Santi Lopera

Santi Lopera

Llicenciat en història i arxiver-gestor de documents

Som més del que es veu

La professió arxivística arrossega una imatge que impedeix que se la valori en la seva completesa. Si dius “arxiver” hom pensarà en pergamins, en cèdules reials, en guants i bates blanques, en edificis històrics carregats de documents incomprensibles.

La professió arxivística arrossega una imatge que impedeix que se la valori en la seva completesa. Si dius “arxiver” hom pensarà en pergamins, en cèdules reials, en guants i bates blanques, en edificis històrics carregats de documents incomprensibles, escrits en llatí i amb lletra il·legible, però d’un valor incalculable. És la imatge incardinada a l’inconscient col·lectiu, si és que existeix tal cosa, que enlluerna la mirada i no permet veure la realitat d’una professió compromesa amb el present i amb vocació de futur.

invisible_man_13

Com fer entendre que un pergamí de compravenda d’un terreny del segle XVI es va constituir amb la mateixa finalitat que el contracte de compra del teu cotxe? És a dir, com a prova perdurable d’una transacció de béns. Potser ara no recordes on has guardat el contracte de compra del teu cotxe, no t’amoïnis, de totes maneres no arribaria a conservar-se cinc segles. El pergamí sí que es va conservar, perquè és un suport més robust que el paper, perquè algú va tenir molta cura de guardar-lo, i gràcies a una important dosi de sort. El pergamí ha perdut, potser, el seu valor primari, perquè aquells terrenys han canviat de titular moltes vegades i contractes més recents han acreditat aquesta situació. Ara, fruit del pas del temps, és un objecte històric que ens dóna informació d’una altra època (tipus d’escriptura, sistema de validació del document, clàusules de dret, etc.), però no es va crear per a això.

Com fer entendre que un document històric en un inici era un document administratiu? Sí, com el contracte de compra del teu cotxe, que, si per alguna casualitat algú se’l trobés l’any 2500, també seria un document històric. El pas del temps pot atorgar valor a un document, però no deixem que això ens impedeixi veure el seu valor primari inicial. Un exemple evident el tenim en el decret de convocatòria del 9N que va signar fa un any el president Artur Mas; un document que, des del mateix moment de creació, es va començar a ponderar pel seu valor secundari (simbòlic, històric) gairebé més que pel seu valor primari (administratiu).

Cal una adequada gestió dels documents per mantenir-ne la integritat, fiabilitat i disponibilitat: la tasca de l’arxiver. I sí, sovint encara portem bates blanques, però els arxius on treballem la majoria no contenen pergamins, sinó documents creats els darrers cinc, deu o quinze anys. També alguns saben llatí i poden llegir pergamins del segle XVI, però treballen davant d’un ordinador, establint polítiques de gestió dels correus electrònics, incorporant en els seus sistemes els criteris de protecció de dades de la LOPD o fixant els models documentals que hauran d’utilitzar a les oficines de tràmit. Aquests arxivers i gestors de documents no recorden la imatge arquetípica de què parlàvem abans, i és que l’arxiver té una imatge social que no es correspon amb la seva feina diària, potser perquè arxivers i ciutadans s’han relacionat poc o gens entre ells. L’usuari tradicional dels arxius és l’historiador, l’investigador o el genealogista que, fonamentalment, treballen en els arxius històrics; però la documentació històrica és poca en comparació amb l’immens volum de la documentació administrativa, i cada dia que passa aquesta balança es desequilibra més. Ja no es fan pergamins, però algú pot calcular quants documents (sol·licituds, instàncies, actes, assentaments de registre, certificats, etc.) es creen cada dia a l’administració pública? La majoria d’arxivers de Catalunya treballa en arxius públics i amb documentació administrativa, però la imatge social de l’arxiver continua sent la de l’arxiver històric. Cal trencar amb aquest desequilibri, cal actualitzar la imatge de l’arxiver, cal explicar al ciutadà quina és la nostra feina, fonamentalment perquè estan en joc els seus drets.

Invisible man

És una veritable meravella poder accedir des de l’ordinador de casa a imatges en alta definició de documents històrics, cal continuar fent aquesta tasca; però el major repte es troba en la gestió de la documentació administrativa, pel seu volum ingent, per les implicacions legals i jurídiques associades, i pels minsos mitjans amb què habitualment s’ha de treballar. Quan els arxivers parlem de posthistoricisme, parlem d’això, de superar l’àmbit estret en què la idea tradicional d’arxiu ens ha tancat, i posar l’accent en la gestió documental que es duu a terme cada dia a totes les institucions. Sobretot perquè és una qüestió superada internament a la professió, on els principis teòrics i metodològics són els mateixos per tractar la documentació històrica i l’administrativa. Aquesta imatge historicista de l’arxivística, artificial i externa, determina les polítiques públiques i limita la professió, perquè no l’entén en la seva complexitat.

Una nova generació d’arxivers vol que l’arxiu sigui un centre d’empoderament de la ciutadania, que la correcta gestió documental i la facilitació de l’accés a la documentació pública siguin una eina amb la qual l’administració pugui retre comptes de la seva gestió, però també un instrument per a la construcció d’una ciutadania participativa, informada i crítica. És necessari, per tant, explicar aquesta potència de la professió. L’arxiver ha de trobar noves maneres de difondre la documentació històrica per promoure l’estudi i el coneixement del nostre passat, com ha fet de forma excel·lent l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona amb el seu projecte Darrera Mirada, però també pot defensar els interessos públics i lluitar contra la corrupció, com va fer l’arxivera de Valdemoro denunciant incursions no autoritzades a l’arxiu municipal, amb la voluntat de destruir documentació relacionada amb la trama Púnica.

L’arxivística és una disciplina desenvolupada per tractar i gestionar la documentació, sigui aquesta històrica o administrativa, i l’arxiver, per tant, un professional global i versàtil. Cal fer visible i reconèixer la tasca diària dels arxivers públics per garantir que podran dur a terme el valuós mandat que han rebut de la societat: conservar i fer accessible la seva documentació per protegir els seus drets i la seva memòria.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació