Margarita Andreu (1953-2013), a través de la finestra

17.04.2013
(Cercs, 1953 - Barcelona, 2013)

Margarita Andreu (Cercs, 1953 - Barcelona, 2013)

Era un divendres, a punt d’encetar el cap de setmana, quan vaig escriure un correu a  L’Avenç. Volia fer-los arribar la meva enhorabona a la Núria i al Josep M. per haver obert “una finestra al Núvol” i per haver-nos invitat a “mirar per la finestra”. Aquell dia, l’atzar m’havia regalat un poema sobre els núvols, de Joan Brossa, i em va fer il.lusió compartir-lo amb ells. Porta per títol, “No hi ha prou mots…”. Els vaig parlar de finestres, també, i d’una, molt estimada per mi, de la Caterina Albert, quan des de la seva cambra, i amb el balcó dels somnis obert de bat a bat i de cara a la gran quietud, deixava entrar “les serenors de les nits calmes i la pau suprema de l’infinit”. Fa poc més d’un mes d’aquest correu, escrit amb l’alegria que dóna compartir un moment dolç. Avui, amb sentiments ben diferents, he demanat que m’obrissin la finestra. Necessitava trobar mots entre un mosaic de records i d’imatges deixades per una artista, amiga, amb qui he compartit un preciós viatge, i que ara ha mort.

Us vull parlar de la Margarita Andreu. I ho faig acompanyada per dues imatges que se’m fan, ara mateix, indestriables. Una em porta a recordar-la amb aquell somriure tan seu i amb aquella fortalesa i alegria que desprenia tot i saber-se molt malalta; l’altra em trasllada davant una obra seva, del 2003, que molts de vosaltres coneixereu, a la Gran Via de Barcelona, davant del Coliseum. Es titula Encaix, i és una gran escultura d’acer, en memòria de les persones mortes en els bombardejos feixistes de la Guerra Civil a Barcelona i a tots els pobles i víctimes d’altres guerres. A la Margarita li agradava situar-se dins de l’escultura, mirar enlaire i resseguir aquelles línies que s’escapen cap al cel. Per a ella, era un punt i seguit als seus treballs pictòrics. Avui, per aquells cercles màgics que es dibuixen de tant en tant, he tingut necessitat de rellegir Miquel Pairolí i alguns fragments del seu llibre Octubre. Ha estat, com un sempre, un regal. M’he aturat en un fragment titulat: “Absència. Silenci”. Ens trasllada a les imatges finals d’un documental francès sobre Balthus, amb l’estudi buit, després de la mort del pintor. La càmera es passeja lentament per aquest espai de soledat de l’artista. M’agafo a aquesta imatge de l’estudi, perquè és aquí també, on trobo aquell paisatge que tant m’ajuda a l’hora de parlar de la Margarita.

"Encaix", de Margarita Andreu

"Encaix", de Margarita Andreu

El primer estudi que li vaig conèixer era a la plaça del Pi de Barcelona. Recordo, en entrar, uns papers de color, fràgils i enormement poètics, inundats de color, que penjaven arreu de l’espai. Li agradava suggerir la idea de mobilitat, crear la sensació que el que es veu és una cosa, però que pot canviar a l’instant. Encaix parla també d’aquest instant fugisser, com la vida mateixa. El que es trenca, pot tornar-se a unir. Parla de la fragilitat del temps i de la necessitat d’atrapar la llum, els colors i els sons de la ciutat. Parla de la invisibilitat. A l’estudi, discutíem sobre les relacions de llum i d’espai, del buit i el ple, de jocs de reflexos, d’espais generats a partir de l’arquitectura. Teníem al davant els seus dibuixos, les seves pintures, els treballs en vidre, les seves maquetes esteses a terra, les fotografies i els treballs de vídeo. Li fascinaven els espais buits, els espais de pas. També ens escrivíem, i ens deixàvem paraules a la bústia. Recordo en especial, aquell 2006 en què em comunicà que havia enllestit els treballs de colors del túnel de la Gran Via. Aquí, a velocitat variable, hi desplegà colors, pintura en moviment. Em parlà de com li agradava contemplar l’actuació dels colors, un al costat de l’altre, de com es relacionaven amb la part estructural de les parets i les pilastres. També em parlà del paisatge, com un estat d’ànim. Potser per això, en aquests moments, necessito recuperar aquella imatge plena de llum del seu estudi de la Plaça Tetuan. Aquest era el seu refugi, inundat de treballs encetats, de fotografies penjades a les parets, de maquetes que li permetien viatjar per l’espai i construir noves maneres de veure l’arquitectura. Des d’aquí, també, em parlava dels projectes que tenia a França, Suïssa, Alemanya i a la seva estimada Itàlia. No puc deixar de recordar les seves mans movent-se mentre parlava, aquella necessitat de concentrar-se que tenia quan pensava en la seva obra, i aquells punts suspensius que dibuixava en l’espai. Ràpida i lenta, alhora, forta i fràgil, compromesa, coherent i generosa, així era la Margarita Andreu que he necessitat portar-vos a través d’aquesta finestra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Susanna, m’ha emocionat el text i que hagis pogut escriure recuperant la llum que tantes vegades hem compartit amb la Margarita. Amb ella hem après a sentir la fragilitat de l’instant com a plenitud i ara, des d’aquells silencis seus de les darreres setmanes, ens queda la riquesa dels moments viscuts. I parles de com li agradava suggerir la idea de mobilitat, fer-nos entendre a través de l’obra com les sensacions del què veiem poden canviar en un instant… Gràcies per ser tan autèntica i permetre’m “entrar” de nou en aquesta finestra que has obert des de tantes complicitats amb la Margarita!