Vila Casas a Palafrugell

La Fundació Vila Casas presenta dues noves exposicions que estaran obertes al públic fins al 9 de maig de 2021 al Museu Can Mario de Palafrugell. Es tracta, per una banda, de l’exposició de caràcter antològic Els ritmes interiors, de Naxo Ferreras, comissariada per Àlex Susanna, i, per l’altra, d’una mostra de l’obra més recent d’Adalina Coromines, titulada Cicatrius i comissariada per Francesc Mestre.

Els ritmes interiors, Naxo Farreras

La trajectòria escultòrica de Naxo Farreras (Barcelona, 1951) és considerada pel comissari Àlex Susanna com una de les més significatives i desconegudes dels últims temps a Catalunya, marcada per una forta voluntat de fer emergir la veu de la matèria amb què treballa, d’establir una mena de diàleg entre l’espectador, la matèria i el món que l’envolta. Susanna ha remarcat la força expressiva de les escultures de Farreras, que neixen d’una barreja entre la introspecció i l’exploració dels impulsos amagats en la matèria.

Aquesta exposició antològica evidencia l’evolució i organicitat de la trajectòria artística de Farreras, que va començar sense que ho planegés quan encara es dedicava a la joiera i, experimentant amb ella, es va adonar que allò que estava creant ja no es tractava d’un objecte merament decoratiu, sinó d’una forma que demanava autonomia, una alliberació de la seva funció. Aquestes primeres escultures daten de 1975, i van rebre el nom de Formes mínimes. Aquí va començar un procés creatiu que va continuar amb Portes de la vida, unes obres que evoquen l’orografia del territori, si bé també l’origen de la vida, amb una certa sensualitat amagada. Amb Escultures orgàniques va ampliar la mida de les escultures i va incorporar l’exploració sobre una nova qüestió: el so, la música de les escultures, que demanen fer-se sonar i ser escoltades. L’impuls de buscar una sensació de moviment el va portar a crear les seves Hèlices, amb les quals a més va introduir un element aeri, atès que les escultures semblen créixer cap al cel. En paraules de l’artista: “A l’aire hi ha moviments que no veiem, però que existeixen i són com moviments de l’ànima”. Després d’explorar les relacions de la matèria amb el moviment i l’aire, Farreras va tancar el cercle amb Catedrals, on va jugar amb la idea del buit, de buidar la matèria per tal d’augmentar la seva potència expressiva. Així, es completa una trajectòria que busca dotar de vida la matèria, un joc de pulsions que van, com explica Àlex Susanna, “de dins cap a fora, però encara més d’enfora cap a l’interior”.

Cicatrius, Adalina Coromines

Cicatrius d’Adalina Coromines (Barcelona, 1963) inclou divuit produccions artístiques creades entre 2019 i 2021, que posen en relleu l’estreta relació entre l’artista i la naturalesa. Les obres recullen les “cicatrius” del paisatge que evidencien els efectes dels diversos agents naturals, entre els quals figuren l’aigua, el vent, el clima i les persones mateixes. No obstant això, l’artista no concep aquestes cicatrius amb una connotació negativa: les veu més aviat com a una “experiència viscuda” i un pas endavant en el temps.

Així, les cicatrius, vinculades profundament a l’entorn empordanès en què viu Coromines, busquen ressaltar la bellesa del pas del temps i la fragilitat de la vida. Si bé es pot fer una lectura dramàtica d’aquestes obres, el comissari Francesc Mestre afirma que seria més adequat apreciar-hi la serenitat i “el gust de gaudir de la terra, de la flora, del mar i del cel de l’Empordà, on viu i treballa”. De fet, l’artista mateixa afirma que l’obra neix d’una profunda estima per la natura.

Aquestes obres han suposat un gir en la trajectòria artística de Coromines també per la qüestió dels materials, que inclouen terra, aigua i pigments naturals, reforçant aquesta reivindicació de l’arrelament al paisatge natural mitjançant una forta expressivitat plàstica. El seu compromís amb el medi ambient l’han fet deixar de banda l’aquarel·la amb què va començar per optar per materials ecològics, com ara els pigments naturals. La seva és una obra marcada per la intuïció i l’exploració dialògica i constant amb els elements naturals que l’envolten, que sovint es deixen veure a les seves creacions mitjançant composicions geomètriques i orgàniques. Amb elles queda evidenciada una relació intrínseca entre el paisatge i la seva interioritat: es postula així una organicitat entre l’individu i el medi natural.