XI Biennal Xavier Miserachs: la màgia del blanc i negre

Torna aquest any la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, de la qual se celebra l’onzena edició. Des de l’1 d’agost i fins a l’11 d’octubre, al llarg de més de dos mesos, els equipaments culturals de Palafrugell s’omplen d’exposicions fotogràfiques d’alt nivell.

Els organitzadors del certamen han volgut des del primer moment recordar la figura de Xavier Miserachs, un barceloní que va tenir una forta i llarga vinculació amb l’Empordà. Començant per un dels seus treballs més emblemàtics, el llibre Costa Brava Show (Kairós,1966), Miserachs sempre va córrer per aquest racó del país. Fins al punt que més endavant va establir la seva residència habitual a Esclanyà, a tocar de Palafrugell, on hi va viure amb la seva família. També va obrir durant uns anys una botiga de fotografia a Llafranc. D’aquí aquest arrelament i els profunds vincles que hi va deixar que estan ben descrits al llibre autobiogràfic Fulls de contactes. Memòries (Edicions 62 1998). Però no n’hi ha prou amb la simple presència física per fer que vint i tants anys després la gent el recordi amb tant fervor.

Com comenta Maria Planas, una de les organitzadores del festival,  Miserachs tenia una personalitat molt oberta, era de relacions fàcils i sobretot es feia estimar. El seu punt de sornegueria va saber connectar amb la gent del país que encara avui el recorda amb gran afecte.

Passejant fa poc pel meravellós camí de ronda entre Calella i Llafranc que, després de la seva mort al 61 anys, l’Ajuntament de Palafrugell va rebatejar com a  Passeig Xavier Miserachs, vaig trobar-hi un operari que repintava amb cura la placa amb el seu nom. Una imatge que trobo que té un valor simbòlic.

Tornem a l’edició de la XI Biennal. Com a conseqüència de la situació que travessem enguany el nombre d’exposicions s’ha reduït a cinc, però val a dir que la seva qualitat compensa amb escreix la reducció. I, alhora, dona continuïtat a la filosofia dels organitzadors que persegueixen un múltiple objectiu: posar en valor la generació de fotògrafs de la que Miserachs formava part, presentar el treball de fotògrafs consolidats del moment, recuperar la memòria de la fotografia històrica i presentar algun jove fotògraf.

Enguany es dona la curiosa circumstància que tots els treballs que s’exposen ho fan en blanc i negre, una modalitat que malgrat el pas dels anys, les modes i la revolució tecnològica segueix viva i amb força. I encara que sigui per accident això resulta més curiós perquè precisament Miserachs va ser un fotògraf que quan el color va anar guanyant terreny en va ser un decidit partidari i el va adoptar com a mètode habitual de treball.

Pel que fa al primer objectiu, el Museu del Suro presenta l’exposició Després de tot amb fotografies de Leopoldo Pomés, recentment traspassat. Vàrem veure fa un parell d’anys a la Pedrera una magnífica antològica del fotògraf i en aquesta ocasió les comissàries –la seva dona i la seva filla– han volgut mostrar una col·lecció d’imatges de les seves primeres etapes, dels anys cinquanta als setanta. Es tracta d’imatges originals de l’època, moltes d’elles de format reduït, que apunten el que més tard es va concretar en una brillant carrera de fotògraf  publicista i dissenyador. Hi veiem molts retrats de dones i fotografies de la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta.

L’espai de la Bòvila Vella presenta Amb la boca oberta, que al meu parer és el hit de la Biennal. Es tracta d’una sèrie de 63 fotografies de gran format que tenen con a nexe comú la presència d’algun personatge amb la boca oberta. Han sigut seleccionades d’entre unes 30.000 imatges disparades Cristina Garcia Rodero  al llarg de la seva brillant carrera. Garcia Rodero s’ha especialitzat en fotografia documental de caire antropològic i són cèlebres els seus reportatges de festes populars a tota Espanya i a diferents països de Sud-Amèrica. Recordem aquí que és l’única fotògrafa espanyola que ha format part de la prestigiosa agència Magnum.

Haig de confessar que jo també em vaig quedar amb la boca oberta veient les seves fotografies. Són totes elles imatges en blanc i negre, gairebé la totalitat  analògiques, presentades en un format de gairebé 150 cm d’amplada i amb un positivat d’una extrema qualitat del prestigiós laboratori de Juan Manuel Castro Prieto. Aquesta dimensió fa que els personatges es reprodueixin en una escala pròxima a escala humana i això els fa especialment propers a l’espectador.

