El llibre … De Tàpies, el desig de créixer amb l’art

21.06.2013

De Tàpies

La finestra des d’on us escric dóna al pati d’una escola. Aquest dies tot sembla diferent. Fins i tot, els colors. Les bates s’han quedat a casa i els jocs d’aigua anuncien vacances. Abans que em sorprengui el silenci de l’escola buida, m’agradaria acostar-vos un llibre que va ser presentat, fa uns dies, a la Fundació Antoni Tàpies. Porta per títol … De Tàpies, i ve signat per tota una comunitat educativa, l’Escola Cooperativa El Puig, d’Esparreguera. Resumeix tot un any d’experiències generades al voltant de l’obra d’Antoni Tàpies. Destil·la entusiasme, frescor i curiositat infinita per fer de l’art una forma més per a créixer i estar en el món. Fou presentat per la professora de filosofia Eulàlia Bosch, coneixedora com ningú del projecte educatiu d’aquesta escola, en els seus anys al capdavant del Servei Educatiu del MACBA, i autora de llibres com El plaer de mirarEducació i vida quotidiana i Un lloc anomenat escola.

Els punts suspensius que precedeixen a De Tàpies no podrien dibuixar millor l’ànima del llibre. L’han fet possible els nens, des dels més petits fins als més grans de secundària, els seus mestres i la mà estesa de les famílies. S’il.lustra amb els seus treballs, les seves preguntes i les seves respostes. Som davant una manera d’entendre l’art i la vida, compartida, en aquest cas, amb el Servei Educatiu de la Fundació Tàpies. Encapçala el llibre, un fragment del mateix artista, titulat “El joc de saber mirar”: “En mirar, no heu de pensar mai que la pintura –com totes les coses d’aquest món- “ha de ser”, o el que volen molts que només sigui. La pintura pot ser-ho tot. Pot ser una claror solar enmig d’una ventada. Pot ser un núvol de tempesta. Pot ser una petjada d’home per la vida, o un cop de peu –per què no?- que digui “prou”! Pot ser un aire dolç de matinada ple d’esperances, o un baf agre sortit d’una presó. Pot ser les taques de sang d’una ferida, o el cant en ple cel blau, o groc, de tot un poble. Pot ser el que som, l’avui, l’ara i el sempre. Jo us convido a jugar, a mirar atentament…jo us convido a pensar.”

Les primeres pàgines ens porten a la classe de preescolar, on parlen “d’un senyor amb les mans brutes” que “té les mans de pintura”. Els peus dels nens trepitgen fang, ciment i pintura. Els ulls de Tàpies els interpel.len. Com són els nostres ulls? I la nostra mirada? Del cos a l’objecte. Una senzilla cadira vella els empeny a imaginar altres móns possibles; la veuen com a sedimentadora d’experiència i temps, i la utilitzen per a parlar de sentiments. N’agafen una i la situen davant l’altra, la desplacen en l’espai, lluny i a prop una de les altres, reflexionen sobre la comunicació. Els nens de preescolar es fotografien sota l’escultura Mitjó de la Fundació. A l’escola, el mitjó els porta a somniar i a construir un conte. Una altra història comença al voltant de l’armari. Tàpies els diu que “els objectes quotidians són importants perquè parlen de la vida de cada dia”. També els fa adonar de l’energia que desprenen. A l’escola, amb l’ajut dels pares, comencen a construir-ne un. Els avis els porten retalls i bocins d’una vida. També els ajuden a “tancar la portes a les guerres” i a alçar “portes de Tàpies per la pau”, amb la seva memòria personal. Com han arribat a estar lligats amb un filferro, una bota i un càntir? es pregunten, mentre llegeixen el conte Raspall, de Pere Calders. Miren amunt, cap al Núvol i cadira i dediquen el conte que escriuen “a totes les persones que creuen que la realitat es pot canviar a partir dels somnis i dels desitjos”. Altres treballen els objectes a partir d’unes obres de Tàpies i decideixen fer un stopmotion, amb resultat penjat en un blog. El llibre recull tanmateix la reivindicació de la mirada lenta, atenta, respectuosa i solidària al món que els envolta. Llegeixo: “L’emprenta implica suggerir coses que no es veuen clarament i que no són explicables”. Ens ho diu Tàpies mentre contemplem emprentes fetes pels nens, de colors variats: per a un, són “caramels a la butxaca de l’avi”, per a l’altre, “el somriure de l’àvia”, poden ser “suaus com la mama” o “abraçades del camp”.

El curs l’encetaven, els nois i noies de 13 anys, amb la visita a l’exposició Cap, braços, cames, cos, que hi havia a la Fundació. “Els 13 últims anys de la vida de Tàpies. Els 13 primers anys de la nostra vida”, escriuen, per afegir, tot seguit “13 raons: reflexionar, Tàpies, descansar, treballar, coneixement, cultura, seure, escoltar, somniar, compartir, aprendre, observar, tu.” Amb ells, recupero una preciosa trucada de la meva fillola Núria, de set anys, que m’arribava poc després d’haver escrit un article sobre aquesta exposició, a L’Avenç. Començàvem temporada i curs. Ella acabava d’arribar de visitar la Fundació Tàpies. Em parlà de petjades i d’un home que havia viscut molts anys, d’un llit gros, on havia estat molts mesos malalt, d’un home que havia llegit molt i que tenia una biblioteca enorme. Em parlà de les seves mans i d’uns ulls molt grossos. Recordo que saltà, tot seguit, a parlar-me d’aquells ulls que havia vist un dia al MNAC. També em parlà de pinzellades, de palla i de lletres. L’altre dia, després de la presentació del llibre, vaig trucar-la. Vàrem tenir una conversa deliciosa. Em va portar de nou a Tàpies i a aquella visita, i parlàrem dels treballs de textura que havien fet a la seva escola. Recordo també algun moment de silenci, com si volgués fixar el record o com si l’atrapés de nou el misteri d’aquelles petjades. M’hauria agradat veure-la allà, a la Fundació, al costat dels seus companys, i amb aquella persona que els parlava de Tàpies i a qui deurien seguir amb la mirada extasiada. M’hauria fascinat escoltar les seves paraules llençades en el silenci de l’espai expositiu, com si fossin punts suspensius, ràpidament recollits pels companys i per l’adult, en forma de nous interrogants. Potser la Núria hauria allargat la nostra mirada cap a aquells ulls del MNAC que tant l’havien captivat, i on, precisament, acaben dinaugurar exposició d’Antoni Tàpies, com a la seva Fundació. Ara que la Núria enceta vacances, que podrà eixamplar el temps com vulgui i li deixin els adults, li ensenyaré el llibre i parlarem …de Tàpies.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

4 Comentaris
  1. He llegit aquest comentari després d’assistir a la inauguració a la
    Fundació, al MNAC encara hi haig d’anar. Com sempre en Tàpies amb qui he tingut coneixença, m’ha trasbalsat, en les seves darreres obres, potser l’hi trobo mes força que mai, Aquest escrit de la Susanna Portell m’ha portat a la meva infantesa ja que del 1941 al 47 vaig fer el batxillerat a sobre de l’acadèmia que hi havia a sobre la Sala Gaspar del carrer Consell de Cent, moltes de les preguntes i suggeriment que fan, potser també me’ls vaig fer jo.

    Bravo per l’article