11 de setembre. Mantenir la incertesa quàntica

8.04.2019

Al seu bloc personal, bloGuejat, l’investigador, metge i escriptor Salvador Macip (Blanes, 1970) explica el making off de la seva última novel·la, Els finals no arriben mai de sobte, publicada a Enciclopèdia: “És una novel·la que passa durant l’11 de setembre del 2001, així que ja us podeu imaginar que una de les motivacions ha sigut transmetre tot el que vam sentir els qui ho vam viure en directe a Nova York. Vaig començar a escriure la novel·la aquell mateix setembre, com una mena de dietari, esperonat pel meu company de malifetes, en Sebastià Roig, que creia que podria ser un tema interessant i molt literari. Anava anotant fil per randa tot el que ens passava a la dotzena d’amics, tots estrangers, que ens hi vam trobar. Vaig omplir aquella llibreta durant almenys un mes, però quan va arribar el moment de començar a convertir-ho en un llibre, estava massa saturat del tema i vaig haver de guardar-la al calaix. Periòdicament la treia i intentava fer-ne alguna cosa, però m’era difícil se tornar a reviure aquells moments. Potser costa d’entendre ara, però durant anys vam estar força traumatitzats per tot plegat, i l’última cosa que volíem era desenterrar el que havíem patit. Tot i això, em cremava la idea de convertir-ho en un llibre, i el format que més m’atreia era el de la novel·la, ficcionant-ho una mica”. Un llibre escrit en disset anys no es pot menysprear de cap manera.

11 de setembre a NYC

Com bé diu Macip, l’atemptat de les Torres Bessones, després del periple que ha viscut el llibre transformant-se lentament des del dietari in situ passant per l’assaig periodístic que va desestimar fins arribar a la construcció d’un món novel·lístic a còpia de llegir a fons autors com DeLillo, Phillip Roth, John Banville o Julian Barnes, és nomes el detonant d’una sèrie de decisions que hauran de prendre els protagonistes de la novel·la, els quals han arribat a la crisi col·lectiva dels trenta anys i molts d’ells han deixat de pensar en el futur, com trapezistes sense xarxa. La fugida com a mecanisme de defensa. És incontestable és que Salvador Macip ha grimpat com a escriptor a Els finals no arriben mai de sobte. La fondària dels personatges, la seva introspecció, la xarxa de relacions, el conflicte, la reflexió, la crítica social dosificada amb aforismes, són aspectes a destacar que representen un salt mortal respecte a Ullals, per exemple, aquella novel·leta juvenil escrita amb Sebastià Roig.

El final que més importa en el llibre, aquell insidiós que se t‘enganxa a l’esquena i s’alimenta de la teva por, és el canvi de vida que se li presenta al protagonista, el Guillem, un català trentí que porta un parell d’anys vivint a Manhattan acatant la decisió laboral de la seva parella, la Sandra. El món ensorrant-se al seu voltant l’obligarà a prendre unes determinacions que preferiria evitar. El passat, el present i el futur representats per dones. Amb ells, hi ha un bon amic, el Roger, que fa d’observador de tot plegat. Mentre el món embogeix, el Guillem, la Sandra i el Roger hauran d’escollir què volen fer amb les seves vides. Crisis personals enmig d’una gran crisi social. També la crisi de l’autor, que visqué els fets en primera persona i en quedà corprès: aquesta sensació contagiosa de saber que no som davant els efectes especials de cap pel·lícula de ciència-ficció sinó que aquesta vegada la crua realitat se’ns imposa a la retina i ens deixa estupefactes, impotents, tristos i noquejats. El lector, com els personatges, corre per allunyar-se de pressa de l’epicentre psicològic del terratrèmol que està llegint.

La primera part del llibre es titula “Apocalipsi” i consta de dotze capítols en primera persona i molts plans narratius que responen a les accions i els pensaments dels diversos personatges arran d’un mateix esdeveniment: Guillem, cirurgià addicte a les pastilles, es lleva al pis de Manhattan on viu mecànicament amb la seva dona, la Sandra, i li cau a terra la seva estimada tassa de cafè, de manera premonitòria: “Noto com si el trencaclosques estigués a punt de prendre sentit i aquesta anticipació m’incomoda”. Al despatx parlarà de l’atemptat a les Torres Bessones amb la Martha, la seva amant, casada i mare de dos fills, també addicta als opiacis, en un diàleg tenyit d’urgència, un clau desesperat i la ruptura definitiva.

En segon lloc, topem amb unes pàgines de dietari, del mateix 11 de setembre al matí: el jo, en aquest cas, és Roger, amic de Guillem, el qual rep una trucada del seu amic català, Hèctor, que li pregunta: “Ara us dediqueu a estavellar avions contra els gratacels per cridar l’atenció?”. Entaforat al soterrani on treballa, en Roger no s’ha assabentat de res. Astorament i incredulitat pertot. Pànic però reflexió que arriba com un cop de puny: “Els centres de l’horror que tenim al cervell s’han saturat, fins al punt de quedar permanentment desconnectats”. La insensibilitat davant la barbàrie. En ple apocalipsi, algú posa el fil musical. La llei de la inèrcia: “El món s’acaba i jo pensant a anar al perruquer”. Quina imatge tenim de nosaltres mateixos?

L’estil d’Els finals no arriben mai de sobte és de la forma lligada al contingut. La frase breu, la lectura sincopada, com un llarg poema de versos en present, accions ràpides, poc espai per a la faramalla. Interessa narrar, descriure i comunicar l’angoixa de qui va viure l’accident en primera persona. La pressió va augmentant i el llibre de Macip es llegeix d’una tirada. L’escenari, la “ciutat de pel·lícula” que és Nova York, hi és descrit a cops d’imatge, sense frenar una acció farcida de cervells entortolligats per la situació. El desig més potent de tots no es fa esperar: “Tant de bo poguéssim mantenir la incertesa quàntica per a tota l’eternitat”. Som els titelles de la biologia.

Els finals no arriben mai de sobte. Salvador Macip. Enciclopèdia. 309 pàg. 18,50€