La idea de centrar-se en la boca, potser l’element del esser humà capaç d’expressar millor les seves emocions i sentiments, ja em sembla genial. La de donar continuïtat a aquesta idea des del 1979 –data de la fotografia més antiga– fins a l’actualitat atorga encara més mèrit a la idea.

Contemplant cada imatge jo imaginava tot un relat, una història dels seus personatges, dels seus sentiments. Perquè darrera de les boques i les cares se’ns hi presenta amb subtilesa el seu entorn, la seva condició, les arrels del seu estat emocional.

Hi trobem un conjunt variadíssim d’edats, condicions socials, ètnies o religions. És l’habilitat de la fotògrafa per presentar-nos tota mena de sentiments: tendresa, odi, alegria, violència, fanatisme, amor, coqueteria, erotisme, religiositat, avorriment, por, èxtasi, gana, burla, riure, etc. Crec que aquesta exposició mereixeria l’edició d’un llibre catàleg que permetés una divulgació més extensa d’aquesta magnífica galeria de fotografies.

La Fundació Josep Pla, al carrer Nou, presenta Josep Pla vist per Eugeni Forcano, un reportatge que el gran fotògraf Eugeni Forcano va fer l’any 1967 per encàrrec de la revista Destino amb motiu del setantè aniversari de l’escriptor de Palafrugell. Forcano, acompanyat de la família de l’editor Josep Vergés, amic de Pla, va passar una jornada seguint les passes de l’escriptor pels seus territoris habituals. I realment va aprofitar el temps. El veiem a la cuina del Mas Pla, passejant pel carrer Nou de Palafrugell, al mirador de Pals, pels carrers i el port de l’Escala, saludant amics i coneguts. Es nota en tot moment el mestratge de Forcano que fotografia amb naturalitat un personatge que no devia pas ser massa fàcil i que aquí es mostra especialment afable i somrient.

La Biblioteca Pública i el Teatre Municipal presenten Retrats de felicitat efímera (1928-1939) una tria de les fotografies de Pere Palahí, un palafrugellenc aficionat a la fotografia que ens va deixar una magnífica col·lecció d’imatges del seu temps. Enric Bruguera, comissari de l’exposició i un dels organitzadors de la Biennal, ha explorat aquest patrimoni fotogràfic integrat per més de 4.000 negatius i plaques de vidre i n’ha fet una molt bona tria. Se’ns presenta la imatge d’una gent tranquil·la, confiada, somrient, passejant pels carrers o practicant esport amb la família i els amics a les platges de Llafranc i de Sa Tuna. Uns temps feliços, previs a la dramàtica realitat de la guerra civil que va capgirar tot aquest món. Les cinc darreres imatges de l’exposició retraten la desfilada del les forces feixistes pels carrers de Palafrugell que varen posar punt i final a aquells anys que va retratar Palahí.

Finalment, la Biennal ha encarregat a un fotògraf local, Lluís Català, el reportatge Nusatrus, una sèrie de retrats de veïns de la població que conformen el paisatge humà de la vila. Aquests retrats tornen als carrers perquè es presenten en gran format a les parets de les places i carrers.

Una vegada més hem d’agrair la magnífica organització de la Biennal i dels espais que l’acullen que estan ben equipats i il·luminats i ofereixen totes les garanties de distanciament que avui s’exigeixen als esdeveniments públics.

Voldria, això sí, repetir un cop més una observació que no em canso de fer, evidentment amb poc èxit, gairebé sempre que visito exposicions de fotografia. Em refereixo als petits rètols dels peus de foto. Els dissenyadors dels espais tenen la nefasta mania d’utilitzar una lletra minúscula, que requeriria a vegades una lupa, i situar-los en posicions que forcen l’espectador a ajupir-se per intentar llegir-los. Haurien de ser una mica més comprensius amb la miopia i les lumbàlgies dels espectadors… L’argument que el rètol distreu o incomoda la visió de la foto no té cap fonament, més aviat penso que precisament és l’esforç que s’exigeix a l’espectador el que resulta perjudicial.  Per què, em pregunto, no es situen a l’alçada dels ulls i es facilita la seva lectura? Si és considera útil o necessari un peu de foto s’ha d’utilitzar de manera que es pugui llegir, i si no que no en posin!

Com en d’altres edicions la Biennal té previstes tota una sèrie d’activitats complementàries: conferències, projeccions i xerrades i visites guiades. Trobareu una completa informació dels esdeveniments i el seu  calendari a la pàgina web de la Biennal.