Retrat d’Elna

Als 88 anys, Lluïsa Casulleras explica per primera vegada la seva estada a la Maternitat d'Elna

Marc Solanes

Marc Solanes

Periodista especialitzat en política, cultura i societat. Postgrau en periodisme literari. Fundador i director del magazine cultural Keep Reading Magazine.

Són dos quarts de cinc de la tarda i els raigs del sol entren vívids per l’entramat que permeten dues grans cortines blanques amb molts més galons que els meus ridículs 25 anys d’existència. Quan arribo al replà, la porta es troba mig oberta perquè jo mateix m’obri pas al seu petit cau, com dient: «si véns TU a casa MEVA, fes els honors de presentar-te TU mateix». La Lluïsa és d’aquestes poques persones despreocupades que ho deixen tot obert amb una confiança cega en la bondat humana que la nostra generació és incapaç d’entendre. I, potser, ja mai ho farà. A la casa es respira aquesta moral perduda en cada detall, curosament netejat dia si dia també, encara que no s’esperin visites, mostrant un ordre gairebé matemàtic perquè els records no es confonguin entre ells. Després de dos petons de presentació, m’ofereixo per portar la safata del cafè fins al menjador, on mantindrem la conversa que fa tant de temps que espero. «No sé quant temps vam ser allà, però imagino que la meva mare va haver de treballar en una cosa essencial perquè s’acollissin a tres cries en aquell moment», m’explica amb la mirada fixa en la meva mentre fa trontollar una petita tassa de cafè amb la nansa trencada que podria passar per una peça de col·leccionisme d’incalculable valor històric.

La Lluïsa (a l’esquerra) amb la seva mare i germanes a Elna

Lluïsa Casulleras té 88 anys i durant la Guerra Civil va ser una d’aquelles poques nenes que va viure durant algun temps a la Maternitat Suïssa o, com se la coneix popularment, la Casa d’Elna. Amb una memòria envejable, Lluïsa m’explica, passant de puntetes per la frontera del dolor, com van arribar fins allà des de Lleida. «Vam fer un viatge aterridor. La meva versió és una mica més suau, perquè només tenia set anys i tinc un record una mica més amable que el de la meva germana gran. Si ella t’expliqués, estic segura que la història no seria la mateixa. Però ella ja no en pot parlar». Amb aquest cop continua explicant una història massa comuna entre els refugiats espanyols i catalans en el seu exili cap a França durant la guerra i massa oblidada per un Estat que no vol recordar. Durant el trajecte explica que van passar per Cervera, on va succeir la tràgica mort del seu pare. «El papà ens va ordenar que anéssim al refugi, perquè just acabaven de sonar les sirenes, i la mare va replicar que baixaríem més tard perquè encara no ens havia pentinat». Minuts després, va caure una bomba al carrer de davant i va destrossar tota la planta baixa de la casa, escala inclosa. El seu pare es trobava a la porta. «Sóc incapaç de recordar com vam baixar, perquè l’escala ja no hi era», em repeteix fins a tres vegades, en una incògnita que, per insignificant que sembli, recull tot el dolor contingut en aquestes gairebé nou dècades en què recordar sempre havia estat prohibit.

Cal recordar sempre totes aquelles històries que ens defineixen i ens retraten. Per bé i per mal. I en un dia com avui ha sortit a la llum una de les històries més ben guardades de segle XX: el testimoni d’algú que va viure en una de les institucions de maternitat més importants durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, que va permetre el naixement de 800 nens i nenes de refugiades jueves i espanyoles. Amb el cos lleugerament encorbat cap endavant, més pròpia d’algú situat en els seixanta que d’una persona nonagenària, l’exercici d’una pressió cada vegada més intensa sobre la preuada tassa de cafè i una mirada d’ulls blanquinosos gairebé transparents que, més que observar, et travessen, calcula amb exactitud cada paraula que surt de la seva boca amb uns segons d’indestructible pausa entre frase i frase. La safata que he ajudat a transportar i que jeu tan pacient com ella sobre la taula té, almenys, tants anys com jo. Un exemple de la cura de tot allò que ha aportat alguna cosa positiva a la seva vida, ni que sigui per contribuir al fet que el cafè es pogués prendre al menjador cada dia sens falta durant el darrer quart de segle.

El dolor i la paciència de la seva joventut es reflecteixen en unes arrugues profundes però elegants, més verticals que horitzontals, que complementen tot allò que explica amb un infinit ventall de ganyotes i expressions. Quan per fi van aconseguir travessar la frontera, l’any 39, van veure absolutament destrossat el seu anhel de llibertat en ser confinades al camp d’internament d’Argelès-sur-Mer, construït pel govern francès aquell mateix any. «No sé quant temps vam trigar en sortir d’allà i establir-nos a la Casa d’Elna. Tinc aquesta etapa molt borrosa i hi ha moltes llacunes…», explica traspassant lleument la frontera del plor que s’havia proposat de no travessar a l’inici de l’entrevista. Si els records més borrosos són els d’un camp de concentració, prefereixo no imaginar què els ha fet oblidar. Tendes de campanya fetes amb palla, aigua extreta de forats construïts a la sorra, per no parlar de la incapacitat total per defensar-se de la ventada i el fred que colpejaven la platja durant l’hivern. No importa el com ni el perquè, em diu, sinó que finalment van sortir d’allà per recalar a la maternitat. «La meva mare era barretera de professió, així que encara em pregunto com va acabar treballant-hi ajudant a donar a llum a les desenes de refugiades que arribaven allà procedents d’Espanya». Els fills de l’infern. Nadons portats al món per llevadores i voluntàries que havien viscut o vivien un malson igual o pitjor. Per descomptat, ella no adjectiva negativament ni una sola vegada res de tot allò viscut. Un temperament fort, rígid i indestructible davant d’una de les situacions més terribles que pugui patir un nen durant la infància. Filla d’heroïna i heroïna de si mateixa.

«Mai havia explicat aquesta història, ni als meus propis fills. És una cosa que no volem recordar», explica. Però algú ha d’escriure-ho perquè quedi patent un dolor que encara avui és més viu que mai. Com va dir Eisenhower quan va entrar en Auschwitz: «Gravin-ho tot. En algun moment algun bastard s’aixecarà i dirà que això mai va succeir». No vull imaginar què m’explicaria la seva germana gran si accedís a parlar amb mi després d’aquesta versió més “suau” de tot allò patit, segons m’explicava la Lluïsa al principi de la conversa. Potser aquest silenci hermètic ja revela a crits què ens explicaria si obrís la boca. Potser sí que hi ha coses que no han d’explicar-les certes persones, potser hi ha monstres que no han de despertar mai més, o potser la meva fam periodística ha trobat un mur moral infranquejable per primera vegada. Mesos més tard, van tornar a Lleida amb tren, un cop finalitzada la guerra. «La meva mare tenia un tumor que li havia crescut moltíssim i ja no podia fer pràcticament res per ella mateixa», explica. Un cop a la ciutat, van anar fins a Vilanova de Bellpuig, a casa dels seus oncles, on finalment va morir. Arribat a aquest punt ja no hi ha esforç al món que pugui retenir les llàgrimes, que li cauen a raig. Vet aquí una de les grans figures anònimes de la guerra que, a la rereguarda, va aconseguir salvar desenes de vides. Menys la seva.

Espero fins que aconsegueix recompondre’s i m’acomiado d’ella amb una abraçada sincera però calculada per no afligir-la encara més. M’acompanya fins a la porta per acomiadar-se i veure com baixo per l’escala. És d’aquelles persones que no et reben però que sí que et diuen adéu, que donen per suposades les benvingudes però que temen els comiats. Potser observa com tiro escales avall per si fos l’última vegada que ho veiés. Potser és l’instint romanent del que s’ha viscut, dels continus comiats a les que s’ha vist forçada durant els últims 88 anys. Potser es tracti d’això, de gaudir com si fos l’última vegada que “baixes una escala sencera”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació