World Press Photo: les històries que importen

Enguany, el World Press Photo ve marcat pel tema de les migracions

El World Press Photo 2019 ha arribat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). És la quinzena edició d’aquest prestigiós certamen internacional, que premia els millors treballs fotoperiodístics de l’any. A Barcelona, el WPPh té com a col·laboradora permanent la Fundació Photographic Social Vision, dirigida per Sílvia Omedes, que organitza la mostra. La directora del CCCB, Judit Carrera, assegura que aquest esdeveniment anual és la història d’un compromís amb el qual la institució es fa còmplice de la tasca de fer visibles algunes de les realitats que ens envolten.

La World Press Photo és una organització holandesa sense ànim de lucre fundada el 1955 i dedicada al món del fotoperiodisme. Entre les seves activitats organitza, des del 1957, aquesta mostra fotogràfica que premia els millors treballs de l’any. Per donar una idea de la seva importància, el 2018 s’han presentat al concurs 78.800 imatges de 4.708 fotògrafs inscrits, dels quals 213 eren espanyols procedents de 125 països.

A Barcelona, les fotografies seleccionades a la mostra de la WPPh es presenten agrupades en vuit categories, atenent a la seva temàtica: temes contemporanis, medi ambient, actualitat, projectes a llarg termini, natura, retrats, esports i notícies d’actualitat. Per cadascuna d’elles es premien dues modalitats: la de fotografia individual i la de reportatge gràfic.

Enguany, el World Press Photo ve marcat pel tema de les migracions, i especialment de les que es dirigeixen cap als Estats Units. El Premi especial de la Fotografia de l’any, que és la que té una major difusió, l’ha guanyat Noia plorant a la frontera, imatge de l’americà John Moore. Com a novetat d’aquesta edició s’ha creat un nou premi especial, el Reportatge de l’any, que ha merescut The migrant caravan, una història fotografiada per Pieter Ten Hoopen que documenta la caravana que va sortir d’Honduras i va atreure a gent de Nicaragua, El Salvador i Guatemala.

Paral·lelament, el WPPh té una segona secció dedicada a la narrativa digital o vídeoreportatges, una especialitat que va prenent força en el món de la informació i de les xarxes socials i que enguany ha tingut una participació de 300 candidats. L’exposició del CCCB és de les poques en què, a part de les fotografies, es presenten també els vídeos guanyadors.

Passejant per les sales i veient la qualitat de treballs que s’hi presenten, resulta inevitable una reflexió sobre el paper del fotoperiodisme professional avui en dia. La fotografia s’ha popularitzat extraordinàriament arran de la revolució de la tecnologia digital, alhora que també s’ha devaluat el paper dels professionals del món de la imatge i la informació. Avui qualsevol persona pot difondre pel seu compte una noticia a través de les xarxes sense sotmetre-la al degut contrast i verificació. Igualment els mitjans publiquen, sovint sense cost, imatges que els arriben de fons desconegudes i amb qualitats més que discutibles.

Quan veiem les imatges que es presenten al CCCB podem apreciar el rigor i la qualitat d’un treball professional, bona part del qual no ha aconseguit ser publicat encara en mitjans oficials i que gràcies a aquest certamen rep el degut reconeixement.

Com ja vàrem explicar en les cròniques d’anteriors edicions, els darrers anys el certamen havia generat algunes polèmiques perquè es va considerar que alguns dels guanyadors havien fet manipulacions d’edició que no respectaven estrictament les normes de fidelitat que s’exigeixen a les imatges fotoperiodístiques. Arran d’aquests casos, l’organització va establir uns criteris precisos que semblen haver acabat amb les polèmiques: en síntesi, s’accepten els ajustos per millorar la lluminositat, contrast i saturació de color, sempre que no siguin tan exagerats que alterin la visió original i no eliminin radicalment la informació de les zones d’altes i baixes llums. A una foto no se li pot treure ni afegir cap píxel i no es poden clonar parts de la imatge. Les informacions sobre les circumstàncies en què s’ha fet la fotografia no poden contenir cap dada inexacta. De fet, el criteri de fons és que no es pot falsejar la realitat original alterant allò que van veure els ulls i la càmera del fotògraf. En arribar a la darrera ronda eliminatòria de qualificació, el jurat demana als candidats que presentin els arxius originals RAW -seria l’equivalent a demanar el negatiu de la fotografia analògica- i com a prova de l’acceptació d’aquests criteris de fidelitat fotogràfica l’organització observa que cada cop hi ha menys fotografies descartades.

Es fa molt difícil triar o recomanar entre les fotografies i els treballs premiats perquè tots tenen una qualitat garantida i la millor recomanació és que els aficionats al fotoperiodisme acudeixin fins al 26 de maig  al CCCB per veure el conjunt de l’exposició. Com ja hem dit, enguany són molt presents els temes relacionats amb els moviments migratoris a Sud-Amèrica, però hi trobarem també imatges de temes de la màxima actualitat, inclosos els espectaculars relacionats amb la natura i els esports.

Assenyalem, però, que el premi a la foto de l’any l’ha obtingut el fotògraf nordamericà John Moore, que va fotografiar el plor de la nena Yanela mentre la seva mare Sandra era escorcollada per la guardia de la frontera entre Mèxic i els EEUU en ser detinguda. Aquesta imatge va ser publicada al New York Times i va jugar un rol important en el canvi de la política “Tolerància zero” del govern de Donald Trump, que comportava el procés penal dels immigrants detinguts  i sovint la separació de pares i fills. Les protestes que es van engegar respecte les pràctiques en qüestió van fer que les mesures fossin revertides el passat mes de juny.

Els lectors que estiguin interessats en veure les imatges online ho poden fer gràcies al fet que l’organització ofereix totes les guanyadores a la pàgina web de WPPh.  Aquí, a part de les fotos, es pot consultar tota la informació tècnica de la imatge, la història que hi ha al darrera i la biografia dels autors.

Els aficionats a la fotografia estan de sort, perquè la imatge està molt present aquesta primavera a Barcelona. Per això, aprofitem aquesta crònica per recordar que en aquests mesos a la capital coincideixen amb el WPPh vàries exposicions fotogràfiques del màxim nivell: a La Pedrera es presenta l’antològica de Gabriel Cualladó, a la Fundació MAPFRE l’obra de la nord-americana Berenice Abbott, a la Virreina el mític retaule Gent de segle XX d’August Sander, i a Foto Colectània el treball sobre l’avortament de Laia Abril.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació