La memòria ens farà lliures

De quina manera s’han construït els relats del passat d’una ciutat? Com ens afecten avui? Són les eines idònies per pensar la ciutat del futur? Qui conforma el relat dominant?

El cofundador d’Interference Archive, Kevin Caplicki va viure en primera persona i en directe el col·lapse originat dilluns a El Prat després que el Tribunal Suprem dictés la sentència. Acabava d’arribar a Barcelona amb el seu company Dane Spudic i es va trobar que milers de persones s’havien plantat a l’aeroport de Barcelona per mostrar rebuig davant del veredicte. Enmig d’una Espanya a la deriva i Catalunya més alçada que mai, Spudic i Caplicki van veure que els manifestants disposaven de bitllets falsificats proporcionats pel Tsunami Democràtic amb la finalitat d’accedir a les terminals.

Els membres d’Interference Archive, que des de Brooklyn arxiven i col·leccionen tot allò que els moviments socials creen per difondre i promoure les seves accions, hi van veure una evidència d’una indubtable producció cultural procedent d’un moviment social, avui incombustible als carrers del país. És a partir d’un bitllet de vol dotat d’una determinada finalitat que és possible traçar la relació entre la producció cultural i els moviments socials. És una manera de dir-nos que l’arxiu comença amb els altres i que allò que el legitima és la vitalitat dels creadors, capaços de tenir el control de les seves narratives.

No sé si us havíeu preguntat mai si un un bitllet d’avió podria denominar-se “document” i amb tot el que això implica. Jo, almenys, no. En primeríssim lloc, considero que implica un exercici inèdit de memòria. Fer memòria – i memòria viva – que respiri, transpiri i s’oxigeni per carregar de sentit la comunitat. La memòria ha estat el mecanisme, des de la vetustat dels temps, per teixir els rastres de la història. Per això, és important preguntar-se “què faríem sense història?”, sense allò que ens forma i conforma i ens explica què venim a fer al món.

De quina manera s’han construït els relats del passat d’una ciutat? Com ens afecten avui? Són les eines idònies per pensar la ciutat del futur? Qui conforma el relat dominant? Quines veus han quedat excloses d’aquest relat imperant? Què fem sense documents? Aquestes són algunes de les qüestions que Vicenç Ruiz, vocal de recerca de l’Associació d’Arxivers-Gestors de Catalunya, Quim Borràs, arxiver en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Salma El Tarzi, artista i activista egípcia, i els fundadors d’Interference Archive han intentat respondre i fins i tot matisar amb tots els seus blancs i negres al Centre Cívic La Casa del Rellotge en una taula rodona celebrada en el marc del projecte Memòria viva, festa de comunitats de memòria, que portava per títol “Fer memòria amb (i sense) documents: un debat sobre arxius i altres històries”.

Bastir relats sobre el passat mai ha estat fàcil. Documentar el present, tampoc. Treballar el futur, encara més. Les societats generen narratives i relats a cop de rellotge, o en aquests temps tan líquids, fins i tot a cops de tuit. Si ens remuntem a l’any 1871, ja disposem de documents produïts i preservats en un context d’allò més revolucionari: les fotografies que il·lustraven el sacseig ocasionat a la Comuna de París. 73 anys després, quan no existia encara la cartera cultural als ministeris, Gerrit Bolkestein, ministre d’Educació holandès d’aleshores, va fer una crida a la ciutadania per preservar la documentació no oficial i així donar testimoni de l’invasió de l’Alemanya nazi; considerava que els documents oficials no eren suficients. De fet, una de les primeres persones que van atendre aquest edicte va ser Anna Frank.

Per tant, a l’alçada de l’últim quart de segle XIX, ja s’obria una primera escletxa entre els relats en marcs institucionals i no institucionals. Tot allò no institucional ja venia impregnat d’un esperit altament col·lectivista. Un segle que entrava a les acaballes i albirava un nou segle en clau revolucionària, era capaç de fer i crear la cultura de tots i per a tots. Ja ho tenen això, les èpoques convulses, ens diu Salma El Tarzi, una activista acabada d’aterrar d’Egipte. Ella també va quedar atrapada a El Prat; explica que no podia veure res del que estava passant, ja que no la deixaven sortir. Es veia incapaç de documentar, almenys per mitjà dels ulls, una realitat latent. En aquest sentit, El Tarzi parla d’assumir els arxius de manera activa. “Vinc d’un lloc que ha censurat i censura la documentació; la gent esborra la memòria dels seus telèfons. Per tant, em sembla una paradoxa total que hagi vingut jo a aquí a parlar-vos d’arxius quan m’he vist obligada a destruir la meva pròpia memòria” reflexiona l’artista egípcia. És evident que la Primavera Àrab ha fet mal, molt de mal en un país que en prou feines ha pogut despertar en democràcia. La cineasta egípcia va decidir documentar el conflicte a través del col·lectiu de vídeo-activistes Mosireen. El fons audiovisual de Mosireen es va posar a disposició de l’arxiu 858, un mitjà actiu de resistència, accessible i de fonaments antiarxivístics. El Tarzi ens ensenya que 858 no només és un total d’hores de gravació; 858 és l’hic et nunc del significat més comunitari dels arxius, aquells capaços de ser part de la resistència activa sense contribuir només a la preservació. D’aquesta manera, els arxius esdevenen no només difusors culturals, sinó una atmosfera de defensa dels drets humans. Tot i així, a voltes, aquells fonaments democràtics i oberts es dissipen quan es tracta de salvaguardar el subjecte d’un relat. Sobre això, la cineasta cairota no en té cap resposta, tan sols té clar que “el subjecte és actiu i introdueix una narrativa justa, però quan hi apareix i no hi participa conscientment és quan sorgeixen els problemes de propietat”.

