Xavier Roigé: “Els museus són imprescindibles per a la construcció d’un país”

Entrevistem Xavier Roigé, professor museologia de la UB, en motiu del Fòrum dels Museus

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

El Fòrum de Museus està en marxa i rep aportacions de professionals que debaten sobre nous públics, els museus del futur, condicions laborals i molts més temes. Aprofitem l’avinentesa per entrevistar un seguit de persones que treballen al voltant d’aquests equipaments, com Xavier Roigé, professor del Màster en Gestió del Patrimoni Cultural i Museologia de la UB. Quin paper creu que han de tenir els museus en la societat?

Què és un museu?
La institució museística ha canviat molt en les últimes dècades, i això fa que ara sigui més difícil saber què considerem com a museu. Hi ha la definició de l’ICOM -que està en procés de revisió-, però tot depèn de si t’ho mires des d’una perspectiva institucional, legal, cultural… El museu és una institució molt complexa i alhora fascinant. El que ens hauríem de preguntar és per a què serveix un museu. Per mi, serveix sobre tot per estimular la passió pel coneixement, per pensar sobre els reptes de la societat, i també pel plaer estètic. I sobretot perquè el màxim nombre de gent pugui participar en la cultura i conèixer el nostre patrimoni. Avui, més que informar els museus han d’estimular. A mi, els museus que m’agraden són els que no em deixen indiferent, els que m’empenyen a buscar més informació i també aquells que m’emocionen. I aquells que treballen amb el territori i amb la gent.

Com veus el panorama de museus a Catalunya avui en dia, sobretot respecte altres museus del món?
A Catalunya tenim un sistema de museus molt ric en patrimoni, i que té dues dimensions: els grans museus, que són pocs, i els museus locals, que són la majoria. El que passa a nivell català és que hem patit durant anys una manca d’inversió que ha condicionat les polítiques i les possibilitats de creixement. D’altra banda, també pequem per no acabar de creure’ns en la utilitat social dels museus. I avui en dia, i fins i tot en el moment polític en que estem, tampoc acabem d’entendre que els museus són una eina imprescindible per a la construcció d’un país. I no es pot crear un projecte nacional si no apostem per potenciar una de les seves estructures bàsiques: els museus. Al mateix temps, cal reforçar els petits museus locals, aquells que apropen la cultura a tot el territori. Molts d’aquests petits museus són la veritable essència del què és un museu.

Per què els museus no s’han vist com a una estructura rellevant a nivell polític?
Hem de preguntar-nos-ho. Arreu del món, els museus són elements fonamentals per a la construcció d’identitats. El lema del Museu Nacional d’Austràlia és: “explorant el passat, il·luminant el present i imaginant el futur”. D’altres països han apostat molt pels museus, i en canvi a Catalunya el debat sobre els museus sembla secundari. Si mirem Escòcia o el Quebec, són llocs que han cregut fortament en el paper dels museus nacionals. Sobre tot fa falta una aposta per museus de societat, no perquè expliquin qui som en un sentit essencial i un discurs únic, sinó com a llocs de debat i de reflexió sobre els grans reptes de la nostra societat.

Com és possible dins de les sales d’un museu evitar el discurs únic?
Explicar qui som i quin lloc ocupem al món vol dir també explicar totes les identitats múltiples que ja sabem que tenim. Ara som un país multicultural: doncs cal parlar d’això. A més, els museus no són només institucions que reflexionen sobre el passat, sinó també sobre el present i el futur, i per tant avui en dia cal que incloguin la diversitat d’identitats. És una concepció del museu que està molt en voga en altres països, que emfatitzen l’obertura social d’aquests espais.

Què volem dir exactament quan parlem de la participació de la societat en el museu?
A nivell local, cal recordar que sovint el museu és la institució cultural més important de moltes poblacions. Per tant, ha de ser un lloc que contribueixi a la dinamització social. A nivell dels grans museus, cal que aquests no siguin vistos com institucions elitistes. No han de ser un lloc que transmeti un discurs acadèmic, com si fos un manual universitari. Hi ha quantitat de textos als museus molt poc estimulants! En aquest sentit, quan parlem de participació parlem d’intentar dues qüestions: que el públic sigui el protagonista del museu i que pugui arribar-se als col·lectius que habitualment no van als museus, i que se n’han de sentir part. La museologia ha de ser participativa, no donar un discurs tancat sinó plantejar dubtes i qüestionar al visitant.  Per això cal estar atent als temes que preocupen a la societat i que entrin als museus. Això és vàlid per qualsevol tipus de museus.

Els museus de Catalunya ja s’estan obrint socialment?
Sí, hi ha moltíssimes iniciatives excel·lents i n’hi haurien moltes més amb uns mitjans adequats. Els museòlegs del nostre país són uns herois perquè fan molt amb pocs recursos: programes didàctics, programes amb discapacitats, amb sectors socialment desafavorits. O fins i tot programes per utilitzar els museus per millorar la salut física i mental. Molts museus tenen programes excel·lents que fomenten la participació. Però aquests tipus d’accions s’haurien d’incrementar per apropar molt més els museus a la gent. D’altra banda, molts museus viuen una contradicció entre el seu servei públic i l’exigència de cada vegada s’autofinancin més. Moltes professionals es troben en un dilema: per qui haig de treballar? Pels turistes, per aconseguir més recursos? O per la comunitat? Tots els museus tenen un discurs de servei a la comunitat, però la contradicció és molt forta: fins a quin punt els museus han d’autofinançar-se i generar més recursos sense posar en risc la seva vocació de servei públic?

Per participació entenem també governança? Els antics patronats ja eren una manera de representació social als museus, però ara potser han quedat envellits.
La nova museologia va considerar essencial la participació de la població en la governança. Això encara és així en molts llocs, com en la museologia comunitària a Llatinoamèrica, o en els museus de barris d’algunes grans ciutats europees que ho porten a terme molt radicalment. El problema és que la gestió del museu és cada vegada més complexa. En termes de museografia, en termes de gestió, en termes tecnològics… I això ho complica tot. Molt sovint, els museus i els patronats es limiten a representants d’institucions públiques. En els petits museus la participació en la governança és més viable, però en els grans xoca amb les dificultats de gestió. També cal deixar treballar més autònomament als professionals, que són els qui en saben de museus. Hi ha massa control des dels governs.

Quins altres reptes tenen els museus de cara a com són concebuts per la societat?
Una part de la població associa els museus al turisme i a la gentrificació d’alguns barris. És un dels grans problemes arreu del món. Per exemple,a Barcelona hi ha la polèmica entorn de l’ampliació del MACBA. Alguns sectors públics i una plataforma veïnal considera que és més necessari un CAP que un museu, que a la vegada es veu com un element negatiu pel tema del turisme. També va passar al Born, quan es discutia ja fa molts anys si havia de ser una biblioteca o un museu. Recordo un cartell que deia “llibres sí, pedres no”. Una part de la ciutadania té una percepció negativa dels museus: no els veu del tot necessaris o fins i tot els veu com a com a institucions que maten la vida dels barris.  Crec que aquest és un dels problemes bàsics en els museus d’avui. Cal més conscienciació social sobre la importància dels museus: cal fer entendre que invertir en museus és invertir en cohesió social. A més, una gran afluència turística només es dóna en una minoria dels museus, tot i que són els més vistosos!. La majoria dels museus són una altra cosa ben diferent i  batallen dia a dia per aconseguir que el que fan estigui integrat amb la seva localitat.

Tenint en compte tot això, com cal formar als futurs museòlegs?
Abans es considerava que un museòleg era algú que coneixia molt bé la disciplina de base  del museu on treballava. De vegades encara hi ha aquesta percepció. En canvi, avui en dia la professió del museòleg és tan fantàstica com complexa: cal saber des de qüestions de comunicació -a França, molts estudis universitaris en museologia són de l’àmbit de la comunicació-, de gestió, de conservació, i evidentment de l’àmbit que expliquen al museu. Al Màster de Gestió del Patrimoni Cultural i  Museologia de la Universitat de Barcelona, que fem des de fa prop de 25 anys, apostem per una formació que ha de ser interdisciplinària i que ha d’estar feta des de la universitat però amb la col·laboració del sector professional dels museus.

Són habituals aquests canvis sobre la concepció dels museus?
Els museus canvien molt més del que sembla. De fet, crec que estem a les portes d’una quarta gran revolució museística. La primera va ser la mateixa creació de museus; la segona, la nova museologia dels anys seixanta; la tercera, la neoliberal, la de la introducció d’una certa mercantilització i la creació de museus com a grans indústries culturals; i la quarta serà la digital. Encara no sabem com serà, però implicarà un major ús de les xarxes i segurament una bona part de la preservació del patrimoni es farà amb mitjans digitals i museus virtuals. Res substituirà el paper central de l’objecte al museu, però encara hi ha una certa idolatria per les obres. Molta gent va a veure la Gioconda i només pot observar-la a través de les pantalles de les altres persones que té al davant, que li tapen el quadre. Potser és molt més còmode veure-la a casa a la teva pantalla i amb una resolució més gran! Els canvis arribaran: les generacions joves estan molt més preparades per això.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació