El meteorit que vindrà

“no es veya cap núvol en lo món, y féu clarejà la terra com un llampech, y aleshores alsí lo cap al cel y vatx veura un tros de cel bon y obert ab un forat rodó que y auria passat de corraguda qualsevol casa de Catalunya, y se veya dit forat tot vermell de foch molt ardent, […], se sentí dal al cel com un tir de artillaria y de aquex un altra y altra y després comensaran a sentir los tirs espessos, […] y ab algunas parts digueran que aleshoras ab la bonió caygueran unas pedras negras del cel que passaven tres lliuras y altres dues y mitge”

Amb aquest llenguatge col·loquial ens descriu un pagès del 1704 la caiguda d’un meteorit a prop de Matadepera, extret de la transcripció del Llibre de notes dels hereus de Can Torres. Una de les múltiples notícies que recopila aquest document, inclòs en un fons patrimonial custodiat a un arxiu públic. Gràcies a un estudi detallat, sabem que no és l’únic testimoni escrit de la caiguda del bòlit, però si que és l’únic testimoni visual que es va molestar en escriure-ho. En aquella època no hi havia cap autoritat meteorològica així que el testimoni ho escrigué en un lloc on sabia que es preservaria, el llibre de notes de la casa pairal on vivia. Us convido a consultar la digitalització del llibre de notes, val la pena.

De la mateixa manera, persones anònimes de totes les classes i condicions van començar a escriure les seves vivències, extremadament personals, durant la Gran Guerra (1914-1919). Per aquella persona, el lloc més important on plasmar el seu testimoni era un dietari personal. Potser els seus descendents no el van llençar per raons sentimentals, qui sap, la qüestió és que ens ha arribat als nostres dies i ara podem veure la Gran Guerra amb un ulls diferents al discurs oficial, tal i com ens proposa actualment el portal Europeana.

Actualment, amb la perspectiva que ens proporciona el temps hem determinat que un llibre de comptes d’un mas o un diari personal d’un nen de la I Guerra Mundial tenen valor, el suficient com per abocar-hi recursos públic per la seva preservació i difusió. Qui sap si d’aquí uns anys, els blogs de la generació perduda de la crisi econòmica de principis del segle XXI seran matèria d’estudi i de conservació.

Aquests documents estan elaborats des de la privacitat, és a dir, no estan ni concebuts ni elaborats dins d’un marc jurídic que els reguli. Només amb el pas del temps aquests testimonis escrits esdevenen patrimoni documental, només llavors els protegeix la llei. Els fons personals, els fons patrimonials, col·leccions i fins i tot alguns fons empresarials estan constituïts per aquest tipus de documentació. La seva característica bàsica és està al marge de qualsevol normativa, o caràcter formal, és a dir, són documents informals.

En contraposició als documents informals que hem esmentat, trobaríem els formals, aquells documents produïts o rebuts dins d’un marc jurídic, el qual pot anar des d’una nòmina fins a la multa d’aparcament que us vareu trobar el passat dissabte. Gairebé tota la documentació que considerem important, com ara l’escriptura del pis, està concebuda dins d’un marc jurídic específic, amb unes característiques formals que els revesteixen d’autenticitat.

Però com hem vist abans no tot allò que està vestit de formalisme pot ser important, sobretot si ho mirem amb el prisma dels anys. Un exemple el trobem en les negociacions entre Junts pel Sí i la CUP. En un article anterior d’en Vicenç Ruiz, plantejava què se’n faran dels documents derivats de les negociacions. Les converses, les sessions dutes a terme entre aquestes dues agrupacions es fan al marge de qualsevol formalisme. De fet, es podrien reunir en un Mc Donald’s per debatre qui serà president de la Generalitat o quina és la prioritat en matèria social. Les reunions són informals, es fan al marge de qualsevol formalisme jurídic o normatiu. El clam popular ha començat a fixar-s’hi i ha obligat als membres de la mesa de negociació a aplicar-hi elements formals, com ara aixecar acta de les sessions i lliurar una còpia dels enregistraments sonors o audiovisuals a una autoritat pública, com és la presidenta del Parlament de Catalunya. Si realment es dugués a terme una iniciativa d’aquest tipus seria un petit triomf per la transparència. Ara bé, si les actes o les gravacions quedessin en mans dels partits la transparència es dissoldria. No deixen de ser dos entitats privades en una reunió. Sí, entitats privades, els partits polítics són particulars, i la documentació que generen és de titularitat privada. Això implica algunes coses, com ara l’eliminació indiscriminada de la documentació. Certament hi ha algunes limitacions legals al respecte, però rares vegades es respecten. No entraré en l’àrida i opaca normativa que envolta la documentació pública i privada, ho sento amics juristes.

Durant la meva curta vida professional he sentit en boca de funcionaris i electes la frase següent: “Ah! Però ens pensàvem que només s’havia de guardar la documentació durant 5 anys fiscals”. La meva resposta, arrencant-me internament dels cabells, es centrava en explicar que la documentació generada per una Administració Pública, sigui quina sigui la seva funció, no es pot eliminar de qualsevol manera. Existeix un protocol per fer-ho i el més important de tot, no tot es pot eliminar. Aproximadament un 20% de la documentació generada per l’Administració és de conservació permanent, a perpetuïtat… En canvi, una entitat privada, com ara una empresa, una fundació, un partit polític o vosaltres mateixos, no estan obligats a conservar la documentació més enllà dels 5 any fiscals. Això fa que la preservació d’un del fons documental d’una entitat privada sigui fruit d’una voluntat. Les motivacions poden ser molt positives, com fer efectiva la transparència. Però també poden ser per motius econòmics o fins i tot de prestigi, com fa Moritz o el Futbol Club Barcelona. Les empreses i professionals de més èxit exploten el seu fons documental com si fos un element més del seu brand marketing.

La informació és poder, i l’abundància o l’absència d’aquesta és indicatiu del estatus social de l’empresa on treballeu o en el partit polític on militeu. Per aquest motiu us dic: sospiteu d’aquelles entitats que només guarden fotografies o biblioteques i després li posen l’etiqueta d’arxiu, perquè voldrà dir que han eliminat sistemàticament la documentació administrativa, el vertader testimoni de l’activitat de l’entitat. Qui sap si per ocultar la seva mala gestió, la corrupció o la seva ignorància. Resumint, no jutgeu en nom de les futures generacions què és rellevant i què no ho és, assessoreu-vos per un professional abans de fer-ho, pregunteu al vostre arxiu públic més proper, perquè si deixem que aquells que tenen alguna cosa a amagar decideixin per nosaltres no deixarem cap rastre de la vida actual, només un discurs artificial del passat que deixa de banda a les persones informals, com tu i com jo.