Les víctimes del franquisme i el poder dels arxius

Aquest dijous, el Parlament ha aprovat la Llei de reparació de les víctimes del franquisme. El text definitiu presenta variacions significatives respecte de l’inicial, sobretot pel que fa a l’obligació de publicar un registre de les víctimes dels consells de guerra per part de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Hem d’agrair la receptivitat dels grups parlamentaris i dels impulsors de la llei, començant per la Comissió de la Dignitat, a les aportacions fetes conjuntament per l’Associació d’Arxivers de Catalunya i Arxivers Sense Fronteres.

Creiem que és esperançador i alhora molt significatiu que en la primera llei de desconnexió s’aposti també per trencar amb la tradició d’entendre el patrimoni documental com un fet estrictament cultural. La disposició final de la proposició allibera conscientment per primer cop els fons d’arxius històrics del marc normatiu patrimonial (Llei 9/1993) i els eleva a categoria d’informació pública. Hem defensat en diverses ocasions que la relació de la societat amb els arxius és essencialment cívicopolítica. Pel que fa al present, en l’actual context de govern obert, això es veu força clar: la informació que generen avui dia les administracions pertany a la ciutadania, però només mitjançant la correcta gestió documental és possible la rendició de comptes dels governs i la garantia de drets dels governats. Pel que fa als fons històrics, contràriament, preval la visió que es tracten de mers testimonis del passat, d’un conjunt d’informació fiable derivada de l’activitat dels seus productors. Res més lluny de la realitat: de la interpretació que l’arxivística fa del seu context de creació i gestió en depèn el seu valor i, d’aquest, la multiplicitat d’usos que la gent en pugui fer.

Com el cas dels consells de guerra evidencia clarament, sense la participació dels afectats o dels seus familiars la contextualització arxivística (la fixació del significat primer del document) no pot ser completa. Cal afavorir, per tant, la desintermediació entre el patrimoni documental i aquells col·lectius que més directament es veieren involucrats en la seva creació. El registre de víctimes encarregat a l’Arxiu Nacional de Catalunya és el primer pas cap a la reapropiació política dels expedients judicials per part d’aquells que, en rigor, no van cometre cap crim. Una reapropiació que ha de permetre recontextualitzar els consells de guerra i convertir-los d’arxius de repressió en arxius de reparació. És aquest el millor mecanisme de nul·litat possible, perquè, com ja hem dit alguna altra vegada, no depèn de cap tribunal.

Per tal que aquesta nul·litat cívica dels judicis del franquisme sigui efectiva, però, cal acompanyar el registre de la democratització d’accés als fons d’aquest període. Si, fa deu anys, a l’empara de la llavors recent Llei de memòria històrica es van dur a terme un destacadíssim nombre de recerques historiogràfiques i activitats lligades al setantè aniversari de la guerra civil espanyola, ara, que es compliran vuitanta anys de la desfeta republicana i quaranta de la mal anomenada transició democràtica, ha arribat el moment de transcendir la memòria i treballar en l’assoliment de la rendició de comptes històrica.

I és que més enllà de les narratives públiques que, com en tota societat democràtica madura, aniran fluctuant segons les hegemonies polítiques de torn, hem de garantir una relació directa i fiable de la ciutadania amb el patrimoni documental. Una relació, per tant, que s’ha de canalitzar a través de l’estructura arxivística del país. Cal obrir els arxius perquè actuïn com a nodes d’apoderament cívic i perquè puguin alliberar tot el potencial de canvi social que suposa el tractament comunitari de la informació que conserven. Volem posar l’expertesa de la nostra professió al servei de la societat perquè, a partir de l’accés directe als fons, tothom pugui participar en un necessari exercici de reflexió sobre com es guanyen i es poden perdre els drets individuals i col·lectius.

D’exemples recents de com articular aquest exercici en tenim alguns. Només cal recordar l’espectacular portal d’Europeana dedicat als cent anys de la Primera Guerra Mundial. És un bon model a seguir, sens dubte. Però, més enllà de l’existència d’un portal que serveixi de referent, l’important és teixir un pla coherent que impliqui i faci valdre la capil·laritat del Sistema d’Arxius de Catalunya en la construcció d’un futur més lliure i més democràtic a partir de la socialització del nostre patrimoni documental.