Des d’El Caire fins a Nova York: és un dels viatges que ens proposa Memòria viva, festa de comunitats de memòria. A Nova York hi trobem Interference Archive, un arxiu comunitari que recull materials produïts pels participants de diversos moviments socials d’arreu del món. Per tant, s’hi arxiven aquells materials que documenten realitats no institucionals o aquelles activitats voluntàries i cooperatives, des de l’accident nuclear de Fukushima fins al cinquantè aniversari del maig de 1968. Aquesta mostra tan plural, al mateix temps que internacional, es classifica per mitjà de temes i formats. D’alguna manera, Interference Archive ens diu, a través d’un manifest afany col·lectivista, que és necessari documentar qualsevol element que hagi estat garant de la transformació social. Un afany col·lectivista que sovint topa amb el gegants tecnològics que distribueixen enormes dades d’informació i ens empenyen a viure en una il·lusió d’arxiu.

El document però, ens interpel·la. Ens mira, ens parla i sentencia les veritats de les derives del món. I el més important: ens diu qui som i per què hi som, ens encoratja a ser persistents. I nosaltres encomanem la missió de la persistència als arxius. Si fem l’exercici de fixar la mirada a l’arxivística de casa nostra, ens adonem que el teixit social català sempre ha presentat moltes formes d’arxivística social. Aquesta feina ha estat assumida per l’Arxiu Municipal de Barcelona des de l’època contemporània. Quim Borràs, l’arxiver en cap, parla d’una estructura oberta amb 48 fons no municipals que tenen l’objectiu de recollir la memòria històrica de la ciutat. En aquesta direcció, Borràs remarca que cal destacar l’arxiu com l’Arxiu de la Ciutat, suprimint-ne l’afegit “municipal”. De fet, la creació del Consell de Cent va permetre la fundació de l’arxiu barceloní, que ja acumula vuit segles de trajectòria lligats a l’acció social i cultural dels barris. D’aquest ànim volcat als barris neix la Xarxa d’Arxius de Districte l’any 1988. L’accés és segurament la possibilitat més desconeguda que envolta el fenomen arxivístic. Per això cal practicar l’acció comunitària. L’arxiver en cap del consistori barceloní reconeix que no s’ha fet bona feina a l’hora d’explicar com donar accés als ciutadans, però també constata que en la seva mesura han practicat l’accés i s’hi han jugat la pell. L’arxiu ha de ser per a la gent i fet per la gent, ja sigui per dipositar-hi, preservar-hi, estudiar i fins i tot reparar la memòria.

No obstant això, res no neix amb la idea de fer memòria, sinó en el fruit de donar sentit a un present. Manuel Castells ja feia referència fa pocs anys a la democratització de les vivències. Dimarts l’arxiver Vicenç Ruiz també ens comminava a fer memòria. Si avui arxivar ja no és generar, i contràriament eliminar, cal construir èticament el present per sembrar terreny per a la democràcia futura. La preservació d’històries locals, sovint desconegudes i allunyades de l’esfera mediàtica, han marcat els compassos de la civilització. Una civilització que s’ha aferrat a les grans plataformes i a la seva debilitació i, alhora, al control constant d’informació.

El futur però, ens demanarà urgentment que documentem a ritme incessant: que guardem el bitllet falsificat de Tsunami Democràtic, els posters de les organitzacions socials i sindicals penjats al metro en motiu del rebuig a la sentència, els pamflets tacats de sang… Abans que les grans corporacions ens guanyin la partida, cal aprendre a generar memòria i a explicar els nostres, els seus, els meus i els teus episodis. Avui són bon temps fer memòria. Avui la memòria ens farà més lliures.

Podeu consultar el programa a la pàgina Memòria viva, festa de comunitats de memòria. També podeu seguir totes les activitats al minut i possibles canvis de data al Twitter de @CulturaVivaBcn.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació