmode i rígid.

Tota l’obra és com una relació d’amor massa llarga. Tothom actua bé, tothom canta bé, tot està al seu lloc i tot flueix amb normalitat, però aquí s’acaba tot. L’espectador viu la primera part amb decepció i patint pel què pugui deparar-li el segon acte. Per sort, després la pausa la cosa s’arregla i les emocions comencen a aflorar, ja no és tan sols una obra plana, ara hi ha quelcom que et fa vibrar, ara sí que arriba el moment de la veritat i amb impaciència s’espera l’arribada al clímax final. Però aquest gran final no arribarà. L’obra acaba de manera forçada. Es tanca l’anti-conte de fades de manera tòpica i poc original i això el fa caure.

Cal trencar una llança en favor del magnífic treball musical que Jordi Cornudella i Andreu Gallén ens ofereixen en aquest espectacle. Malgrat no marxes a casa amb cap de les cançons al cap si que pots apreciar la qualitat de la seva composició.

73 raons per deixar-te serà una obra més de la cartellera barcelonina, tant de bo m’equivoqui, però tinc la lleugera sensació que passarà sense pena ni glòria. Però el cert és que tampoc no té massa pretensions i potser ja els va bé tenir una mitja entrada com la que presentava, de manera sorprenent ahir el Teatre Goya, tot i tractar-se d’una nit d’estrena. Possiblement se salvarà pel reclam dels qui estan sobre l’escena. En tot cas serà el públic i les seves raons els qui decidiran quina mena de relació hi volen mantenir: llarga i duradora, un rotllet de primavera, rutinària o una autèntica història d’amor.