El Manuscrit Voynich i la bellesa de l’il·legible

Ningú no sap qui el va escriure, ni amb quin propòsit, ni en quina llengua: el Manuscrit Voynich és tot un enigma. És un volum vell i descosit, escrit cap al segle XV amb un alfabet igualment desconegut, i és farcit d’estranyes il·lustracions, tan obscures com el món tenebrós del qual van sorgir, una edat mitjana que, encara que passada, era llavors ben present. Des de fa més de mig segle és a la Biblioteca Beinecke de llibres rars i manuscrits, a New Haven, i ara se’n publicarà una edició facsímil.

Per tal que experts i curiosos puguin acostar-se al Manuscrit per estudiar-lo i mirar de descobrir origen i significat, o tan sols per admirar-lo, l’editorial burgalesa Siloé, coneguda per l’alta qualitat dels seus treballs, ha estat escollida per fer-ne una edició facsímil, que serà ben acurada.

Criptògrafs, lingüistes i erudits d’arreu del món estudien aquest manuscrit d’ençà que se sap que hi és, però fins ara ningú no ha aconseguit desxifrar-ne ni una sola paraula. La set de fama d’alguns, però, ha donat origen a traduccions falses, que la comunitat científica no ha trigat gens a rebutjar.

El nom del manuscrit es deu a qui el va descobrir, Wilfrid Voynich (1865–1930), un llibreter i antiquari polonès que el va trobar, i comprar, en 1912. El Manuscrit Voynich té 234 pàgines, i sembla un tractat d’astronomia i cosmologia amb una sèrie de receptes alquímiques i esotèriques. Les il·lustracions representen un herbari de plantes no identificades, moltes de les quals no corresponen a cap planta coneguda. Sembla per tant un recull d’apunts científics, però la perfecció de la cal·ligrafia i la netedat del text fan que hom en dubti.

Als manuscrits medievals abunden taques, correccions i altres imperfeccions pròpies de la feina feta a mà, però al Manuscrit no n’hi ha cap. Cada pàgina es veu impol·luta, immaculada, impecable, i la cal·ligrafia es veu elegant i fluïda. Són pàgines de vitel·la, que és pell de vedell o de moltó, adobada i preparada per a l’escriptura i la pintura, i que és més fina, més llisa, més suau que el pergamí. La tinta del text i el colorants de les il·lustracions també són de qualitat. És per tant una bona edició, cara, i aquest fet, i la curiosa netedat de les planes, susciten teories diverses, contradictòries.

La hipòtesi més plausible sobre l’autoria del manuscrit apuntava fins fa poc a l’alquimista anglès Edward Kelly (1555–1597), un escrivà acomiadat i condemnat per falsificar documents oficials. Extravagant i aventurer, podria haver creat el document, amb un contingut del tot inventat, per estafar l’emperador Rodolf II d’Habsburg (1552–1612), mecenes de científics, però també d’impostors.

Kelly tenia personalitat i prou mitjans per cometre el frau i llavors es pot pensar que volgués fer un bon negoci tot venent-li el llibre, com si fos quelcom de misteriós que amaga un tresor, a l’emperador Rodolf. Ara, però, una prova amb carboni-14 permet datar la vitel·la de les pàgines entre els anys 1404 i 1438, és a dir, més d’un segle abans que Kelly hagués nascut, i és improbable que aquestes pàgines hagin esperat tant de temps abans de veure’s escrites.

Fos qui fos, l’autor va dedicar-li temps i diners, el llibre degué de costar-li ben car, perquè a més hi va incloure folis desplegables. Això indica que l’autor podia accedir a comprar productes cars i de bona qualitat, però alhora aquest fet contrasta amb algunes de les il·lustracions, que són dibuixos poc curosos, primitius, semblen d’un nen.

Es pot pensar que l’autor va voler deixar ben amagat un contingut que li hauria pogut resultar perillós fins a comprometre la pròpia vida, perquè les autoritats del moment castigaven la bruixeria amb extrema severitat. I és en aquest context que algunes veus sostenen que el llibre amaga efectivament un missatge perquè pensen que el text pot obeir la llei de Zipf, que és un principi matemàtic que determina la distribució de la freqüència d’ús de paraules en els textos. Els patrons de distribució d’allò que semblen paraules al Manuscrit, però, semblen apuntar en una altra direcció.

Tal vegada l’autor volia amagar un missatge, però també és possible que només volgués engalipar tot fent pensar que hi havia gat amagat quan en realitat no n’hi havia cap. Alguns grafemes del manuscrit s’assemblen als ara coneguts com alfabètics, però això és justament el que caldria esperar d’un seguit de gargots que algú pretengui fer passar com un idioma real.

El fet concret és que les tècniques criptogràfiques més modernes no han pogut desxifrar ni una paraula del Manuscrit. El lingüista Gordon Rugg, de la Universitat de Keele, i el físic Andreas Schinner, de la Universitat de Linz, afirmen que no hi ha cap codificació i que, per tant, s’ha de pensar que el Voynich, manuscrit nascut quan els mètodes criptogràfics eren força simples, no amaga cap missatge codificat.

Rugg, en particular, pensa que l’autor volia fer creure que el llibre contenia missatges misteriosos i que, per fer-ne el text, va poder utilitzar certs codis històrics com ara la reixeta de Cardano, una plantilla foradada que, tal com permet revelar textos ocults, també pot servir per generar escrits sense sentit.

Aquesta hipòtesi explicaria per què els criptògrafs no van aconseguir de trobar-hi cap missatge. Però aquesta teoria no pot explicar per quin motiu, amb quin objectiu, l’autor del Manuscrit va fer una obra costosa i complicada. La hipòtesi d’una estafa, la voluntat d’un engany, el desig de saber-se posseïdor d’un secret transcendental es fa ara més plausible.

És un enigma intrigant que es resisteix, és gairebé una obsessió, l’atracció irresistible per l’allò misteriós, per la bellesa enigmàtica. I tantes mirades miren i miraran el Manuscrit que acaben descobrint quelcom de ben colpidor: el valor, la bellesa, l’impuls incontrolable envers l’il·legible.

L’enigmàtica atracció de l’il·legible

El Manuscrit Voynich és il·legible, però les il·lustracions ens evoquen una època que va produir textos estranys: alquímia, màgia, ritus, esoterisme, ocultisme, superstició, llibres prohibits, avui bellesa. Vet aquí alguns.

El Llibre de Soyga es un tractat de màgia del segle XVI que, entre altres característiques de la cabalística que llavors era popular, conté 36 taules de lletres sense un ordre aparent. Desaparegut durant segles, el va identificar la historiadora Deborah Harkness el 1994 a la Biblioteca Britànica, catalogat pel seu títol alternatiu: Aldaraia.

El matemàtic James A. Reeds va assumir aleshores el repte irresistible de resoldre l’enigma de les taules, i ho va aconseguir: les lletres tenen assignat un valor numèric, i cada taula està basada en una paraula màgica, relacionada amb l’astrologia, que permet calcular la resta de lletres. Així, d’una manera simbòlica, a partir d’una llavor l’algorisme crea un univers. El significat de les taules, però, continua que és un misteri.

El Còdex Rohonczi és una col·lecció de documents escrits amb un sistema d’escriptura no identificat. Amb 448 pàgines de paper venecià, té 87 il·lustracions d’escenes religioses, laiques i militars on conviuen símbols cristians, pagans i musulmans. Aquí també va haver-hi traduccions que la comunitat acadèmica no considera vàlides. Científics hongaresos consideren que aquest còdex és un engany de l’antiquari Sámuel Literáti Nemes (1796–1842), conegut per diverses falsificacions que van aconseguir enganyar no pocs erudits del seu temps.

El Codi de Copiale, del 1730, té 105 pàgines amb 75.000 caràcters xifrats que el professor Kevin Knight i col·laboradors, de la Universitat del Sud de Califòrnia, van descodificar el 2011 amb eines informàtiques. El llibre descriu rituals i aspiracions d’una societat secreta de tipus francmaçònic: la Molt Il·luminada Societat Oculista.

L’univers simbòlic i el caràcter il·legible d’aquests llibres va inspirar l’artista Luigi Serafini a concebre un llibre exquisit: el Codex Seraphinianus (1978), que és una mena d’enciclopèdia visual sobre un món desconegut, i que està il·lustrat amb imatges que ens aboquen a un món imaginari de llenguatge i objectes impossibles. Hi ha un tractament oníric i un nivell de detall que fan creure en una realitat aliena i inexplorada.

El text és de cal·ligrafia il·legible, i produeix una perplexitat només comparable a la que provoca el Manuscrit Voynich. El contingut gràfic presenta una clara semblança amb els bestiaris medievals i amb la cosmovisió medieval de Hyeronimus Bosch (1450–1516), impregnada de les seves creences en la bruixeria, l’alquímia i la màgia. Fins i tot la numeració de les pàgines amaga un joc simbòlic. Igual que els manuscrits antics, és un llibre rar i car, i de bellesa irresistible.

La irresistible bellesa de l’il·legible

L’artista autor insisteix a dir que l’escriptura del Codex Seraphinianus és del tot inventada, no amaga cap missatge. Són traços que va crear per a aquest llibre i no tenen cap significat ni formen cap alfabet: són gargots arbitraris que la racionalitat vol sotmetre a un ordre.

El Manuscrit Voynich i el Codex Seraphinianus són el llibre més misteriós i el més estrany, i volen compartir una mateixa virtut: la capacitat de suscitar una singular fascinació, la irresistible bellesa d’allò il·legible. El Codex no amaga res i alhora ho amaga tot, i proposa alliberar la ment de l’obligació de trobar-li sentit a tot.

I ara vull pensar que el Manuscrit Voynich proposava el mateix, fa cinc segles, a un públic que havia d’alliberar-se de la foscor medieval tot alliberant la ment de l’obligació de trobar-li sentit a tot. Res no ha canviat.