Isabel Banal i L’Avenç 400

24.04.2014

Em va fer una il.lusió especial retrobar-te el dia en què celebràvem els 400 de L’Avenç al Born Centre Cultural, perquè et feia a Roma, assaborint els darrers dies de la teva experiència a l’Academia de España. No sabria dir-te si va ser, mentre parlava amb tu de l’escriptor Gabriel Josipovici-convidat de luxe a l’acte- i la seva novel.la Moo Pak, o mentre escoltava els discursos oficials, que vaig pensar que m’agradaria escriure unes línies sobre tu i la poètica portada d’aquest 400. Un parell de dies després, van sortir publicades en els diaris, unes precioses imatges de Marguerite Duras, amb motiu del centenari. Em van traslladar a aquella cambra blanca que vàrem dedicar-li al Museu d’Art de Girona, el 1999, i a les teves llibretes blanques. Les vas penjar emmarcades, amb uns prestatges, blancs, al seu costat. Hi deixares un llapis de color blanc, guixos blancs, un tub de pintura a l’oli blanca, un pot de guaix blanc i una bossa de pigment blanc. Espais d’escriptura, com els “llapis trobats”, una sèrie que vas començar, un dia de febrer, en l’interior de la catedral de Girona. Eres asseguda en un banc, descansant, i decidires recollir un llapis marró que estava abandonat. Vas anotar el lloc i la data de la troballa, com sempre. Tots els llapis tenen la seva història, com nosaltres, com aquestes figures carregades que tant t’agrada retallar dels diaris i revistes, i que enganxes en una pàgina de la teva llibreta. Són la crònica del nostre temps, com les revistes que carregues a la portada d’aquest número 400 de L’Avenç. Tàpies – quines fotografies tan precioses que li feres en el seu estudi, quan en Josep Maria Muñoz l’entrevistà el juny de 2008- Brossa, Plensa, Amat i Pere Noguera t’han precedit en la tradició de L’Avenç de fer portades d’artista per celebrar números rodons. En recordo una d’especial per a tu, la del número 322 dedicat als Camps de Refugiats. Hi ha la instal.lació Allez, que vas fer al Centre d’Art Contemporain de Saint-Cyprien.el 2004. Unes figuretes blanques, d’escaiola, dramàticament carregades, agrupades o soles, deambulen per un mocador de fer farcells; a prop, una bossa de viatge.

M’has parlat, sovint, del que t’ha arribat a marcar el paisatge de la Garrotxa, on vas néixer.  En un moment del poètic passeig que fa Josepovici a Moo Pak, l’escriptor es lamenta que l’element  sorpresa s’estigui perdent. La gent, diu, viatja a tot arreu per veure confirmat el que ja sap i fa fotografies que els recordin que sí, que van ser allà. I fa una reivindicació, que segur que subscriuràs, que “les cames ens portin allà on vulguin, que sortim dels camins fressats i que ho esperem tot i res a la vegada”. I he pensat, tot contemplant els rodets sense revelar que ens ofereixes a la sèrie “Sense revelar”, en què només ens indiques, lloc i data, espai i temps. Les fotografies estan fetes a la Garrotxa. Carregats com estem d’imatges, de referents pictòrics i de reclams turístics, constitueixen un preciós espai en blanc, com les teves llibretes. També hi he pensat mentre fullejava El paisatge d’Olot. La construcció literària de la Garrotxa,  editat per L’Avenç, el 2009. Em puc imaginar la gestació lenta què parleu en recordar el projecte, tu i la Mita Casacuberta, i de com deuríeu gaudir i patir, a l’hora de seleccionar textos i fotografies d’un paisatge tan proper a les dues. Descobreixo mots i línies marcades en verd per tu, al damunt de la ingent literatura que ha despertat la Garrotxa. Són una segona capa, un nou paisatge, llegit, caminat i escrit, com el que dibuixen les teves figuretes blanques estretes de la cultura popular dels pessebres.

Col.leccionistes com som de les petites coses, segur que trobarem el moment per a fer-nos-les arribar. Tinc a la meva taula, la postal que em vas enviar des de Roma. La imatge és de Santa Cecilia in Trestevere, a la nit, i em fas saber una paraula que has après aquell dia: “agevolare”. Em va arribar pocs dies després que t’enviés un trosset de pessebre. Aquest any, tenia ulls d’infant, te’l portava Xavier Benguerel, i procedia del Poblenou, de les seves memòries, publicades, per cert, per L’Avenç. Era, com sempre, la meva manera de recordar-te. I per acabar, avui a la  Biblioteca de Catalunya he llegit un anunci, a l’entrada, i he pensat en tu. Demanen fotografies, escrits i documents d’oficis antics i fan saber que, a les biblioteques i arxius de Catalunya digitalitzen la documentació. Hi ha un llistat de noms, el primer dels quals, és traginer. Ens retrobem a l’exposició que faràs, el setembre, dins el poètic cicle Blanc sota negre comissariat per l’Assumpta Bassas i la Joana Masó a l’Arts Santa Mònica, on tanmateix, va ser convocada Marguerite Duras.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Estimada Susanna, m’has permés tornar a passejar i sentir-me integrada dins aquest text poètic, subtil, íntim…, gairebé com si cada paraula s’enfonsés en la terra humida deixant els rastres de tantes estones viscudes. La cambra blanca de la Duras, les tres unides per una complicitat… Recordes quan llegíem “Escribir”?
    Estimada Isabel, m’ha emocionat aquesta portada de L’Avenç, i aquí al costat també tinc la teva postal de Roma, una altra nit amb el Castell de Sant’Angelo al fons i la paraula que havies après aquell dia: “spegnere”. Una paraula que sovint m’acompanya en moltes reflexions i em porten, de nou, cap aquella cambra blanca del Museu d’Art i molt més lluny encara! Gràcies a les dues!!!